Reconeixement facial: de desblocar el mòbil a la vigilància en massa dels ciutadans

  • La tecnologia de reconeixement facial ha arribat als consumidors, però també l'aplicació a gran escala per part dels estats · Som en un punt sense retorn que pot liquidar les llibertats civils com les hem conegudes fins ara?

VilaWeb
Marc Belzunces
13.04.2019 - 21:50

La tecnologia de reconeixement facial s’ha fet molt popular recentment gràcies al Face ID que incorporen els nous iPhone d’Apple. Tanmateix, és una tecnologia nascuda als anys seixanta del segle passat, i encara que ha arribat molt recentment als consumidors, els estats fa més anys que l’apliquen a gran escala. Comencen a alçar-se veus que n’alerten de la gran perillositat per a les llibertats civils, però en certa manera aquest debat ja va començar als anys noranta quan les càmeres de vigilància es van començar a instal·lar en massa en llocs públics. Ara el problema és que, a banda el perfeccionament assolit per la tecnologia de reconeixement facial, ara com ara el món és ple de càmeres connectades a internet i, per tant, amb un accés immediat a grans bases de dades. Sembla que, ara sí, el malson totalitari de George Orwell a 1984 s’ha fet realitat.

Les diverses tècniques de reconeixement facial

Els humans reconeixem cares fàcilment. Aleshores, per a un ordinador no ha de ser tan difícil, oi? Bé, la realitat és que fins fa poc aquesta afirmació era massa agosarada. El reconeixement facial no és tan senzill com pensàvem d’entrada i, de fet, sovint els humans confonent persones. Per tant, els errors de reconeixement en imatges són intrínsecs a aquesta tecnologia, però malgrat tot, gràcies als avenços tecnològics, s’han minimitzat molt. Tot i que no han estat eliminats completament, amb una imatge frontal de prou qualitat es pot dir que la identificació inequívoca d’una persona és assegurada.

Per a aquesta millora ha estat clau l’abaratiment de les càmeres i l’increment de la resolució. Actualment, el cost d’una càmera per a ser incorporada a qualsevol dispositiu (mòbil, cotxe, fanal, etc.)  se situa generalment per sota dels quinze euros. Aquests últims anys hem vist com les resolucions han pujat de pressa, i ara els 4K són la norma dels últims models. Amb aquesta resolució, fins al mínim detall de la nostra cara pot ser enregistrat. El pròxim pas important ha estat el perfeccionament de les tècniques d’anàlisi i de detecció a les fotografies. Recentment els processadors dels ordinadors personals, fins i tot dels mòbils, han assolit prou potència per a aplicar tècniques matemàtiques complexes –com ara l’aprenentatge automàtic, les xarxes neuronals o l’aprenentatge profund– amb relativa facilitat. Per si no fos prou, diverses companyies que s’han dedicat tradicionalment a crear xips per a videojocs han aplicat el seu coneixement per a elaborar a un preu molt baix processadors específics per a aquestes tècniques amb una potència equivalent a la d’un superordinador. Així, podem processar fàcilment no solament els paràmetres bàsics (ulls, nas, boca i distància entre ells), sinó també la textura de la pell, com ara línies úniques, cicatrius, color, patrons, etc., i establir models matemàtics de la nostra cara que actuen com un document d’identitat únic. Un cop establert aquest document, és molt fàcil de desar-ho en una base de dades i contrastar-lo posteriorment de manera ràpida.

Però a més de la presa d’imatges, l’abaratiment de la tecnologia ha fet incorporar-hi algunes altres tècniques. Per exemple, tenim els sensors que construeixen una imatge tridimensional d’una cara amb gran detall. A diferència de les imatges, pot funcionar sense llum i amb una gran varietat d’angles, fins i tot lateralment. Un altre tipus de sensor utilitzat és el termal, de manera que es pot veure la distribució de calor en la nostra cara, que pot contenir elements únics en comparació amb la de les altres persones. Generalment, aquestes tècniques es fan servir complementàriament en l’anàlisi de la imatge, en milloren el resultat i en minimitzen els errors, de manera que la identitat única de la nostra cara té diverses capes d’informació parcialment redundant.

Finalment, no hem d’oblidar la ubiqüitat d’Internet, inexistent fa molt pocs anys. El salt definitiu serà amb l’arribada del 5G. El reconeixement d’una cara és inútil si no pot ser contrastat amb una base de dades. Amb milers de milions de càmeres arreu del món –sigui als edificis, al carrer o al mòbil de tothom–, amb una internet ubiqua i podent tenir bases de dades immenses i d’accés ràpid sense grans problemes, la possibilitat de reconèixer cadascun dels habitants del nostre planeta de manera unívoca, sense errors i en qualsevol moment, ha esdevingut una possibilitat ben real. I no solament en directe. Es poden emmagatzemar les dades de reconeixement indefinidament, de manera que encara que d’entrada una cara no hagi estat reconeguda, si es fa uns quants anys més tard, es podran reconstruir els moviments i accions en el passat d’una persona.

Aplicació en els consumidors i les empreses

Aquesta tecnologia ha arribat recentment als consumidors gràcies als mòbils. L’objectiu ha estat de facilitar-ne el desblocatge perquè no calgués el codi de seguretat o el botó d’empenta digital, que dóna error força sovint i que a més no funciona si hi ha brutícia. Marques com ara Apple, Samsung, Huawei, LG, Asus, entre més, l’utilitzen en els seus últims models. Generalment, no fan cap fotografia o vídeo del nostre rostre, sinó que en fan un model tridimensional amb raigs infrarojos, focalitzant l’atenció en parts com ara els nostres ulls (que han d’estar oberts). Així, fan un model matemàtic de la nostra cara que acaba emmagatzemat al mòbil sense compartir-se. Té l’avantatge de funcionar en qualsevol condició de llum, fins i tot a les fosques.

Facilita l’autenticació dels usuaris per a fer pagaments, per exemple, però també té inconvenients, especialment quant a les llibertats civils i la privacitat. Fins ara, era molt difícil que els cossos policíacs desbloquessin un mòbil sense la cooperació del propietari. Ara, amb el reconeixement facial la cosa és més fàcil, i ja hi ha precedents de terminals desblocats en què la policia només ha posat el mòbil davant el detingut.

Però abans no arribés als nostres mòbils, el reconeixement facial ja feia temps que funcionava a l’entorn web o en els programes que gestionen les nostres fotografies. Empreses com ara Facebook el fan servir per a comprovar la identitat d’una persona i evitar que tercers la puguin suplantar en obrir un perfil. Tot i que també ens impossibilita de crear un segon perfil propi, que pot ser necessari per a gestionar-lo professionalment sense haver de compartir el nostre àmbit personal. En la formació, un dels grans èxits de la internet d’aquests últims anys, webs d’incomptables cursos en línia com ara Coursera fan servir el reconeixement facial amb la càmera del nostre ordinador (a més del patró amb què teclegem) per comprovar que els exàmens els fem nosaltres i no algú altre.

Entre les empreses comencen a aparèixer nous serveis. Per exemple, Amazon ha creat el Rekognition. Entre les aplicacions que en destaquen, hi ha la identificació de famosos en esdeveniments públics, la identificació de persones a l’hora de fer la indexació d’arxius d’imatges i vídeos en empreses de comunicació, i el reconeixement de persones en crisis humanitàries o de víctimes de xarxes d’extorsió. També pot servir als bancs per a detectar clients en les anàlisis de riscs financers. Les empreses també poden fer-lo servir per a saber quan un dels seus clients ha entrat en una botiga i fer-li una oferta personalitzada o facilitar-li el pagament, entre més. Per si això no fos prou preocupant d’un punt de vista de la privadesa i el mal ús potencial, la companyia nord-americana destaca també que pot ajudar els cossos policíacs a ‘realitzar cerques automàtiques senzilles en milions de registres en qüestió de segons, cosa que anteriorment requeria l’anàlisi individual dels investigadors’. Amazon és un dels capdavanters en l’oferiment de tecnologies complexes mitjançant el núvol, però serveis com aquest cada vegada seran més populars.

