Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries el Refranyer eivissenc, d’Antoni Juan Bonet. És un conjunt de més de vuit-cents refranys, classificats, comentats i revisats per Víctor Pàmies i Isidor Marí. Pàmies és, actualment, el més gran recol·lector de refranys del país, autor de nombroses obres i sobretot de la Paremiologia Catalana Comparada Digital. Marí és un filòleg eminent, natural d’Eivissa, cantant, professor universitari i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’autor dels refranys, Antoni Juan Bonet, no era filòleg, sinó un comerciant eivissenc amb inquietuds polítiques i culturals que –quan ja tenia una setantena d’anys– es va dedicar a aplegar refranys. Més tard els va dur a la revista Ibiza, que els va anar publicant durant anys. El 2020, per casualitat, aquests refranys van arribar a les mans de Víctor Pàmies.

Expliquem-ho pas a pas.

Una història que comença fa més de vuitanta anys

Dècada de 1930. L’eivissenc Antoni Juan Bonet, botiguer liberal, de setanta-tres anys, comença a aplegar refranys vius a Eivissa.

2 d’abril de 1944. La nova revista mensual Ibiza publica la primera tongada dels refranys aplegats per Antoni Juan. Apareix al número 2 de la revista, concretament a la pàgina 29, en una secció expressa, anomenada “Refranero ibicenco”. La voluntat dels responsables de la revista és d’anar-los publicant a tongades, per ordre alfabètic.

6 de gener de 1951. Mor Antoni Juan Bonet, a l’edat de vuitanta-sis anys. El “Refranero ibicenco” encara no s’ha acabat de publicar.

1957. Surt la darrera tongada de refranys a la revista Ibiza. En total, se n’han publicat més de vuit-cents, en disset tongades, durant catorze anys, repartits en les dues etapes de la revista. És una publicació irregular, amb intermitències que de vegades són de més d’un any.

11 de maig de 2020. Joan Torres, mestre olotí retirat, de pare eivissenc, llegeix al bloc de Víctor Pàmies la notícia de la presentació de la Paremiologia Catalana Comparada Digital a l’Espai VilaWeb (vegeu-ne el vídeo). I li deixa un missatge: “Voldria fer-te arribar tres llistes de refranys (més de 300) recollits a Eivissa i Formentera, trobats entre vells papers de mon pare, que era eivissenc.” Després d’uns quants correus, Víctor Pàmies s’adona que no són tres-cents refranys, sinó molts més.

Primavera-estiu del 2020. Pàmies escriu a l’Institut d’Estudis Eivissencs i al seu amic Isidor Marí perquè l’ajudin a descabdellar el fil. Marí de seguida li tramet fragments digitalitzats del “Refranero ibicenco”. De mica en mica, fan la reconstrucció de la llista de refranys publicats.

Tardor-hivern del 2020. Pàmies i Marí, a distància, posen fil a l’agulla per a publicar el refranyer eivissenc íntegre. Cerquen editor, classifiquen els refranys per àmbits, els revisen ortogràficament, en comenten el significat, n’elaboren un índex alfabètic, esbossen una biografia d’Antoni Juan i escriuen sengles pròlegs on cadascú explica la seva contribució en aquesta història. Alhora, l’Institut d’Estudis Eivissencs, editor de l’obra, encarrega la il·lustració de la coberta i dels separadors de cada bloc a l’artista Antoni Marí, “Tirurit”

Gener del 2021. Es publica el Refranyer eivissenc, d’Antoni Juan Bonet.

Imatge de la portada de l’obra (fotografia: Institut d’Estudis Eivissencs).

Una feina rigorosa i intel·ligent de Pàmies i Marí

Probablement, va ser una sort que Víctor Pàmies trobés un material com aquest i que recorregués al seu amic eivissenc. Diu Isidor Marí: “Quan en Víctor em va demanar si li podia facilitar còpia de la publicació inicial dels refranys, vaig veure que era una ocasió per fer-ne una edició ben presentada, i fer accessible aquest capital expressiu que estava amagat.” Com que tenia la col·lecció de la revista, va poder-ne enviar els originals digitalitzats a Pàmies tot seguit. Isidor Marí, a més de ser filòleg, sempre ha estat interessat per la cultura popular (recordem, per exemple, que fou membre del grup eivissenc Uc i de més conjunts musicals). “La tradició oral sempre m’ha interessat –afegeix–, i sabia de l’existència d’aquesta col·lecció de refranys, però confesso que ha estat l’oportunitat de preparar-ne l’edició en col·laboració amb un entès en la matèria com en Víctor, el que m’ha decidit a estudiar aquest recull.”

Els curadors van veure clar de seguida quin propòsit havia de guiar aquesta obra. S’adonaren que no tan sols podia ésser profitosa a experts i afeccionats, sinó que podia formar part de les activitats docents i proporcionar recursos expressius a tothom. Isidor Marí fa aquesta crida: “Vull convidar tots els educadors, familiars o escolars, a cultivar l’expressivitat i la creativitat genuïna de la llengua oral. La nostra llengua necessita aquesta espècie de gimnàstica, molt més eficaç que l’ortopèdia de perseguir i extirpar les interferències.”

Isidor Marí, en una imatge d’arxiu.

Per això, a l’hora de presentar els refranys al públic, Pàmies i Marí van veure que calia classificar-los. Víctor Pàmies explica com ho van fer: “En les classificacions més canòniques, tot sovint ordenes els refranys a partir de mots clau. Però a proposta d’Isidor Marí vam fer una classificació pragmàtica, a partir del significat. Ho vaig trobar sensacional i molt innovador i ho vam refer segons aquests paràmetres.” Els apartats que conté el llibre són aquests: aspecte personal, consideracions d’experiència, creences religioses, comportaments socials, calendari i temps, economia i feina, edat, observacions d’humor, observacions morals, observacions de salut, relacions de família i de parella, relacions jeràrquiques. De tota manera, per a qui vulgui cercar els refranys per ordre alfabètic, al final hi ha un índex sencer dels vuit centenars llargs de registres.

