Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El ministre de Justícia espanyol, Juan Carlos Campo, ha reconegut obertament que la reforma del delicte de sedició en el codi penal l’han proposada arran de la condemna contra els presos polítics independentistes. Aquesta afirmació pot semblar feta com un gest més envers ERC pel suport al pressupost de l’estat de l’any vinent. Però, d’una altra banda, evidencia encara més el caràcter polític del delicte pel qual s’ha condemnat els presos, pel qual es persegueix els exiliats i pel qual el Tribunal Suprem espanyol demana al Parlament Europeu l’aixecament de la immunitat com a eurodiputats del president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí. De fet, aquest procés de reforma es pot convertir en un problema tant per al Suprem com per al Parlament Europeu, en aquest suplicatori que fa poc que s’ha reactivat.

Perquè el principal argument amb què s’han desestimat històricament els suplicatoris per a llevar la immunitat d’eurodiputats ha estat el fumus persecutionis, és a dir, la persecució política. Això vol dir que, segons els principis i criteris que han d’aplicar els membres de la Comissió d’Afers Legals de l’Eurocambra, no es pot permetre que es jutgi un eurodiputat i, per tant, que s’alteri el funcionament normal de la institució, quan la motivació és política, arbitrària o no fonamentada jurídicament.

Per això la defensa de Puigdemont, Comín i Ponsatí té un argumentari extens que ja ha fet arribar a la comissió parlamentària sobre les evidències de l’existència d’aquesta persecució. Una persecució que es pot concretar de moltes maneres, i les diverses denegacions de suplicatori per fumus persecutionis que hi ha hagut al llarg de les últimes dècades així ho demostren. Un dels arguments que s’ha utilitzat en aquest sentit ha estat el fet que el delicte pel qual es vol jutjar l’eurodiputat no té correspondència en els ordenaments jurídics de la resta de membres de la Unió, o si més no, que en els codis penals on hi ha delictes que s’hi poden assemblar, les penes són sensiblement més baixes.

És un argument que seria molt difícil d’explicar que el Parlament Europeu negligís: la sedició és un delicte arcaic, que no existeix en la gran majoria d’estats de la Unió Europea. Tècnicament, això ja hauria de ser un motiu per a desestimar la petició d’aixecament de la immunitat. Però més encara si aquest delicte és en un procés obert de reforma per part del govern espanyol, en el sentit reconegut de rebaixar les penes.

L’impuls d’aquesta reforma es va fer des dels comuns, i concretament de Jaume Asens, tot i que en un principi era partidari de l’eliminació de la sedició del codi penal. Ara la proposta és que es modifiqui, perquè segons el ministre Campo, aquest delicte “grinyola”. És més: les últimes declaracions que ha fet Campo en aquest sentit demostren encara més l’anomalia espanyola que significa la sedició i, més concretament, la condemna contra els presos. Campo va dir ahir: “Europa ens ha obert els ulls, i els esdeveniments que ha viscut el nostre país, la sentència del procés… Teníem uns articlets que mai no tocàvem i que grinyolen, hem vist unes contestacions d’Europa que ens han xocat i que ens han fet reflexionar”.

És precisament això que li va dir d’una manera elegant el fiscal general de la Cort de Cassació de França, François Molins, al fiscal del Suprem Javier Zaragoza quan parlaven de la sedició i de la rebel·lió: “A França no és possible d’acceptar una extradició per un delicte polític.”

La valoració d’aquest argument de pes per a decidir si cal acceptar la petició del jutge del Suprem Pablo Llarena per a llevar la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí l’hauran de fer els membres de la Comissió d’Afers Legals, amb una representació significativa d’espanyols i presidida per un eurodiputat de Ciutadans, i sobretot el ponent del suplicatori, l’ultradretà búlgar Angel Dzhambazki.

Si la Comissió d’Afers Legals, primer, i el Parlament Europeu, després, aprovessin la retirada de la immunitat del president i els consellers, haurien passat per alt un motiu molt clar de denegació del suplicatori. I això també podria fonamentar una causa a la justícia europea. Si s’arribés a aquest punt, el Suprem no només tindria el problema d’aconseguir que la justícia belga concedís l’extradició (després d’haver refusat ja la de Lluís Puig precisament per motius polítics) sinó que hauria d’estar pendent del que hagués de dir el Tribunal de Luxemburg sobre una possible irregularitat en la concessió del suplicatori.

I no és pas el darrer maldecap que tindrà el Suprem, que haurà de decidir si un cop feta la reforma, caldrà revisar la sentència contra els presos i recalcular-ne les penes o, fins i tot, alliberar-los. Dependrà en primer lloc del contingut de la reforma, de com es reescrigui la sedició, i també i sobretot de la voluntat del tribunal de fer-ho. Però sempre sabent que allò que faci o que deixi de fer pot tenir un impacte directe en la pretensió d’extradició dels exiliats.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.