21.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 21.07.2026 - 22:06
“El consol és que el litigi pot durar molt”, deien aquest cap de setmana passat una colla d’espanyolistes recalcitrants en el capítol d’un pòdcast que analitzava l’aval del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a la llei d’amnistia. Estaven desconcertats, per la contundència amb què el TJUE blinda la llei i sobretot permet l’amnistia als membres dels CDR acusats en l’operació Judes. Però, en canvi, veien alguna esperança de poder eternitzar la causa al Tribunal de Comptes contra trenta-cinc ex-alts càrrecs del govern per l’1-O i per l’acció exterior, i en parlaven amb la constitucionalista Teresa Freixes, vice-presidenta de Societat Civil Catalana, que és acusació en aquest litigi. S’empescava una interpretació sorprenent de la sentència del TJUE sobre l’amnistia de la malversació, perquè li feia dir coses que no deia i, sobretot, perquè amagava aspectes fonamentals sobre l’aplicació immediata de l’amnistia. Tot plegat seria una anècdota curiosa i prou en un pòdcast minoritari, si no fos perquè aquells arguments són els mateixos que acaba de posar damunt la taula el Tribunal de Comptes per a encapçalar la rebel·lió dels tribunals espanyols contra la justícia europea.
La negativa del Tribunal de Comptes a aplicar la sentència del TJUE ha portat el president Carles Puigdemont i els consellers a l’exili Toni Comín i Lluís Puig a denunciar el Regne d’Espanya a la Comissió Europea, per incompliment dels tractats de la Unió. Una denúncia que també ha fet avinent al TJUE mateix, i que us expliquem amb detall en aquest article.
El Tribunal de Comptes ha esdevingut la punta de llança dels jutges espanyols desobedients, aquell organisme estrany, parcial i polititzat (i, tanmateix, validat pel TJUE com a òrgan jurisdiccional que li pot fer preguntes) que es va afanyar a fer el pas d’anar al TJUE a entrebancar l’aplicació de la llei, i a formular-li tot un seguit de qüestions sobre l’amnistia del delicte de malversació que segurament interessaven més al Tribunal Suprem. Però Manuel Marchena, Pablo Llarena i els altres magistrats de sala segona no es volien embrutar les mans, no volien córrer el risc de ser desautoritzats pel TJUE, i el Tribunal de Comptes va assumir la funció de fer la prova del nou.
Va presentar un reguitzell de preguntes que ja eren incloses en una guia judicial per a fer miques la llei d’amnistia que corria entre jutges uns quants mesos abans que la llei entrés en vigor: com presentar unes bones preguntes pre-judicials al TJUE perquè l’aplicació de l’amnistia s’allargui un parell d’anys? La conxorxa ve de lluny, i hi ha participat força gent. El Tribunal de Comptes va presentar les preguntes i, ara que ja té les respostes, i que són tan clarament favorables a la llei, han decidit d’anar més lluny, fer un pas més, en la línia que apuntava Freixes en aquella conversa.
La nova desobediència es basa a fer veure que la sentència no t’obliga a aplicar la llei immediatament i sense necessitat de demanar noves al·legacions a les parts per a examinar el cas. Ho diu el TJUE: si els fets encaixen amb l’amnistia, la llei s’ha d’aplicar sense dilacions, en el termini màxim de dos mesos que estableix la llei. El Tribunal de Comptes tenia dubtes sobre el fet que el finançament d’un referèndum que promou la independència pugui afectar els interessos financers de la UE, i el TJUE li ha respost que no. I ara que ja té la resposta, en compte d’aplicar la llei, desobeeix el TJUE, perquè suscita un nou dubte que trasllada a les parts.
La gran manipulació
La sala d’enjudiciament del Tribunal de Comptes comença dient que reactiva el procediment, ara que ja té les respostes del Tribunal de Luxemburg, i que pren nota de la resposta del tribunal a la pregunta clau, és a dir, que l’amnistia d’aquest cas és compatible amb el dret de la Unió perquè la suposada malversació vinculada a un procés d’independència no faria perillar els interessos financers de la UE.
Però tot seguit activa la següent argúcia: el Tribunal de Comptes tria dos paràgrafs de la sentència (la podeu llegir íntegrament), que descontextualitza: el 95 i el 96, en què el TJUE parla de la jurisprudència segons la qual els interessos financers de la UE es refereixen no solament als ingressos que es posen a disposició del pressupost de la Unió (i que ja diu que no es veurien afectats en cas d’independència de Catalunya), sinó també al mal ús de les despeses previstes en aquest pressupost comunitari.
