Com ha de reaccionar l’independentisme després de les eleccions municipals?

  • Una desena de personalitats independentistes responen a la pregunta i reflexionen sobre el futur immediat, després de les eleccions municipals

VilaWeb
Marina Arbós Junyent Pol Baraza Curtichs
29.05.2023 - 21:40
Actualització: 05.06.2023 - 21:49

Els votants han castigat, a les eleccions municipals del 28 de maig, els tres principals partits independentistes: ERC, Junts i la CUP. Tots tres han perdut més de 350.000 vots i el més perjudicat ha estat ERC, que n’ha perduts 302.274. En quatre anys ha passat de 822.107 vots a 519.833.

La CUP també ha tingut una gran fuita de vots: n’ha aconseguits 133.403 –43.701 menys que el 2019– i s’ha convertit en el setè partit quant a suport, darrere el PP (247.113) i Vox (150.653). Per una altra banda, Junts és el partit independentista més votat. Ha obtingut 552.089 vots, 5.214 menys que en les darreres eleccions.

L’extrema dreta ha irromput amb molta força als ajuntaments catalans. Albiol amb el PP ha aconseguit la majoria absoluta a Badalona, però hi ha més formacions d’extrema dreta, com Vox, que també han millorat els resultats. Entre els vint municipis més grans, només Vilanova i la Geltrú no tindrà representació ultra. Hi ha més fets destacables, com ara que a Ripoll el partit d’extrema dreta Aliança Catalana ha guanyat les eleccions, amb 6 regidors.

Com s’han d’interpretar els resultats dels tres partits independentistes? Quina estratègia hauria de seguir l’independentisme d’ara endavant? Ho hem demanat a algunes personalitats de l’àmbit polític, social i cultural del Principat.

“Esquerra ha rebut un correctiu molt seriós”

Germà Bel, ex-diputat de Junts pel Sí

Fotografia: Albert Salamé.

Jo crec que el resultat dels partits independentistes no és més bo, és un retrocés, cosa que ja es veia venir, s’anticipava. No se sabia en quina mesura passaria, però s’anticipava. Concretament, crec que Esquerra ha rebut un correctiu molt seriós, tant en pèrdua de vot com en pèrdua de posicions de govern, capitals de demarcacions i ciutats importants. Tot i que menys que ERC, la CUP també ha retrocedit. I Junts és el que se n’ha sortit millor, sobretot si es té en compte que les llistes específiques de PDECat, que no sumaven en Junts, també han obtingut 50.000 vots i dos punts. Per tant, hi ha una pèrdua de pes electoral i de posicions de govern del conjunt de l’àmbit independentista.

En relació amb el conflicte amb Espanya, hi havia una línia dominant, que no era la que imposava el govern de la Generalitat, que era la de normalització. Aquesta línia jo crec que és la que ha provocat més desgast aquests últims temps, no tan sols desmobilització, que això era evident, sinó també desgast electoral. I cal repensar si la normalització institucional espanyola és consistent, és adequada, per a la situació de conflicte polític que hi continua havent. La meva posició personal, com ja he dit fa temps, és que no podia haver-hi normalització institucional a Catalunya sense resoldre el conflicte. I això és el que passa.

“L’independentisme, en primer lloc i abans d’inventar més estratègies, ha de fer autocrítica”

Salvador Cardús, sociòleg 

Fotografia: Albert Salamé.

Sembla clar, tot esperant anàlisis més precises que puguin considerar casos particulars, que una part de l’independentisme s’ha quedat a casa, o ha fet vot de càstig, o s’ha acabat creient els que sostenen que tot va ser un gran engany o que s’ha acabat el procés, els uns còmplices necessaris dels altres. Són raons molt diferents que expliquen un mateix resultat.

L’independentisme, en primer lloc i abans d’inventar més estratègies, ha de fer autocrítica. Hauria de repensar lideratges i organització. Hauria d’entrar en un procés de reconciliació. No cal que hi hagi unitat organitzativa, però sí una reconciliació franca. I després es poden pensar estratègies. Però si repensar o refer lideratges és complicat, la reconciliació em sembla gairebé impossible vista la magnitud de les esgarrapades i les dificultats de curar les ferides.