Aplicació per part dels estats i com ens en podem defensar

La identificació dels ciutadans ha estat una de les grans preocupacions dels estats moderns. Hi ha països que no disposen d’un document d’identitat específic, però estats com l’espanyol sí que en tenen. Ara com ara, a l’estat espanyol un ciutadà citat a fer-se o renovar el DNI ha de donar una fotografia, les dades personals, un número de telèfon i fins i tot ha d’escriure en un paper, que és escannat per desar-ne el patró d’escriptura i incorporar-lo en una base de dades de tots els ciutadans. D’una altra banda, com hem vist, les grans empreses tecnològiques han començat a oferir el reconeixement facial als cossos policíacs de qualsevol país. Ja no importa que no tingui prou tecnologia per a desenvolupar-lo internament. Ara és un servei que pot ser contractat fàcilment.

Si hi ha cap estat que destaca per l’ús de la tecnologia de reconeixement facial a gran escala és la Xina. Tot i que fins fa poc era considerat un país en desenvolupament i manté encara grans bosses de pobresa, es tracta d’un dels més desenvolupats en aquest aspecte, capdavanter en moltes tecnologies. Una n’és el reconeixement facial. I no se n’amaga. Fins i tot en documentals oficials que pretenen promocionar el país internacionalment en destaquen l’ús en les estacions de transport públic ‘per a identificar persones amb un ordre de crida i cerca’. També fa servir aquesta tecnologia per a gestionar el trànsit, com us mostrem en aquest vídeo:

L’any 2020 anirà un pas més enllà i introduirà un sistema de puntuació social, cosa que farà realitat un conegut episodi de la sèrie britànica de ciència-ficció ‘Black Mirror’, en què la gent era puntuada en qualsevol interacció social, la qual cosa en determinava el rang social i laboral. La Xina ja aplica el reconeixement social de manera pública i amb intencionalitat social als semàfors. Qui en travessa algun en vermell és immediatament identificat i la cara i l’adreça són mostrades a la resta de vianants en pantalles públiques. Més endavant perdrà punts de ciutadania. Per si això no fos prou preocupant (encara que ho facin per disminuir els atropellaments), no oblidem que la Xina és una dictadura totalitària que controla fermament la població, especialment la dissidència política i els grups nacionals no xinesos, com ara els tibetans i els uigurs.

En un món on és tan fàcil d’emplenar els carrers de càmeres connectades a internet, molts estats seguiran els passos de la Xina, especialment les dictadures. També les democràcies, amb interès especial les que ho són només a títol formal o que tenen tics autoritaris. Els Emirats Àrabs Units ja fan servir aquesta tecnologia en els aeroports i la policia l’aplicarà en massa en un futur pròxim mitjançant ulleres intel·ligents amb càmeres connectades a internet, una de les altres tecnologies que ja fa servir la Xina. El Japó l’estrenarà en els Jocs Olímpics vinents. Singapur, la ciutat-estat asiàtica, preveu d’utilitzar el reconeixement facial a gran escala als carrers instal·lant càmeres a 110.000 fanals. Als EUA, el 2016, el 50% dels adults ja eren en bases de dades de reconeixement facial. I si pensem en la repressió de la dissidència política o de grups nacionals, al nostre país sabem que les forces policíaques espanyoles han pogut reconèixer participants de manifestacions independentistes gràcies a imatges, fins i tot mesos després. Persones que posteriorment han estat detingudes i processades judicialment. No seria d’estranyar que en un futur estats com l’espanyol no solament fessin una fotografia de tots els seus ciutadans, sinó que a més en fessin un model tridimensional i tèrmic de la cara, aplicant-hi les tècniques d’anàlisi per a tenir directament l’identificador únic dels rostres.

La gran qüestió és com es poden defensar legítimament d’un control d’aquesta mena els ciutadans. En massa, les vint-i-quatre-hores, i que pot ser emmagatzemat indefinidament. Ens en podrem defensar mitjançant una legislació que ens protegeixi? Tindrem dret d’oblit? De poder ser dissidents? Podrem fer un balanç correcte entre les bones aplicacions que té i de les potencialment perilloses? O som davant una tecnologia que és una amenaça existencial, sobre la qual hem de concloure que l’hem de prohibir?

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any