Ramon Usall: “La selecció de futbol és un dels grans mecanismes d’espanyolització del nostre temps”

L’esport, i especialment el futbol, és un fenomen social inseparable de la política. Les grans competicions de seleccions, i sobretot els mundials de futbol, són un dels espais en què aquesta relació es fa més evident. L’historiador Ramon Usall (Barcelona, 1977) fa anys que l’estudia i l’ha abordada en llibres com ara Futbol per la llibertat (Pagès Editors, 2011) i Futbolítica. Històries de clubs políticament singulars (Ara Llibres, 2017).

En parlem en una videotrucada centrada en el nacionalisme banal, el paper de la selecció espanyola en el procés d’espanyolització i les relacions de la FIFA amb els grans centres de poder econòmic.

—El futbol, i especialment el futbol de seleccions, són grans representants d’allò que s’anomena “nacionalisme banal”. Què vol dir aquest concepte?
—És un concepte que estableix el científic social britànic Michael Billig, format per totes aquelles coses que, sense semblar a primer cop d’ull demostracions d’adscripció nacional, formen part de la quotidianitat d’un territori i acaben demostrant quina n’és l’adscripció nacional. És a dir, són tots aquells elements que reforcen la pertinença a un territori i que ratifiquen l’adscripció nacional d’una manera no gaire explícita.

—En podeu posar exemples?
—Qüestions tan senzilles com el fet que hi hagi una bandera nacional a l’entrada d’una escola, que es canti l’himne en moments determinats, que es participi a Eurovisió o que les matrícules dels vehicles indiquin que pertanyen a un estat. En definitiva, són tots aquells elements que van generant un pòsit que fan que la identitat nacional no sigui discutida. I, efectivament, les seleccions de qualsevol esport, però especialment de futbol, són un dels elements que funcionen més bé per a difondre aquest nacionalisme banal. Ara que és temps de Mundial, quan viatges pel món, és habitual veure banderes nacionals pels balcons, que els partits se segueixin en comunió… I això reforça aquesta idea de pertinença a una nació. Això és especialment interessant en territoris on hi ha identitats en disputa.

—Com és el nostre cas.
—A Catalunya, la selecció espanyola de futbol és un dels grans mecanismes d’espanyolització del nostre temps. Segurament, n’és un dels vehicles més eficaços perquè té una història d’èxit. Sense anar més lluny, en l’última gran competició de seleccions, l’Eurocopa del 2024, va guanyar. Això desperta una simpatia i, fins i tot, una adhesió nacional a qui potser té dubtes i que hi veu un carro guanyador.

—Un gran esclat de nacionalisme banal espanyol va ser la celebració del títol de la Copa del Món del 2010, que va ser l’11 de juliol, curiosament, tot just l’endemà de la primera gran manifestació independentista després de la sentència del TC contra l’estatut.
—Si algú es mira aquella Catalunya del cap de setmana del 10 i 11 de juny de 2010 des de fora pot pensar que som un poble amb esquizofrènia. Aquell cap de setmana ens demostra que hi ha dos projectes nacionals que es disputen la sobirania del territori: un d’alliberament nacional que vol fer d’aquest país un estat i un altre que vol garantir la sobirania espanyola d’aquests  darrers tres-cents anys. El 10 de juliol hi ha una demostració de força del catalanisme polític que exhibeix que fa el tomb cap a l’independentisme i l’endemà els carrers s’omplen de banderes espanyoles, una cosa que abans del procés era molt poc habitual a Catalunya. Evidentment, entre els qui penjaven aquestes banderes, n’hi ha que mantenen un nacionalisme espanyol irrompible i també n’hi ha de menys exacerbats que celebren aquestes victòries perquè es mouen segons cap on bufa el vent.

—Una de les exhibicions de nacionalisme espanyol més potents que s’han vist al país coincideix pràcticament amb l’esclat del procés independentista.
—Això ens ajuda a entendre que, de vegades, aquestes adscripcions o aquestes manifestacions públiques per mitjà del nacionalisme banal tenen més de suflé que no pas de res més. Atribuiria l’inici del procés a un pòsit que ve d’una situació de crisi i que, per tant, un èxit esportiu en un moment determinat pot posar en qüestió, però no fer trontollar.

—Per tant, cada triomf de la selecció espanyola és un petit entrebanc per al projecte nacional català.
—Certament, del punt de vista del nacionalisme espanyol, aquell Mundial del 2010 o l’Eurocopa del 2024 reforcen la idea de defensar Catalunya dins d’Espanya, perquè és un èxit que s’aconsegueix en bona part gràcies als jugadors catalans i gràcies a la feina formativa del Barça. La selecció ho capitalitza i, paradoxalment, un èxit criat a Catalunya acaba convertit en un element d’espanyolització d’una societat en la qual bona part de la població voldria demostrar una altra adscripció nacional.

