El Periódico

La notícia publicada pels nostres col·legues d’Eldiario.es sobre la implicació institucional de la venda d’El Periódico ha causat una indignació ben lògica. Com sabeu, aquest diari ha estat venut a Prensa Ibérica pel grup de bancs encapçalat pel Santander i CaixaBank, que ja n’eren els amos, de fet. Jaume Roures volia comprar-lo però els bancs han considerat que això era perillós per al règim circular de poder del qual formen part. Així que han declinat l’oferta, beneficiosa en termes econòmics i professionals. No volen que El Periódico acabe a les mans d’una persona que consideren sobiranista. I han anat a cercar un altre comprador. Però com que aquest comprador, a diferència de Roures, hi tenia poc interès, el cost de la venda s’ha encarit. Molt.

Especial llibres: més de 300 novetats per Sant Jordi 

El Periódico devia als bancs prop de cent milions d’euros. Dels quals, vint-i-cinc al Banc Santander, vint a CaixaBank, catorze al Banc Sabadell i quantitats menors a algunes altres institucions. Entre les quals els instituts català i valencià de finances, organismes públics de les Generalitats als quals en devia quinze. Ara, perquè Prensa Ibérica compràs el diari, els bancs han acordat de perdonar el 70% del deute al nou comprador. De manera que la Generalitat catalana i la valenciana perdonaran a Prensa Ibérica deu milions d’euros i mig dels contribuents, que s’esfumaran per sostenir un diari espanyolista zombi.

El podien haver tancat, com passa habitualment amb els negocis ruïnosos, o el podien haver venut al millor postor, com indiquen els manuals del capitalisme oficial. Però en una de les operacions més demostratives que jo recorde de la manera com funciona el peculiar capitalisme d’amics espanyol, el cost de l’operació ha anat a parar una altra vegada a tots vosaltres. I dic ‘una altra vegada’ perquè tots sou conscients de quina manera tan indecent alguns d’aquests bancs que ara perdonen diners a El Periódico ja van ser beneficiats per l’estat espanyol en les reestructuracions bancàries i rescats d’aquests darrers anys. Recordaré només que els van atorgar cinquanta-quatre mil milions d’euros en ajudes i que d’aquests només n’ha recuperat prop de quatre mil.

Descrita la situació, em permetran emperò que us explique que, malgrat ser indignant, l’operació amaga un conjunt de símptomes clars de com està de putrefacte el règim.

Primer símptoma: El Periódico s’ha enfonsat. No cal explicar gaires coses més; és evident. Aquest diari és una ombra pàl·lida de què va ser una vegada i és per culpa del servilisme polític que ha conreat. El poder l’ha mantingut artificialment aquests darrers anys només per tenir una plataforma d’incidència política, de manipulació de la realitat. Però no l’han pogut aguantar més perquè la seua degradació ha arribat a extrems impossibles d’entendre. Encara té dins molt bons professionals i segurament seria un diari recuperable, però l’obsessió espanyolista de la direcció ha trencat tots els ponts amb la clientela i l’ha llançat pel penya-segat. La publicació de la famosa ‘The Nota’ sobre l’atemptat de Barcelona en va arruïnar la credibilitat de manera definitiva.

Segon símptoma: Els bancs han hagut de tirar la tovallola. El conjunt dels bancs perdonaran prop de noranta milions d’euros a l’empresa editora d’El Periódico. Són molts diners, però no necessàriament a la seua escala. Tenint present que l’estat els ha regalat pel cap baix cinquanta mil milions d’euros aquesta darrera dècada, convindreu amb mi que noranta són una minúcia.

