Ramon Madaula: “Ser pare és com jugar al set i mig: o et passes o fas curt”

L’obra de teatre Una bufetada a temps continua atraient públic. Ja va passar a la Sala Villarroel, on s’estrenà el mes d’abril, i ara al Teatre Goya, fins el 9 d’agost.  En aquesta obra de Marta Buchaca un avi clava una bufetada a un nét que l’insulta i l’escola organitza una reunió. Dalt l’escenari es veuran dues concepcions educatives: la dels avis, interpretats per Ramon Madaula i Montse Guallar, més tradicionals, i la dels pares, interpretats per Marc Rius i Clara de Ramon, que posen pocs límits i que porten el nen a una escola dirigida per Eudald Font, una escola que posa més èmfasi en les emocions que no en els continguts. El dia que el periodista que signa aquesta entrevista va anar a veure l’obra es va trobar un públic que aplaudia algunes intervencions… de l’avi. En aquesta entrevista Ramon Madaula ens explica que cada dia es troben amb la mateixa reacció.

—Senyor Madaula, el vostre pare us va donar mai una bufetada?
—Hòstia, moltes. I la meva mare, i no ho reivindico gens. Moltes hòsties. Home, i tant. I me’ls estimava molt i m’estimaven molt. Però a casa meva les hòsties anaven… “No t’ho vols acabar?” Bumba! “Has de menjar això i no t’agrada?” Bumba! Però bé, era normal; i molt d’amor, també. Molt d’amor. Les hòsties eren normals, i no les reivindico. I llavors jo tinc el gran record de l’escola franquista. Hòstia, allò era terrible. La nostàlgia de l’ensenyament d’abans és un mite. Si anaves al Liceu Francès, no ho sé, però jo anava a una escola salesiana, a Sabadell, franquista, i  anava terroritzat a l’escola, perquè les hòsties eren hòsties amb sang. Els professors eren molt violents. Jo no ho reivindico gens allò. Hi ha gent que et diu: “Home, és que allà sí que s’aprenia.” I sí que sabies les regions d’Espanya de memòria, i els rius, però emocionalment ho passaves fatal. Era un trauma anar a escola. Per a mi era un trauma. I era dels que es portaven bé, imagina’t els que es portaven malament.

—L’educació a casa us va causar trauma?
—Jo el trauma el tinc amb l’escola franquista. Amb els pares, cap trauma. L’endemà d’una esbroncada, t’abraçaven i et deien t’estimo. Amb l’escola franquista, sí, em suaven les mans, tremolava, hi anàvem molt acollonits. Hi havia sempre el capellà simpàtic, sí, però pocs, pocs. La majoria eren uns fills de puta.

—I a què es dedicava el vostre pare?
—El meu pare tenia una petita empresa de construcció. La mare, mestressa de casa, sí. I érem quatre nois. Els professionals de la pedagogia són els qui han de dir quins són els mètodes adients perquè els nens tinguin respecte a l’autoritat i siguin educats emocionalment d’una manera respectuosa. Jo no sé quina és la manera, però puc assegurar que aquella no era bona. Ara, si la d’avui és bona o no, això t’ho ha de dir un professional. Jo sóc un actor llogat que em fan fer aquest paper i s’ha acabat.

—Vau donar cap bufetada a temps a les vostres filles?
—Algun crit, sí. Bufetades, mai. Ara, algun crit d’aquells de “s’ha acabat la història”, i es quedaven clavades, sí. La meva dona no, ella té més paciència. Crec que han sortit bastant bé totes tres.

—Us sentiu reflectit en algun punt de l’obra?
—Jo no defenso la violència en absolut. El meu personatge és un personatge d’una generació una mica més gran que la meva, i ell la violència la podria arribar a defensar. Jo, com a Ramon, no la defenso. Crec que als nens se’ls ha de tractar d’una manera respectuosa, però tenint molt clar quins són els límits, i quina és l’autoritat. Hi ha coses, hi ha límits que no es poden passar. Ara, perquè no passin la manera no és la violència.

—El dia que vaig venir a veure l’obra, el públic va aplaudir unes quantes intervencions de l’avi que defensa que una bufetada a temps és necessària. No m’havia passat mai, això de veure un públic prenent partit. Això va ser aquell dia o us passa cada dia?
—Ens passa cada dia. Ho dèiem abans: crec que la gent n’està una mica tipa del políticament correcte. I quan un personatge diu tot allò que no és gens políticament correcte té un efecte catàrtic. Crec que la gent té clar que el camí no és el de l’avi Ramon, però tampoc és el dels pares de la criatura, que són una mica massa tous, massa permissius. Crec que a l’obra es plantegen els dos camins. I tots els personatges de l’obra volen el millor per al nen. Però són dos extrems. I això ho ha de dir un professional, però crec que la solució estaria en el terme mitjà.

