Dissabte 17 a París, catorzè dia de desfilades de les Armilles Grogues a la capital francesa (fotografia: Mercè Ibarz).

Dissabte passat a París: el catorzè dissabte de la desfilada de les Armilles Grogues a la capital. No se’n pot dir manifestació, tampoc concentració: els convocants no avisen prèviament per on aniran ni tampoc caminen ni s’estan en grups compactes, no juguen a quants som sinó al fet pur i simple de ‘hi som’. Tampoc no avisen la policia ni les autoritats per on aniran. La jornada acabaria amb titulars d’antisemitisme arran dels atacs verbals d’uns desfiladors (en podem dir així?) contra un conegut filòsof d’origen jueu, que no ha volgut fer la bestiesa més grossa i no n’ha presentat queixa judicial.

Durant el matí la cosa no s’havia escalfat gaire. Érem en un bar de barri prop de l’avinguda del General Lecrerc, aquell que va entrar el 24 d’agost de 1944 a alliberar París amb la Nou, la companyia de xoc de la seva Segona Divisió Blindada, formada per catalanistes, anarquistes, trotskistes i ugetistes espanyols, fet escamotejat de manera persistent a França fins fa quatre dies (per saber-ne més, podeu llegir això).

Ho veia per la tele a l’hora de dinar. El bar tenia connectada la LCI, una cadena d’informació contínua. Les Armilles eren al Setè, el barri del Champ de Mars, de la Torre Eiffel. Em va cridar l’atenció el destacat escrit a la pantalla, que podeu veure a la foto que acompanya aquest article i que tradueixo: ‘El RIC és molt important per a la continuació del moviment’ i que acabava de dir Éric Drouet, camioner de trenta-quatre anys, un dels portaveus reconeguts d’aquest moviment polimorf. El veterà periodista J. P. Quiñonero, corresponsal des de fa més de trenta anys a la capital francesa, fotògraf de carrer que no es perd cap manifestació, parla en les seves cròniques de manera persistent de les Armilles com d’una franquícia, que aplega gent molt i molt diferent, arrelada sens dubte en el malestar social del que aquí se’n diu la França profunda.

Armilles… grogues? Fluorescents seria més propi, a mi la veritat és que em semblen verd festuc lluent. El groc és un color ben precís, però, vaja, no hi ha res a fer i en Armilles Grogues es queden: no serà l’única cosa que compartim uns i altres, com veurem al paràgraf següent.

Vaig preguntar què volia dir RIC als dos amics, homes granadets, que dinaven en un angle del davant, l’un d’esquena a la tele i l’altre que la podia veure. S’ho van pensar un moment, van recordar les paraules de la sigla i l’un va informar: Referèndum d’Iniciativa Ciutadana. Ah. Amb la meva companya de taula i de viatge, la fotògrafa Carme Esteve, ens vam mirar. No només compartim el groc, també volem tots plegats un referèndum.

Iniciativa Ciutadana. Bé. Diderot vetlla per nosaltres, vaig pensar, mirant pel mòbil la foto que havia fet al mestre la nit anterior a la plaça de l’Odéon, al bulevard de Saint-Germain-des-Prés on el filòsof, escriptor i enciclopedista té l’estàtua que el recorda. A França la tradició republicana que arrenca de la Revolució, aquella que va guillotinar la monarquia, les paraules ‘poble’ i ‘popular’ (entre més) tenen mala reputació, només les fan servir els lepenistes i els seus líders i similars de dreta extrema. Aquí es parla de ciutadania. Bé.

Florence Aubenas va publicar a mitjan desembre a Le Monde el seu excel·lent reportatge, a peu de carretera, sobre ‘La revolta de les rotondes’, sorgida a la França profunda. No conec prou el moviment Armilla per a dir-ne més. Sí que trobo remarcable que els referèndums estiguin adquirint, al segle XXI, la significació que tenen en contexts ben diferents. ¿És la ‘tercera dimensió’ de la democràcia, de què es pot sentir parlar i llegir-ne coses arran del centenari de la mort de Rosa Luxemburg, la moooolt oblidada fins ara política, teòrica i feminista de la sufocada revolta espartaquista alemanya de qui ben poc s’ha volgut saber perquè, ja se sap, van perdre?

Un taxista es planyia després, cap a quarts de vuit, quan les Armilles ja havien plegat però encara hi havia carrers tallats per la policia: on anirem a parar: aquesta gent no són com els sindicats que fan saber d’antuvi l’horari i l’itinerari de les protestes, i ca, no ho fan pas, no. I catorze setmanes seguides, en dissabte, és massa. A sobre, l’endemà, diumenge 17, també se’ls trobaria per París, perquè havien decidit, les Armilles, celebrar el tercer mes seguit de protestes. Home, vaig fer, cadascú protesta com millor creu que pot fer efecte. Sí, mira, va fer l’home. Passàvem pels Invalides, al costat de l’escola militar, en el mateix barri de les Armilles d’aquell dia, l’impressionant complex arquitectònic del segle XVII creat com a residència reial per a soldats i militars francesos retirats, invàlids o gent gran, on avui hi ha diverses instal·lacions museístiques i religioses, així com diferents serveis i dependències per a antics combatents. No vaig dir res més, mentre el taxista, negre, es dolia.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb