Raül Gallego: “L’extrema dreta s’ha posat de moda entre els menors”

Raül Gallego Abellán (1976) acaba d’estrenar a la plataforma 3Cat dos documentaris sobre l’extrema dreta i els joves. Són dues peces sense veu en off, on tot el discurs l’expliquen militants directament. A “Europa: joves i la marea d’extrema dreta” parlen nois de Núcleo Nacional, l’AfD alemanya i Aliança Catalana, entre més. I al segon documentari, “Europa: joves i antifeixistes”, hi parlen joves d’Arran, Widersetzen i l’OJS, entre més organitzacions antifeixistes. Gallego ha cobert manifestacions i reunions a Londres, Berlín, Manresa, Madrid, entre més llocs. I avisa que l’extrema dreta no sols té força entre els joves, sinó també entre els menors. VilaWeb rep Gallego a la redacció del diari i es troba un home amb una carrera molt sòlida (premi Emmy el 2024 i premi FotoPres el 2005) que durant nou anys va treballar a Associated Press, on va cobrir la guerra de l’Afganistan i les revolucions d’Egipte i Líbia, entre més.

—A quina conclusió heu arribat havent fet aquests dos documentaris?
—Només has de mirar la intenció de vot: aquesta onada reaccionària d’extrema dreta avança, amb intenció de vot, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina. I als Estats Units, Trump ja va guanyar. Però després, si mires les majories amb què els partits d’ultradreta guanyen, són molt baixes. Aquesta gent guanya perquè tenen diners al darrere, estan més ben organitzats, però també perquè no hi ha una alternativa vàlida a les esquerres. Quan vas a una manifestació, veus que els carrers s’omplen de gent contra el feixisme, però després, en intenció de vot, això no es trasllada.

—Què us ha impressionat de veure de prop?
—Impressiona quan veus que l’extrema dreta ha après a col·laborar a escala internacional. Ho veus amb grups com Patriots Europe. També han après a canviar l’estètica. Ja no és l’estètica neonazi dels anys vuitanta i noranta. A les manifestacions posen al davant de tot noies i nois molt guapos. Han sabut canviar el llenguatge i l’estètica per a arribar a més gent. La batalla cultural, estan convençuts que la guanyen ara mateix, sobretot a les xarxes.

—Heu entrevistat molts militants d’extrema dreta. Com us han rebut?
—M’hi presento de manera honesta i directa: “Com podeu veure, no sóc de la vostra corda, no sóc dels vostres. Però sí que crec que, com a periodista, és necessari explicar aquesta realitat.” Fins ara s’han fet aquests cordons sanitaris, s’ha mirat cap a una altra banda i no ha funcionat. Un dels nois que entrevisto de Núcleo Nacional deia que hi ha una part que els fa ràbia: que molts mitjans els han fet el buit. Però de sobte agafa l’Instagram i em diu: “Mira, només durant aquestes hores, mira quanta gent que ja ens segueix. Nosaltres ja som virals a les xarxes socials –afegia–, i això les esquerres encara no ho han entès.”

—La substitució demogràfica i els immigrants que acaparen ajuts: són els eslògans de la gent que heu entrevistat.
—Els dos grans eslògans que ara utilitzen són la “prioritat nacional” i la por de la substitució demogràfica. Amb les dades, veus que això és una exageració i alguns, fora de càmera, t’ho admeten: “Sabem que és una exageració, però forma part del joc polític. Ho fan tots els partits polítics i cadascú té les seves armes.” L’extrema dreta utilitza problemes reals, els exagera, els porta cap al seu terreny i els manipula per imposar el seu programa i la seva ideologia. Mentrestant, les esquerres s’han dedicat a oblidar-se d’aquests problemes reals o no els han pogut o sabut encarar. I això ha donat munició a l’extrema dreta.

—La noia antifeixista d’Alemanya m’ha agradat.
—Per mi, [Widersetzen] és un exemple de coordinadora antifeixista. Arran de l’amenaça que puguin guanyar partits com l’AfD, que és ultradreta, han aconseguit, malgrat les grans diferències, de coordinar-se. I organitzar un tipus de resistència i de lluita per denunciar allò que és realment l’AfD. Han optat per la desobediència civil, per blocar qualsevol acte que pugui fer l’extrema dreta. Aquesta coordinadora antifeixista ha aconseguit, amb moltes dificultats, de crear un sistema d’unió i de coordinació per a fer accions. I mobilitzen milers de persones.

—En algun moment heu tingut por mentre filmàveu?
—No, por no. He estat en llocs que feien molta més por. M’han posat les coses bastant més fàcils que no em pensava. També perquè ara han sortit de l’armari, no estan acomplexats. Estan contents de dir què són realment. I és la gràcia del programa: veus què hi ha.

