Raves de parlament (1)

Pacot-Illa, o el Rave català de marge
Aquesta varietat de Rave català de marge del Vallès Oriental, prestat un temps a Ravedrit, ha esdevingut una caricatura perfecta del Rave català de soca-rel i manual. Igual d’ert i de gasiu; de fred i de poruc; d’immutable i de buit. Reflectint a la perfecció els usos i costums de l’espècie genuïna, l’amic Pacot-Illa podria passar per fadrí del Rave de la Caixa-de-tota-la-vida sense desmerèixer gota de l’original. Hi contribueixen, sens dubte, les sinuositats de fàmul jesuític, adquirides a la cort de Ravedrit, que el fan sentir capaç d’arreglar el món cada quart d’hora amb l’audàcia guanyada pels exemplars del Rave català de marge, regat amb aigües del Baix Llobregat, al llarg de quaranta anys de brega i rebrega ravenèria a la capital del Regne. El posat reflexiu, el laconisme i el somriure tristoi de perdonavides de secretari general a mitges de l’amic Pacot-Illa podrien fer pensar en algú que, fent-se passar per Rave comú, portés la motxilla carregada amb un macroprojecte secret per a fer feliç el Rave (i la Ravenessa, si s’escau) català (i catalana, si s’escau), però farem santament de no caure en una temptació semblant a partir de les meres aparences. Perquè, en efecte, si alguna cosa distingeix la caricatura de Rave català de soca-rel i manual que representa l’amic Pacot-Illa, aquesta seria la rutina en el créixer cap avall i l’oportunisme per a créixer cap amunt quan calgui; en l’absència de projecte per produir nous prototipus de rave ecològics, transgènics i autosostenibles; en la manca d’ambició per fer del “Rave Català” una marca de referència entre els grans restauradors; i en la mandra mental globalitzada (per no dir còsmica) per defugir l’ornamentació efectista de la fullaraca i vendre la carn de rave genuí.

Cal preguntar-se, doncs, sense cap mena d’ironia, per què un rave que només pretén d’aparentar ser un Rave comú vol fer-se l’audaç, el visionari, el generós o el pencaire… Si l’amic Pacot-Illa aspira a ocupar algun dia la més alta magistratura de la Generalitat del Rave, no li aconsellaríem de cap de les maneres que es transvestís d’allò que no és. Si l’amic Pacot-Illa aspira a ser un president com cal de la Generalitat del Rave, s’hauria de comportar com fa entendre a les compareixences públiques i municipals: retort, ambigu, murri, calculador, avorrit… Vaja, com una repetició a consciència del Rave català de soca-rel i manual, que sembla que ho sap tot, i que està de tornada de tot, i que tot ho arregla. Si no és així, tanta lluita per tornar a l’original haurà estat inútil: per fer créixer raves de disseny, pensaran els escèptics, ja vam tenir, en altres temps, el duo Ravegall i adlàters del Ravepublicà d’avellaner.

L’alta missió de l’amic Pacot-Illa, ens poden ben creure, ha de ser la d’aconseguir que els exemplars mancomunats de Rave hispànic (que voldrien tots els Raves catalans pansits, de tant com els admiren) i de Rave català (que es voldria enterrar a si mateix, de tant com s’odia) puguin continuar dient de l’espècie: “Un Rave català és un Rave català és un Rave català és un Rave català… subespècie hispànica.”

Raverizosa, o el Rave català de gaspatxo
Vilanova i la Geltrú ha donat noms il·lustres –només cal recordar el poeta Cabanyes; Xènius, o el Pantarca; Macià, o l’Avi; Eduard Toldrà, o el Músic; Josep Piqué, o l’Aconseguidor… Ara ens trobem davant un gran ravegarro de Ribes Roges: el nostre Raverizosa. A qui, per cert, en tant que rave, li escau una llesca de glossa del Pantarca com vestit fet a mida: “El buit, dius? Això sembla. Mes, no t’hi enganyis: la solitud està aquí habitada per grans corrents de (sic) hostilitat amorfa; doncs això és molt millor que el buit; perquè, si aquest és un mal conductor, la (sic) hostilitat n’és un d’excelent (sic), per a l’electricitat de l’ànima.”

Rave de fulles pomposes, agosarat i pinturero, Raverizosa va carregar la seva ànima d’electricitat hostil i amorfa tot refregant-se ben refregat al Rave hispànic, varietat negra. Raverizosa, però, no és prou gallet de corral al parlament del Rave ni prou gavina vilanovina per a picotejar “rábanos hispánicos de páramo”. Ni és prou víctima a Ravedrit ni prou botxí a Ravelona: els Ravegarros Voxistes, varietat negríssima del Rave hispànic, han fos el fals taronja del Rave de gaspatxo, a qui produïa tanta tírria veure raves de llaç groc.

D’un temps ençà, i des que es va quedar sol i de dol en l’explotació del Rave català provincial sublimat en la Confraria del Rave Hispànic, Raverizosa va consumint tota l’energia acumulada en experiments gasosos, com el de voler afegir rave al xató. Objectiu sincerament commovedor, aquest, perquè, tot i la certitud que no parlem d’un “colom d’escampament”, que es conforma amb una almosta de veces, tampoc no ens trobem davant un falcó hispànic, alimentat amb pelleringa d’Estatut. Un dia d’aquests, mentre dinàvem a Sitges, en vam fer la prova. Després de tastar un xató excel·lent, vam preguntar al cambrer que ens servia: “No li sembla que, si li posessin rave, el xató guanyaria en frescor i contrast?” El cambrer ens va mirar amb certa desconfiança, com per estar segur que érem gent del país, i no pas guiris desinformats, gurus deconstructors, o inspectors de la guia Michelin. “¿Pa’ qué?”, ens va replicar, no sense un bri d’acritud. Era el pretext que cercàvem per a insistir-hi: “Doncs, per a això…”, que li vam contestar, “… per donar gust al Raverizosa”. L’home va trigar uns segons a caure-hi –som prou conscients de les distàncies entre els de la Blanca Subur i els vilanovins–, però, un cop refet, va dir, talment un membre emèrit dels Altres Andalusos: “Hombre, pa’ eso que vaya donde la Feria de Abril… Pa’ mí, que ese señor podría ser allí un buen rábano de gazpacho…”

Rave de gaspatxo! Sublim aportació de la saviesa dels pobles mediterranis a la pràctica política. Rave de gaspatxo! Ni el Pantarca no hauria trobat un destí tan adient per a la seva còrpora, ell, que regalava hortalisses a dojo bo i entonant (sic)
Naps y cogombres
poblan l´ubaga
hont sempre vaguen
molts ravenets.

Rave de gaspatxo! Ben cert és que, qui de jove ha tingut ideals, mai no els ha de perdre.

Ara bé: si, pel caprici d’un caràcter voluble, Raverizosa troba que no li escau fer de rave de gaspatxo, sempre li queda la possibilitat de fundar a Ravedrit un Centro del Genuino Rábano Catalán a l’Ateneo. I si ho fa sense que es noti gaire –més que res, per “imperialisar”–, no fos que prenguéssim mal, estem segurs que molts catalans residents a la capital, partidaris d’una digna rectificació en l’erràtica trajectòria cap per avall del Rave català comú, s’hi apuntarien amb grossa voluntat que arribem al més pregon del forat que ens pertoca per la innoble ambició de voler continuar sent uns raves genuïns, geniüts i genialoides.

Comurave, o el Rave català rosat
Superades les exigències –i, àdhuc, les existències– històriques del Rave leninista nu i cru, així com les reserves del Rave català amb (p)suc, heus aquí una mutació del Rave comú federal digna d’estudi. Parlem, naturalment, del Comurave, que no pertany, com caldria esperar pel pedigrí que tragina, a les famílies Rave Rex o Rave Princeps dels grans saures que la precediren, sinó a la subespècie Rave rosat, o sia, estirat com un Rave català de soca-rel i manual, però acolorit amb el degradat propi de l’esquerra evolucionada i evolutiva, del control de la qual el Comurave se sent dipositari inqüestionable per compromís ètic, ideal estètic i ambició cosmopolita. Ens les havem, doncs, amb un rave amb principis. Dels finals, no ens en podem ocupar en aquesta humil crònica.

Com sigui que el Comurave, igual que tot Rave rosat, és de bon conformar, quan obre la boca per agrair als seus incondicionals que li riguin les gràcies, ensenya les fulles escadusseres del penúltim disseny d’Estatut del Rave hispànic federal que li pengen dels ullals. Uns ullals, d’altra banda, ben inofensius, atesa la condició verda, pacifista, autosostenible, mestissa i beata del nostre Comurave per a goig dels paleodontòlegs de l’era Finis Cataloniae –d’aquí la nostra sospita que som davant d’un error raveneri de la indòcil naturalesa catalana.

Arribats fins aquí, ensopeguem amb una altra anomalia de la naturalesa, no menys decisiva pel que fa a la subespècie que tractem bonament de descriure. I, mal ens està el dir-ho, però ja havíem advertit de la seva possibilitat a la crònica anterior. Perquè resulta que el Rave rosat té companya. Sí, senyors, la nostra subespècie de Rave català ha criat exemplars de Ravenesses. I, no contents, com era d’esperar, amb l’aparició d’una nova variable en la mutació del Rave comú federal, ens han colat la discriminació positiva del Rave, tan estimada (o cara) als nostres temps, per fer-nos entomar dues Ravenesses de cop: la Ravenaclau, aposentada davant la Generalitat del Rave, la qual s’agrada tant a si mateixa que vol repetir en el càrrec fins a la coragror; i la Ravenach, aposentada al parlament, on mostra la irisació pròpia de la subespècie amb un fullam que refulgeix com una torxa d’incendi controlat quan denuncia el forat obert entre el Rave de parlament i el Rave comú, bo i bescantant de passada els Ravecups que han obert un forat per a l’empelt entre Ravergents i Ravepúblics. Tot seguit, els Raves rosats voten sense enrojolar-se el mateix que els Raves de marge del Pacot-illa, el mateix que els Raves de gaspatxo del Raverizosa, i el mateix que els Ravegarros Voxistes, mentre la tofa fúlgida de Ravenach pren els tons d’una posta de sol de la fi del món entre timbales i oriflames.

Veure desfilar Raves i Ravenesses rosats és un goig, sobretot quan la Ravenaclau desplega la cua multicolor de tots els gèneres i transgèneres i la Ravenach exhibeix aquella boca mirífica, ensalivadora de paràgrafs i apartats i considerandos en benefici del Rave català comú, solidari, multicultural i just. Bé… justet, ja ens sabran dispensar.

Ravepepe, o el Rave català sense forat
Esgotades les existències per traspàs al Ravegarro Voxista, varietat negríssima del Rave hispànic.