—Això explica l’interès del govern de Pedro Sánchez a fer jugar la selecció espanyola a Catalunya, que es va materialitzar el 2022 en un Espanya-Albània.
—Va arribar a dir que això era un acte de normalitat que contribuïa a rebaixar la tensió i a demostrar que aquella agenda del suposat retrobament funcionava. Curiosament, aquells que ens diuen que futbol i política no s’han de barrejar consideraven que un dels indicadors que certificaven que l’agenda de retrobament del govern espanyol funcionava era que la selecció havia pogut tornar a jugar amb total normalitat a Catalunya, que hi havia hagut una presència multitudinària de símbols nacionals espanyols i que això evidenciava que el moment culminant del procés que s’havia viscut l’octubre del 2017 anava de baixa. Certament, aquí es fan trampes al solitari, perquè el públic que assisteix als partits de la selecció espanyola a Catalunya és molt determinat. Però és cert que hi ha una constatació evident, que és que una cosa que durant una dècada no s’havia fet pel temor que hi pogués haver protestes, es va fer. Que la selecció espanyola tornés a jugar Catalunya va projectar una certa idea de normalitat en el conflicte nacional.

—En canvi, la imatge del darrer partit de la selecció espanyola jugat a Cornellà-el Prat va ser ben galdosa, amb crits xenòfobs.
—El partit contra Egipte, del punt de vista de la construcció d’imatge d’un nacionalisme espanyol modern a Catalunya, és un pas enrere. Si volia escenificar l’agenda del retrobament, va acabar construint un imaginari absolutament contrari: que els portaveus de la selecció espanyola a Catalunya són aquells que simpatitzen amb l’extrema dreta espanyolista. Això posa de manifest que a Catalunya hi ha un públic que segueix la selecció espanyola i que no amaga les seves simpaties per l’extrema dreta. Però tampoc no em voldria enganyar i pensar que la base que dóna suport a la selecció espanyola a Catalunya és aquesta i prou. És cert que és molt més àmplia i que de vegades conté gent que té certa simpatia per posicions catalanistes i que diu que dóna suport a la selecció perquè hi ha jugadors catalans i del Barça, o que no percep com una contradicció el fet d’identificar-se alhora nacionalment com a català i com a espanyol. Així doncs, en determinades circumstàncies, com l’èxit d’una selecció, aquesta gent pot bascular cap a un projecte nacional d’aquestes característiques. D’aquí ve que el futbol, que és tan trivial, sigui tan important.

—En relació amb això, la selecció espanyola per a aquest Mundial és formada per onze jugadors del país i cinc bascs.
—En la lògica del nacionalisme espanyol més exacerbat celebrar els èxits d’aquesta selecció pot originar un curtcircuit. Primer, hi ha setze jugadors de vint-i-sis d’origen basco-català. Si hi afegim que fins al fitxatge de Cucurella no hi havia cap jugador del Reial Madrid… I si encara tenim en compte que la icona de l’equip és Lamine Yamal, un català de pare marroquí i mare equatoguineana, que representa aquestes noves identitats… Tot plegat, pot fer petar el cervell a qualsevol nacionalista espanyol tradicional que simpatitzi amb l’extrema dreta. Ara, del punt de vista del conflicte nacional, té més força la idea del triomf de la selecció com a element consolidador de la idea que Espanya és una i que tots aquells que la integren acaben sumant, que no pas l’altra idea.

—Alguns grupuscles d’extrema dreta ja han expressat públicament el rebuig a aquesta selecció.
—Això ja ha passat en més territoris, com ara a l’estat francès. L’any 1996, quan es va jugar l’Eurocopa a Anglaterra, Jean-Marie Le Pen va dir que l’equip que jugava en nom de la federació francesa no era la selecció de França, que no la representava, perquè hi havia jugadors d’origen molt divers. Del seu punt de vista, no és representant del que hauria de ser una selecció francesa d’acord amb la idea que en té el Front National. I, quan guanyen la Copa del Món del 1998 capitanejats per Zinedine Zidane, aquell equip esdevé un símbol dels valors republicans i d’aquesta idea d’una societat que és diversa, però que té un objectiu comú. És conegut com la França “Black, Blanc, Beur” –negra, blanca i magribina. Aquell 98 representa un èxit dels valors republicans francesos, malgrat que després hi ha hagut múltiples crisis, sobretot a les barriades. Ara, tornant a la selecció espanyola actual, és veritat que podria tenir un valor de representació d’aquesta nova ciutadania i també un valor de representació de la diversitat territorial de l’estat… Però crec que continua pesant molt aquella idea que Espanya és una, que és la que el nacionalisme espanyol utilitza.