És l’argúcia que apuntava Teresa Freixes en el pòdcast, quan deia que el tribunal europeu no entrava a considerar si, en tot cas, hi podia haver hagut un ús espuri de diners provinents del pressupost de la UE per a l’organització del referèndum. El Tribunal de Comptes, en la providència, s’endinsa en aquest camí i esmenta fins i tot un paràgraf de les conclusions de l’advocat general del TJUE, que diu, explícitament, que “en el cas present, la interlocutòria de remissió [del Tribunal de Comptes] no recull cap element que indiqui que s’utilitzessin fons procedents del pressupost de la Unió o administrats per la Unió o per compte d’aquesta”.
El Tribunal de Comptes no va poder constatar, durant el llarg procediment de més de set anys, que hi hagués cap ús de fons comunitaris, i això ho constatava l’advocat general. I per això, precisament, el TJUE no entrava ni tan sols a considerar aquesta hipòtesi dins el concepte de “posar en risc els interessos financers de la UE”.
Però ara el Tribunal de Comptes s’hi aferra, per a desobeir la llei d’amnistia, i en compte d’aplicar-la dóna un termini de deu dies a les parts perquè li presentin al·legacions i documentació sobre el suposat ús de fons comunitaris en els fets enjudiciats. Si en vuit anys no han trobat res, no trobaran pas res en deu dies.
No es tracta solament d’una interpretació abusiva de la sentència del TJUE, sinó d’una acció de desobediència, perquè aquesta mateixa sentència diu clarament que el Tribunal de Comptes no té raó quan es queixa (paràgraf 104 de la sentència) que l’obligació que li imposa la llei d’aplicar l’amnistia en dos mesos a tot estirar i sense demanar més al·legacions li impedeix de poder determinar si el pressupost de la Unió se’n pot arribar a veure afectat. El TJUE li respon que és un fet consubstancial a una amnistia i que és perfectament vàlid (paràgraf 119).
La qüestió ara és fins on està disposat a arribar el Tribunal de Comptes, quan hagi constatat que no és capaç de recollir cap prova de la utilització de fons de la UE per al procés d’independència, i quan sigui conscient que el TJUE li ha dit que no pot fer això que fa. Però sobretot caldrà veure fins a quin punt aquestes maniobres, que tenen a veure amb la resistència a amnistiar el delicte de malversació, poden ser utilitzades també pel Tribunal Suprem.
Més entrebancs judicials
Aquesta actitud del Tribunal de Comptes ha anat acompanyada d’una desídia i menysteniment d’alguns altres òrgans judicials espanyols a la publicació d’unes sentències tan contundents per part del TJUE. D’entrada, perquè el Tribunal Suprem espanyol es va afanyar a deixar clar que no pensava aixecar les ordres de detenció que Pablo Llarena encara manté contra els exiliats, i que no mourà ni un dit fins que el Tribunal Constitucional no resolgui els recursos d’empara que té pendents, tant dels exiliats com dels condemnats per malversació.
I el TC tampoc no té pressa, i farà les vacances d’estiu sense haver-s’hi posat. No serà fins el 22 de setembre que començarà a deliberar el recurs d’empara de Jordi Turull, i caldrà esperar als següents plenaris del tribunal (que s’esdevenen ordinàriament cada dues setmanes) perquè es vagin resolent els recursos dels altres demandants, sigui un per un o –si Cándido Conde-Pumpido, president del TC, ho creu oportú– de manera acumulada. Dit d’una altra manera, la resolució de l’amnistia de Puigdemont no arribarà fins a final d’any, i és possible que s’encavalqui amb un possible avançament de les eleccions espanyoles. Conde-Pumpido, home del PSOE al TC, té el poder de controlar el ritme de resolució, amb el benentès que la darrera paraula la tindrà sempre el Tribunal Suprem, que ha de decidir si arxiva la causa i aplica finalment l’amnistia.
La incertesa també afecta els acusats de l’operació Judes, que han exigit a l’Audiència espanyola que apliqui immediatament l’amnistia al seu cas, després de l’aval del TJUE. Però no ha tingut cap resposta, i només ha transcendit que el tribunal deixarà passar l’agost abans de posar-se a “estudiar el cas”.
Finalment, resta pendent que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) apliqui l’amnistia a l’ex-secretari d’Hisenda Lluís Salvadó i l’ex-secretari general de Vice-presidència Josep Maria Jové, acusats també de malversació per l’1-O. El TSJC va enviar una qüestió pre-judicial al TJUE sobre aquest cas, però el tribunal europeu la va congelar fins que no es resolgués la pre-judicial del Tribunal de Comptes, que tenia a veure amb els mateixos dubtes. I ara que el TJUE ja els ha aclarits, el TSJC ja els hauria d’amnistiar d’ofici, però encara no ha mogut ni un dit.