“Els tres partits suposadament independentistes han rebut una abstenció de càstig del votant independentista”

Dolors Feliu, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)

Fotografia: Albert Salamé.

Els tres partits suposadament independentistes han rebut una abstenció de càstig del votant independentista, que ha vist que les promeses per culminar la independència i el pacte de govern de la majoria del 52% independentista no s’han complert.

Sobre l’estratègia que hauria de seguir l’independentisme, nosaltres venim d’aprovar un full de ruta a la nostra Assemblea General Ordinària que marca el camí, i aquest és fer efectiva la declaració d’independència en les eleccions vinents, amb l’impuls d’una llista cívica, una agrupació d’electors independent dels partits polítics, amb processos participatius d’elecció i decisió i mecanismes de control i fiscalització, per defensar la voluntat dels electors independentistes per a aixecar la DUI.

“Els resultats de Junts són una molt mala notícia per als sectors més unilateralistes”

Gerard Furest, professor de llengua catalana a secundària i autor del “Decàleg irreverent per a la defensa del català”

Fotografia: Albert Salamé.

Hi ha un segment important de l’electorat de Junts que està desencantat de tanta retòrica i poca praxi. Estirar el xiclet del procés sense que hi hagi cap conseqüència ha afartat la gent i aquest sector s’ha abstingut. Junts aguanta els resultats perquè hi ha hagut com un cert retorn a la transversalitat convergent. L’exemple més clar és Trias. Però ens hem de fixar que també hi ha alcaldes de tipus convergent que arrasen als municipis. Els resultats de Junts són una molt mala notícia per als sectors més unilateralistes. Això reforçarà l’aposta del món convergent. Pel que fa a ERC, és clar que s’ha arribat a una final de cicle, del pactisme i diàleg. El seu electorat ja no està més per discursos desnacionalitzats. És a dir, ells han fet un mimetisme del discurs del PSC durant molt de temps pensant-se que així la gent els acabaria votant a ells, i ha passat tot el contrari. No s’han diferenciat prou, l’electorat se n’ha anat en bona part a l’abstenció. Tant a l’àrea metropolitana com a les zones més catalanoparlants, i això explica la gran davallada. En el cas de la CUP, ja se sap que hi ha dues ànimes, una de més pragmàtica i disposada a la governabilitat, i menys dogmàtica, i una ànima més de batalles culturals. La clara guanyadora és la primera ànima. On predominava la segona ànima, a l’àrea metropolitana de Barcelona, els resultats són els que han estat. És molt evident que som en un final de cicle amb una desorientació bestial que passarà molt de temps abans no es pugui reorganitzar.

Primer de tot, l’independentisme hauria de tenir una estratègia conjunta. Ja s’ha demostrat que el fratricidi actual porta al desgast mutu. Hauríem de fer una anàlisi de la situació real del país. S’haurien de prioritzar els pactes entre partits independentistes. Perquè no fer-ho acaba enfortint l’adversari. Fa quatre anys, els uns feien el llit als altres. I, al final, qui n’ha sortit reforçat ha estat el PSC. S’han d’ocupar espais de poder i l’estratègia ha de ser els espais de poder que tu ocupis, que serveixin, entre altres coses, per a allò que fan tots els partits polítics del món: beneficiar el propi electorat. Això vol dir fer política lingüística. Sempre ho dic: per què volem 700 alcaldies si no és per fer política lingüística clara i de construcció nacional? Han de fer polítiques holístiques, globalitzadores, del que és el sentiment nacional als municipis on governen. Això inclou polítiques en matèria d’urbanisme, de model econòmic i en matèria lingüística i cultural. L’altra cosa és que amb l’avenç de la dreta i l’extrema dreta espanyolista, també es veuran obligats de deixar els discursos de pensament fràgil que han caracteritzat el procés, de dir que no hi ha conflictivitat en aquest país. Es veuran obligats a fer discursos més durs, menys dogmàtics i més aterrats a la realitat. A escala més global, si hi ha un govern PP-Vox, els independentistes hauran de seure en una taula de negociació pròpia. I a partir d’aquí, bastir una estratègia amb altres entitats de la societat civil, que actualment estan en hores molt baixes. S’hauria de construir una estratègia global per veure si es té força per a fer una altra cosa que no sigui l’autonomisme.

“La gent ha fet un ‘em cago en Déu’, que en diem a casa”

Joel Joan, actor

Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Penso, humilment, que la gent s’ha adonat que per la via dels partits que formen part del sistema autonòmic i del sistema espanyol, que són fonamentalment sistèmics –aquesta paraula tan ben parida, que són sistèmics en la suposada democràcia espanyola–, doncs no desobeiran mai ni saltaran la paret. Ells simplement no ho faran. I ara és molt difícil que l’electorat, després d’haver tastat la mel de la llibertat el Primer d’Octubre, es cregui que som al 83 avançant no sé cap a quin cony de camí. La gent s’ha adonat que els partits, fins i tot en la política local, amb els problemes de cada un dels partits, no són el camí. La gent ha fet un “em cago en Déu”, que en diem a casa.

L’estratègia a seguir, del meu punt de vista, és la desobediència total i absoluta. Cal posar molt nerviós l’enemic, penjar estelades a l’Ajuntament, a la Generalitat, canviar el nom de plaça Espanya per Primer d’Octubre, per exemple. Coses que es poden fer i que potser són simbòliques, però que posen molt nerviós l’adversari perquè la desobediència simbòlica, al cap i a la fi, és la desconnexió absoluta d’Espanya. I, evidentment, desobeir la justícia com fa el gran Jair Domínguez cada cop que ens ataqui… perquè la justícia és el braç armat de la democràcia espanyola.

“S’ha de retirar molta gent”

Àngels Martínez, professora i ex-diputada de Catalunya Sí que es Pot

Àngels Martínez
Fotografia: Albert Salamé.

Els resultats els interpreto sense sorpresa. La cosa sorprenent hauria estat que no fossin aquests. Per part d’Esquerra i la CUP, difícilment, les coses es podien fer pitjor. En el cas de Junts encara podien empitjorar, però com que hi havia tanta barreja de lideratges, de sentiments, d’interessos… Però, en fi, era una mort anunciada, un daltabaix anunciat. M’ha fet molta ràbia saber que allò que per desgràcia veia venir s’ha complert. I és molt difícil quan uns dirigents d’un partit creuen que tenen un fil directe amb uns éssers superiors que no estan a la terra i de sobte cauen a terra i s’adonen que així no es pot continuar. No sé si ho sabrem veure. Però, sigui com sigui, el sectarisme que s’havia imposat entre les esquerres independentistes feia preveure els pitjors resultats, que són els que hi ha hagut.

S’ha de retirar molta gent. Molta gent s’ha d’adonar que no és el seu lloc, que no sap entendre i que no sap valorar el moment concret. És important començar de nou, i per això hi ha d’haver cares noves i visions noves. I fins i tot nous valors. No he vist mai un desaprofitament, un mal fer i un llançament de recursos tan gran per part d’Esquerra… No sé com poden dominar la majoria de mitjans de masses com ho fan i obtenir uns resultats tan adversos. La mediocritat i no saber fer les coses dels que es pensen que són els gurus d’Esquerra els ha portat on són ara. Desprenen una supèrbia que no té cap base… Cap ni una. Ja es veia venir, ja hi havia hagut massa errors: la taula de diàleg no avançava, els diners que havien de venir no venien, els fons europeus no es planificaven, els trens de la RENFE són un desastre… Era tanta cosa que ha acabat així. El gran responsable, per desgràcia, ha estat Esquerra, d’una banda, i de l’altra, alguna gent de la CUP que els ha seguit cegament. Junts havia aconseguit d’alguna manera salvar la cara, però no han aconseguit presentar-se com l’hereu o com l’únic partit garant de mantenir el Primer d’Octubre, ni de bon tros, i, per tant, no ha aconseguit recollir el vot del desengany. No han sabut fer aquest salt, que era necessari fer, per no trobar-nos en aquesta desfeta.

“Si hi ha algun gran perdedor en aquestes eleccions, sigui pel resultat o l’abstenció, és l’independentisme”

Júlia Ojeda, crítica literària, articulista i estudiosa de la narrativa dels Països Catalans

Fotografia: Adiva Koenigsberg.

Hi ha dues interpretacions. La que evidencien les dades és que Junts, la CUP i ERC han perdut 350.000 vots, i això vol dir que en la dimensió electoral l’independentisme perd. Perd per diverses raons, per una desorientació postprocés, per la pandèmia i els postindults que evidentment també han marcat moltíssim l’agenda. Allà on l’independentisme s’ha fet més fort és on semblava que no hi tindria gaires opcions, penso en casos com el de Girona.

Però, més enllà de la dimensió electoral, crec que sabem que hi ha tota una part de l’independentisme desencisat, descontent, desmobilitzat i esgotat que s’ha quedat a casa. Això és indiscutible. Si hi ha algun gran perdedor en aquestes eleccions, sigui pel resultat o l’abstenció, és l’independentisme. És bastant indiscutible.

Les grans demostracions de força, anant una mica enrere, fent arqueologia del moviment, la primera gran demostració de força van ser les consultes autoorganitzades del 2009, a Arenys de Munt. I després va venir el gran lipdub per la independència a Vic, la resposta del moviment catalanista a la retallada de l’estatut. El moviment independentista, si ha pogut fer un transvasament fortíssim en el vessant institucional és perquè sempre ha estat organitzat a fora, des de l’associacionisme de base passant per casals populars i ateneus, que han estat pals de paller d’articulació del moviment. La resposta a la pregunta és que cal que l’independentisme es reorganitzi i es rearmi ideològicament des d’altres bandes. Potser ara toca fer autocrítica i reflexió generada en el camp institucional i situar més l’energia, les forces i el reenfocament en altres espais intel·lectuals, creatius, populars, d’associacionisme. Als espais tradicionals de base. Sense això, el país no avançarà. L’independentisme ha de situar els elements estructurals del país. A banda d’això, els grans oblidats de la campanya electoral han estat la llengua i el conflicte nacional.

“Els partits han enfonsat la projecció que tenia el moviment i l’oportunitat de fer alguna cosa”

Cristina Sánchez Miret, doctora en sociologia de la Universitat de Girona

Fotografia: Enric Galli.

Llegint els resultats veig que hi ha molta desafecció, ha estat una mena de càstig. Jo crec que una part important de l’independentisme, i jo mateixa en formo part, pensem que els partits han enfonsat la projecció que tenia el moviment i l’oportunitat de fer alguna cosa. I des d’aquesta perspectiva crec que és important entendre que se’ls ha fet un avís.

De cara al futur, cal coherència. I cal coherència entre la paraula i el fet. I això no es produeix només en l’aspecte independentista, sinó en general a tots els partits, que s’ha posat massa de moda poder dir qualsevol cosa i fer-ne qualsevol altra. Jo crec que la ciutadania necessita certa coherència. Perquè el que triomfa més són els plantejaments més bàsics amb els quals jo no estic gens d’acord, perquè la veritat és que com a societat necessitem enfrontar de manera complexa situacions que per definició són complexes. La separació, el forat, l’esquerda que s’obre entre l’independentisme és un gran problema. I això no sé de quina manera pensen restablir-ho. No tinc ni idea de què faran els partits. No sóc dona de partit. I, per tant, la majoria de vegades no entenc les seves lògiques. Perquè, des de la meva perspectiva, fan servir massa una lògica de partit més que no pas una lògica de país. L’entenguin com l’entenguin.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any