—Em dèieu que ha estat més fàcil de parlar amb la ultradreta que no pas amb els antifeixistes?
—Sí. I entenc que hi hagi grups antifeixistes amb por. Com ells mateixos expliquen al programa, ha augmentat la repressió. Hi ha por i desconfiança als mitjans. Fins i tot encara hi ha aquell debat de: serveix d’alguna cosa participar-hi? Però, per sort, encara hi havia gent que ho tenia molt clar, que calia participar-hi i que calia sortir i xerrar i explicar què passa.

—Dins l’extrema dreta, el vostre programa mostra les diferències respecte del conflicte al Llevant. N’hi ha que són pro-iranians.
—Tens gent d’extrema dreta que tradicionalment era antijueva, racista i antisemita i que ara, de cop i volta, dóna suport a Israel perquè són antimusulmans. Després hi ha Núcleo nacional, totalment en contra d’Israel i, per tant, partidaris de donar suport a l’Iran. La cosa més curiosa, per mi, i això també ho expliquen antifeixistes d’Alemanya, és que formacions que tradicionalment eren anti-LGTB, com Vox i l’AfD, tenen gent a dintre que forma part del col·lectiu LGTB o que són immigrants. A alguns els explota el cap, però saben que han de projectar aquesta imatge per poder arribar a més gent.

—Heu vist cap diferència entre Aliança Catalana i la resta de partits?
—Entre Vox, Aliança Catalana i l’AfD, no hi veig gaires diferències, simplement el nacionalisme independentista català. Hi ha un respecte mutu i s’emmirallen entre si. La gent de Vox està en contra de l’independentisme i del nacionalisme català, però veuen la líder d’Aliança Catalana i diuen: “Aquesta dona sí que sap parlar.” I gent d’Aliança Catalana i de Vox miren l’AfD com el model que cal seguir. I quan es troben en reunions d’aquestes de Patriots Network, es fan fotografies i ben contents de dir: “Mira, aquí estem tots junts.”

—Això de Patriots veig que us ha causat impressió.
—Veus que realment està molt ben organitzat. Tots aquests partits han pressionat per la nova llei d’immigració a la Unió Europea. Han fet lobby i mira, els ha funcionat, han acabat canviant una llei a Europa. [El Parlament Europeu aprova l’enduriment de la política migratòria i avala els centres de deportació fora de la UE]

—Per què heu centrat la investigació en els joves?
—Durant molt de temps no s’ha parlat prou d’aquesta pujada de l’extrema dreta en general. S’ha fet aquest cordó sanitari, que no ha servit de res. Després no s’ha anat a parlar amb els joves, no els han preguntat res. I per a mi era important anar als joves que hi estan totalment implicats, i que ens ho expliquin ells mateixos, tant d’una banda com d’una altra.

—No hi ha veu en off, només parlen els protagonistes. Per què?
—És el format que sempre m’ha agradat. Com més veu pugui donar als protagonistes, més interessant per a mi i per a l’audiència. Hi ha un altre tema del qual no parlem prou: com l’extrema dreta s’ha posat de moda entre els menors d’una manera molt potent. Als instituts no paren de posar esvàstiques per tots els escriptoris. I, d’això, no se’n parla. I m’ho expliquen tant pares com professors. I la gent està preocupada i espantada. Per solucionar-ho, s’ha de posar damunt la taula la qüestió. I a veure què hi podem fer.

—Tenim esperança o ens n’anem cap a l’Alemanya dels anys trenta?
—L’esperança no es perd mai, però també l’has de treballar. Has de fer alguna cosa per crear aquest camí cap a l’esperança. No som en una dictadura precisament per aquesta gent que durant anys i anys ha estat lluitant. Som en un moment que les extremes dretes avancen, anem enrere amb drets socials, democràtics, drets humans. La nostra esperança no hauria de provenir de veure que posar en pràctica el seu discurs és molt difícil. La reemigració, ells mateixos saben que és molt difícil de materialitzar-la: fer fora tanta gent, materialment, té un cost inassumible. Però no pot ser que es normalitzin uns discursos i unes ideologies que, en tot cas, fins i tot haurien de ser il·legals o que són il·legals. Que es normalitzi això, no ho trobo correcte.

—Voleu afegir res més?
—Un dels grans errors tàctics ha estat el cordó sanitari, fer veure que no hi eren, menystenir-los, ignorar les xarxes socials. Tàcticament, les esquerres han fallat bastant. S’ha posat més èmfasi en el tema dels pronoms que no a protegir la gent amb qui vols que s’identifiquin aquests pronoms. Són errors tàctics, per mi molt importants. I els altres han estat molt intel·ligents apropiant-se el llenguatge de les esquerres, el llenguatge llibertari. Ara, de cop, és gent d’ultradreta que et parla de llibertat. Això sí, la llibertat de poder prendre un cafè durant la pandèmia. Però la llibertat ja queda lligada al seu discurs.