Però el problema no és la xifra sinó el context. El sistema circular ha implicat sempre que operacions d’estat es dissimulaven rere pantalles aparentment privades. Per això, per exemple, mitjans sense lectors tenen tanta publicitat de les empreses de l’Ibex mentre que no en tenim capçaleres molt més ben posicionades en el mercat. Quan Pablo Iglesias denuncia com actuen en convivència les clavegueres mediàtiques i policíaques de l’estat espanyol, ara que això l’afecta a ell, fa curt. En un estat pràcticament sense empreses de veritat i on les grans empreses depenen gairebé totes de la regulació estatal, la capacitat del sector polític per a utilitzar el sector empresarial en favor seu és clau. I així, amb aquesta mena d’intervencions, han construït aquest sistema mediàtic tan fortament controlat pel poder de l’estat i tan descarat.

Quin és el problema ara? Que no és que El Periódico en tinga, sinó que tot el sistema mediàtic del règim en té, de problemes, alguns d’irresolubles. I ni els bancs ni l’estat espanyol no ho poden salvar ja, tot això. I ho saben. Intentaran maniobres vastíssimes –la creació artificial del duopoli de la televisió privada a Espanya és un cas increïble, per exemple. Però aquells temps de l’alegria en què els diners anaven i venien de butxaca en butxaca és evident que s’ha acabat. I els bancs saben que deuen molts favors però també saben quin risc corren ara ells mateixos.

Tercer símptoma: L’única alternativa sensata arriba de fora del règim. I aquesta és una novetat interessant. Jaume Roures i Mediapro són considerats pel règim com uns estranys, gent de fora, encara que, cal aclarir-ho, la biografia del mateix Roures és la que és. Però tant hi fa. Quan algú de fora del règim apareix com la millor alternativa en termes estrictament tècnics i professionals genera pànic, i aquest pànic és ben visible en la quitança del 70% del deute. Durant dècades el règim circular espanyol (política-banca-Ibex 35-mitjans-política) ha treballat intensament per consolidar un bloc de poder on no cabien els intrusos. I ara això no s’aguanta més, entre algunes altres coses perquè la despesa descontrolada té uns límits clars. El Banc Central Europeu, en el seu recent informe sobre el 2018, recorda que Espanya és l’únic estat de la Unió subjecte a un procediment de dèficit excessiu i que, malgrat això, ‘amaga un dèficit estructural molt gran i creixent’. Ja no poden fer qualsevol cosa que vulguen…

Quart símptoma: El país, el nostre, ha entès a la perfecció que ha d’escapar d’aquest cercle demencial de poder. I al darrere del procés d’independència hi ha això, també. I per això mateix, perquè hi ha la consciència que és necessari fer-ho, són tan importants els canvis en profunditat que es produeixen més enllà del reduït espai de la política.

És molt important que CaixaBank o el Banc Sabadell hagen mogut les seus fora del Principat i cal esperar que no hi tornen mai més perquè això els fa perdre el seu escut polític –no ser un banc més, subjecte al mercat, sinó la representació dels catalans– i perquè així ja no poden amenaçar el país que els va alçar.

És important el camí que Òmnium va marcar abandonant les subvencions i vivint dels socis i és més important encara que 166.321 persones l’hagen convertit en l’organització cultural més important d’Europa.

És molt important que més de catorze mil persones s’hagen fet voluntàriament membres de VilaWeb i hagen fet així que la subscripció dels lectors siga la primera font d’ingressos del nostre diari, cosa que ha marcat un camí de creixement i competitivitat molt important. Un camí que marca la conformació d’un sistema de mitjans basat en lectors i radicalment independent.

I és molt important, en un altre terreny, que una organització com la Intersindical haja fet un salt de dimensió tan gran en tan poc temps. O que el teixit empresarial es vaja organitzant, fins i tot amb candidatures a les cambres de comerç.

Les fires de comerç alternatiu, les mil i una iniciatives locals en tots els camps o l’aparició d’alternatives econòmiques consolidades per la gent com a reacció als abusos de les empreses del règim, com podrien ser Som Energia o la Caixa d’Enginyers, són uns altres bons exemples en el sentit que el país ha entès que no és només ambla política que cal atacar el règim, sinó que som en un combat total. I no es pot canviar el país sense canviar del tot la dependència d’aquest bloc històric de poder que mana a Espanya i de les seues maneres de fer.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb