«D’entrada, deixeu-me que us faci una esmena. Plantegeu això com el pla de Mas. I és exactament al contrari. L’Onze de Setembre de 2012, quan van sortir al carrer un milió i mig de persones demanant de poder votar i ser un nou estat d’Europa, el senyor Mas no hi era. Va ser després que va entendre que, com a president de la Generalitat, havia d’assumir una responsabilitat, que era donar cobertura i sortida a la demanda que li havia fet la ciutadania. No és que Mas lideri i la ciutadania el segueixi sinó que Mas s’ha sumat a una demanda de la ciutadania. I parlem de milions de persones de tota condició social, ideologia i credo. Em sembla que això és fonamental. Si presenteu això com una qüestió personalista del senyor Mas, erreu el punt de partida de l’enfocament.

En segon lloc, cada vegada que hi ha hagut voluntat de dialogar, de tractar políticament i democràticament una qüestió que és molt sensible i complexa, la resposta ha estat l’atac, la humiliació, la querella, l’insult. Òbviament, això fa que molta gent digui: “Escolteu, nosaltres volem parlar i ens dieu que no i ens ompliu de querelles i insults. Així la cosa serà molt complicada.’

Aquesta és la situació en què ens trobem. És molt important que s’entengui des del conjunt de l’estat espanyol per què som on som i que això no és cap deriva de Mas, sinó exactament una demanda ciutadana per a replantejar les relacions en un context de dignitat mútua i de respecte mutu. Fa molt de temps que es demana això. Per què alguns diem que no tenim marge? Doncs perquè s’ha intentat tot des de tots els fronts. I no hem aconseguit res.»