—El Mundial actual es juga als Estats Units, que ara mateix és en guerra. L’anterior va ser al Catar dels Al-Thani i l’anterior a la Rússia de Vladímir Putin. El del 2034 serà a l’Aràbia Saudita, però abans ja se n’havien fet a la Itàlia feixista de Mussolini i també a l’Argentina de Videla. I se’n va concedir un altre a l’Espanya franquista… Com us expliqueu que la FIFA sempre acabi associada amb aquests règims?
—Quan un llegeix fredament la llista, fa autèntica vergonya. L’Alemanya nazi és a punt d’organitzar el del 1942, però s’acaba anul·lant abans que la FIFA prengui la decisió que semblava encaminada a concedir un mundial a Hitler, que havia entès gràcies als Jocs Olímpics del 1936 a Berlín la força d’un esdeveniment com aquest per a projectar internacionalment el seu estat i les seves idees. Especialment, aquesta part final de la llista, sobretot del 2018 ençà, resulta tremendament dolorosa perquè evidencia que la FIFA ha fet un mercadeig absolutament barroer amb la competició. Sembla que només estats disposats a invertir fons gairebé il·limitats poden organitzar una competició d’aquesta magnitud. A més, els mundials s’han convertit en un instrument d’emblanquinament, amb la Rússia de Putin, el Catar dels Al-Thani, els Estats Units de Trump i jo hi afegiria el 2030 el Marroc de Mohàmmed VI i l’estat espanyol. Això acaba demostrant que el darrer interès de la FIFA és promoure els drets humans i el respecte a les llibertats, a la democràcia, a la igualtat i al fet de convertir el futbol en una eina que ajudi a fer del món un lloc millor.

—Un dels trets diferencials d’aquest Mundial és que les pauses per a la hidratació han esdevingut espais publicitaris.
—El fet que el Mundial sigui als Estats Units obre la porta a un redisseny del futbol en clau de show business, fins i tot del punt de vista normatiu. Pels nord-americans, l’esport és un espectacle d’entreteniment, ja no és estrictament una competició. Això ens dibuixa un model de cap a on pot caminar el futbol. El vincle entre el futbol i la política es manifesta en moltes coses, com ara la mercantilització de l’esport. És a dir, la mercantilització del futbol i de l’esport en general és un signe dels temps, és cap a on caminen les nostres societats avui dia. És el triomf d’aquest capitalisme global que ha entès que tot es pot mercantilitzar. El futbol no va deslligat de l’entorn on es practica i per mi és tan interessant com a fenomen social per això, perquè és un mirall del seu temps.

—Tornant al principi, el nacionalisme banal no s’expressa tan sols amb les seleccions, sinó també amb els clubs. A vegades es diu que, quan el Barça va bé, l’independentisme també. Hi esteu d’acord?
—He sentit les dues teories: la que diu que quan el Barça va bé l’independentisme va bé i la que defensa que quan el Barça va malament s’alimenta l’independentisme perquè el gruix de la militància concentra les seves preocupacions en allò que veritablement pertoca i no en una distracció banal com és el futbol. No sabria dir qui té raó, però sí que és clar que el Barça és un pols de la situació del país. És un element de construcció de nacionalisme banal català. I encara avui ho és, en un context molt diferent. És un dels principals referents de Catalunya i un dels principals elements que projecten el nostre país al món, sense necessitat de passar per Madrid. És a dir, aquesta projecció ve dictada per una cosmovisió catalana i barcelonina.

—Pràcticament, exerceix de selecció nacional.
—Exacte. Per desgràcia, això passa perquè Catalunya no ha tingut una selecció que la pogués representar internacionalment. Això ha implicat certes virtuts per a l’esport català, perquè ha fet que hi hagi un gran club que tingui projecció internacional i que Catalunya, sense selecció, en molts casos sigui coneguda gràcies al Barça; però també ha empobrit l’esport intern català. El Barça ha congregat bona part del suport havent-se convertit en aquest ‘més que un club’ i en aquest estendard de la catalanitat. Defenso fermament que el Barça tingui aquest paper, però tant de bo un dia el Barça pugui deixar de ser més que un club en el sentit original de la frase perquè voldrà dir que Catalunya és un estat, fet que li permetria de tenir una selecció oficial.