—Anècdota real: amics nostres vénen a casa amb el seu fill de tres anys. Quan és hora d’anar-se’n, el nen no se’n vol anar. Què hauria fet, jo? Agafo el nen i me l’emporto. Hauria plorat trenta segons al meu coll fins a l’ascensor. Aquella mare va voler negociar.
—Ara és el que es porta.

—Van tardar 45 minuts a anar-se’n. No exagero.
—Sí, però es veu que això és el que aconsellen que s’ha de fer. I aquí és on jo tinc una mica de dubtes. I ho veig amb la meva néta, que és una nena fantàstica, i crec que en moltes coses creix molt bé, l’eduquen molt bé, però quan se n’ha d’anar de casa és una hora, fins que mana ella. O sigui, se’n va de casa quan ella vol anar-se’n. I això, diuen que ha de ser així, però jo no ho sé… Ho dic sense fonament.

—Conec una psicòloga familiar que ha estat tota la vida amb gent traumatitzada pel pare o la mare. Ara comença a tenir gent traumatitzada pel fill.
—Sí, ho diuen molts psicòlegs, és el fanatisme paternal, que ho trobo interessantíssim. Hi ha pares i mares que se senten realitzats essent pares i allà ho aboquen tot. Com el pare de l’obra, que redueix la jornada laboral, perquè la seva carrera professional no importa, importa ser un bon pare. I acaben essent fanàtics com a pares. Quan el teu fill és la teva adoració i el que domina, no li fas cap favor, crec.

—Alguna cosa que us sorprengui de com s’educa ara?
—Això que deies tu, aquesta cosa que està tan de moda, que tot s’ha de pactar. Pel que jo veig, no se’ls pot dir mai que no. En comptes de dir-los que no, s’ha de pactar per aconseguir una altra cosa. No ho sé… Que et diguin que no, si t’ho diuen ben dit i amb raons, t’enforteix. Està bé que vegis que tot no és possible, que la vida és dura. Des de petit, has d’entendre que les coses costen.

—Quina ha estat la reacció de l’equip que ha fet aquesta obra quan ha vist que la gent aplaudia els arguments de l’avi. Pot ser que l’autora volgués enviar un missatge i la gent n’hagi llegit un altre?
—S’ha escapat una mica de les mans, el missatge. Crec que estem tots una mica cansats del políticament correcte. Però també crec que a empentes i rodolons anem avançant en moltes coses. Fem dos passos endavant i un enrere. I ser políticament correcte és necessari, perquè si no a tots ens surt la bèstia, i ens surt el masclisme i el racisme, i la violència contra els infants. Llavors va estar bé que s’encenguessin llums vermells contínuament. Però passa que se n’encenen tants, de llums vermells, que la gent n’està una mica tipa. I no vull dir que el públic que vingui aquí sigui de dretes, ni de bon tros, però potser per això també l’extrema dreta puja tant, perquè la gent està una mica cansada de comportar-se. Però hem d’anar molt de compte amb això, perquè tots tenim ganes de fer un mecagondeu, però hem d’anar amb compte.

—Com a pares, us n’heu sortit?
—Ens n’hem sortit prou bé. I hem tingut sort, també. Tinc una feina en què treballo al vespre, i al matí podia portar-los a l’escola i anar-los a buscar. Però hi ha molta gent que ha de treballar deu hores diàries i han de recórrer a avis i cangurs. I amb tota la prudència i tota la cautela del món, crec que al final el que més volen els fills és que els pares estiguin amb ells. Jo sempre dic que ser pare és com jugar al set i mig: o et passes o fas curt. Trobar el punt just és molt difícil.

—Hi ha un moment a l’obra que el vostre fill espera una abraçada. Li foteu un cop al braç, i res d’abraçada.
—Això és creació meva, això no és en el text. És aquesta cosa d’aquests personatges que emocionalment estan molt capats, que s’estimen amb bogeria els seus fills, però no hi ha manera. El meu pare no ens va dir mai t’estimo. Mai! I ens estimava molt. Veies que ho volia dir, però li costava. Era una generació de postguerra. I Catalunya emocionalment és un país molt capat. Nosaltres ja ho tenim bastant superat. Jo els ho dic molt, a les meves filles, que les estimo. I elles a mi.

—En una entrevista explicàveu que una de les vostres filles va voler posar el cognom matern primer.
—Sí. D’allà en va sortir una obra de teatre. A mi em va saber greu, però li vaig dir:  “Si tu creus que ho has de fer, fes-ho, evidentment, ja ets major d’edat, fes el que vulguis.” Però al final, no ho va fer. Hi ha tanta cosa amb les xarxes, que canviar-se de nom li suposava un merder. He de dir que l’altra filla, a la néta, li han posat el primer cognom de la mare. Hi ha moltes parelles que ho fan, ara. Però els pares no ho encaixen bé, no.

—Voldríeu afegir res més?
—No, que sempre tinc la sensació que parlo més del compte.