Però el recull no podia ésser tan sols una llista de refranys, sinó que calia explicar-los mínimament: “Hi ha fet molta feina l’Isidor –explica Pàmies–. Si en algun s’hi encallava o no el coneixia o no li suggeria res, jo acudia a la meva base de dades per veure si en trobava cap menció. Altrament, tot sovint un refrany te’n recorda un altre, per la forma, per l’estructura, per les imatges que utilitza. I així i tot n’hi ha hagut alguns que no hem sabut estirar ni desxifrar.”

Fins a quin punt és original, el refranyer eivissenc? Hi ha gaires coincidències amb els refranys coneguts a la resta del país? Ens ho explica Víctor Pàmies: “Hi ha moltes coincidències, és clar. Però alguns són peces úniques, ara per ara, com per exemple A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol, Ca de ferrer, son(s) de plats el desperten i no de martells, En Xomeu, veu es gep d’altri i no veu es seu, etc.”

Un tast

Per a entendre bé què ens trobarem en aquest Refranyer eivissenc, vegem-ne uns quants exemples, amb les explicacions textuals.

Hi trobem, per exemple, dites conegudes arreu, com ara aquestes:

Quan va ser mort el combregaren. Es diu quan algú reacciona a un contratemps quan ja no té remei.”

Si la Candelera plora, s’hivern ja és fora, i si riu, ja ve s’estiu; tant si plora com si riu, ja ve s’istiu. Expressa una observació del canvi de temps que hi sol haver a primers de febrer.”

Al costat, n’hi ha que no són generals, però que es poden entendre bé:

Aquesta coua no és d’aqueix vedell. Es diu d’una cosa que no lliga amb una altra.”

Pensant en sa glòria perden sa memòria. Es diu de qui imagina el futur i descuida qüestions presents.”

I després, en fi, hi ha els refranys enigmàtics, que van fer suar els curadors, com ara aquests:

Víctor Pàmies, en una imatge d’arxiu.

Alguna cosa és sobrassada que es veu passada. Refrany de sentit enigmàtic. Pot tenir relació amb l’expressió mallorquina (DCVB, s. v. qualque) Qualque cosa és sobrassada, que s’usa irònicament quan algú suposa o promet “alguna cosa” de manera imprecisa.”

Sempre val més un ca que un romaní. Segurament vol dir que el que està més amunt és el que preval, igual que un ca pixa damunt d’un romaní.”

Qui era Antoni Juan Bonet?

Isidor Marí ens explica: “A part de pensar amb en Víctor com era millor classificar els refranys per facilitar-ne la reutilització i de concretar els criteris lingüístics, la meva feina ha estat buscar informació sobre Antoni Juan Bonet, sobretot per mitjà de la premsa i algun contacte familiar.” Marí fou, doncs, qui s’encarregà de reconstruir fins allà on va poder la biografia d’Antoni Juan.

Nat el 1864, se sap que era propietari d’una botiga de teixits i fils i probablement d’algun altre negoci. El 1903 va intervenir en la creació de la Cambra de Comerç d’Eivissa i en aquell moment ja devia tenir una posició significativa en l’economia eivissenca. L’esdeveniment de més ressò públic en què va intervenir Antoni Juan Bonet va ser sens dubte la celebració —a final del 1910 i començament del 1911— de l’establiment de la línia marítima directa entre Eivissa i Barcelona. Antoni Juan Bonet hi va participar perquè en aquell moment era diputat provincial en representació del partit liberal. Seguint la premsa de l’època, se sap que, en aquest primer viatge de la línia, quan els representants eivissencs van arribar a Barcelona van ser rebuts al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, i després, a la diputació, pel president Enric Prat de la Riba. El programa de rebuda inclogué també sardanes, un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música Catalana, un banquet al Mundial Palace i una representació de Pous i Pagès al Teatre Romea.

Políticament, se sap que el 1900 fou el primer secretari del Partit Republicà, acabat de fundar. Durant els primers anys del segle XX va donar mostres de republicanisme, no tan sols ocupant càrrecs i fent discursos, sinó també acomplint activitats populars, com ara fer classes nocturnes gratuïtes a adults i fills de famílies pobres, unes classes que van tenir molta requesta. Sembla que després del 1906 s’allunyà del partit republicà i pocs anys després es va començar a vincular amb el partit liberal, fins a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. L’any 1930 torna a participar en els actes polítics del partit liberal, que aleshores estableix relacions amb Francesc Cambó.

És un cas infreqüent?

Demanem a Víctor Pàmies si, de tresors com aquest, en tenim més d’amagats: “No en tinc cap dubte. Apareixeran reculls interessants, importants i fins ara desconeguts o que han caigut en l’oblit. Tot rellegint premsa de finals del segle XIX i principis del segle XX, veig que hi ha molta informació paremiològica esparsa i amagada. És part de la meva feina amb la Paremiologia Catalana Comparada Digital d’intentar fer aflorar aquests reculls i recollir-los i posar-los a l’abast de tothom. Arribaré on pugui, és clar.”

Pàmies ens parla d’una idea que, si es fa efectiva, pot tenir molt bon resultat: “Em volta pel cap de fer formació a gent que em pugui ajudar en aquesta magna tasca. Poden ser estudiants que vulguin fer pràctiques de lexicografia o jubilats que vulguin dedicar-hi una mica de temps. He de preparar bé una formació específica per a habilitar-los. És una idea que em balla pel cap…”

De segur que en sentirem parlar.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.