Ramon Madaula: “Antigament semblava que el director podia fer allò que li vingués de gust”

  • Entrevista a Ramon Madaula, que actualment actua cada nit al Teatre Poliorama amb l'obra ‘Els Brugarols’, escrita per ell mateix

VilaWeb
Txell Partal
02.04.2021 - 21:50
Actualització: 02.04.2021 - 21:59

L’obra de teatre Els Brugarols és tot un fenomen. Malgrat la pandèmia, moltes nits pengen el cartell d’entrades exhaurides. Sembla que el boca-orella funciona, i la gent recomana d’anar fins al Teatre Poliorama per passar una bona estona rient dels problemes actuals d’una família burgesa de Sabadell. Ramon Madaula és l’autor i protagonista de l’obra. Parlem amb ell sobre el text i les contradiccions que implica ser coherent a la vida. “Em va saber molt greu que la meva filla es volgués canviar el cognom, encara que la vaig animar a fer-ho.” D’un pretext tan senzill, Madaula extreu aquesta obra que convenç el públic.

Aprofitem l’oportunitat per parlar-hi del teatre català i el seu futur. L’actor es mostra crític en certes coses. Reivindica el costumisme. I aplaudeix les noves generacions que han portat certs canvis a la direcció dramatúrgica.

A l’obra Els Brugarols parleu del conflicte que sorgeix quan una filla vol invertir els cognoms. Expliqueu que la inspiració de l’obra va arribar quan una de les vostres filles us va dir això mateix…
—Sí, l’obra no és gens autobiogràfica, però la font d’inspiració sí que ho és. Tinc dues filles, i una, quan va fer vint-i-tres o vint-i-quatre anys, em va dir: “Pare, crec que m’he de posar el cognom de la mare primer.” La meva filla és activista i feminista, i per sort en aquest país això es pot fer. Per descomptat la meva resposta va ser que em semblava perfecte, vaig intentar de dissimular davant d’ella el trasbals que per a mi significava que es deixés de dir Madaula. Em va saber molt greu que es volgués canviar el cognom, encara que la vaig animar a fer-ho. De cop em vaig adonar que no ho tenia ben gestionat. Que m’havien fet un cop baix… I justament des d’aquest punt neix la història de l’obra. En el fons és un tema que sempre m’ha agradat: explicar com ens costa de ser coherents.

En realitat l’obra va d’això, de com costa de ser coherent amb els teus pensaments al llarg de la vida.
—Exacte, a partir d’aquesta anècdota vaig estirar el fil per explicar com pot ser de complicat ser coherent. Sobretot per a la gent més compromesa, com som les persones d’esquerres. A la gent de dretes els costa menys, no tenen tanta vergonya a ensenyar la manca d’empatia. En canvi, a la gent que està més preocupada pels temes socials, els costa més. No ens ha de fer vergonya d’assumir aquestes contradiccions. La realitat ens passa per sobre i l’hem de gestionar com podem.

També parleu de com aquests pensaments poden anar evolucionant al llarg dels anys. Com de vegades costa ser coherent de gran amb allò que defensàveu de joves.
—Ara tinc l’edat que tenien els meus pares quan els criticava i ho veig tot diferent. Per descomptat, ho feia amb tota l’estima del món, com fem tots. Però ara recordo què els deia fa trenta anys, quan els recriminava el món que ens havien deixat, i ho veig diferent. Tinc la perspectiva que segurament no tenia llavors. I tens raó, Els Brugarols, també parlen una mica d’això. Parlem sobre com entre generacions hi ha una manca de confiança. Entre pares i fills hi ha amor, estima, però també hi ha una mena de desconfiança.

Desconfiança?
—Sí, quan ets jove sempre penses que els grans ho han fet tot malament, i que nosaltres ho farem millor. En canvi, quan et fas gran, veus els joves com uns consentits que no saben què és lluitar i patir. No sé si ha passat sempre, però crec que actualment això existeix, com a mínim entre la meva generació i la que ara tenen vint anys.

Tal com parlem de l’obra potser sembla que és un espectacle per a reflexionar… I no seria ben bé això.
—Sempre dic que això és una comèdia de tresillo, no és més que això. Els que fem teatre de seguida ens enfilem i parlem de coses molt transcendentals a les entrevistes, en canvi al cinema i les sèries no ho fan. Volen fer una bona història per entretenir. Al teatre ho hem de farcir tot de grans reflexions. I no, l’obra parteix d’unes reflexions que a mi m’interessen, però vull explicar una història que serveixi perquè la gent s’entretingui. És pur entreteniment. A més, qui som nosaltres per a fer reflexionar ningú? El nostre sector precisament som gent poc preparada intel·lectualment, amb pocs estudis. Ens hem passat la vida preocupats pel lluïment personal i no de raonar les coses. En canvi, després ens entestem a fer reflexionar el públic. Però si nosaltres no hem reflexionat mai!

Creieu que precisament en això hi ha una part de l’èxit? Ara la gent necessita més que mai distreure’s i riure?
—Segurament, encara que cal dir que l’obra la vaig escriure abans de la pandèmia. Just s’anava a estrenar al 20 de març a Girona, però no ho vam poder fer amb l’arribada del coronavirus. Per tant, no era una cosa feta pensant en la pandèmia i què podia necessitar la gent. Però sí que és veritat que ha coincidit en un moment on la gent necessita anar als llocs per a desconnectar i passar una bona estona. L’altre dia algú em deia que estava molt bé perquè és curta i entretinguda. Encara que també vull pensar que part de l’èxit és que la gent hi troba una història propera. Actualment hi ha una certa manca d’aquesta mena d’històries. Al teatre tirem molt de clàssic, crec que fins i tot ens passem. Sembla que no tinguem idees. I el teatre contemporani que es fa, sembla que sempre tingui la gran necessitat de fer reflexionar. Amb Els Brugarols hem aconseguit que la gent jove vingui al teatre. Els últims anys, sempre vèiem molts caps blancs, i aquesta vegada està molt barrejat. Segurament això ens hauria de servir per a reflexionar els que ens dediquem a explicar històries. Potser ens hauríem de preocupar de no fer tantes obres per a lluir-nos amb grans texts, sinó de fer coses que agradin a l’espectador actual. A la ficció audiovisual ho fan molt bé. En canvi, al teatre ens hem quedat una mica anacrònics. I potser també part de l’èxit és que a l’obra parlem de nosaltres, del nostre país, la nostra gent…

“Potser ens hauríem de preocupar de no fer tantes obres per a lluir-nos amb grans texts, sinó de fer coses que agradin a l’espectador actual. A la ficció audiovisual ho fan molt bé. En canvi, al teatre ens hem quedat una mica anacrònics.”

És una obra costumista?
—Sí, a mi m’agrada molt el costumisme i el reivindico sempre. Sóc un gran fan del costumisme català a la narrativa, amb autors com ara Pla, Rodoreda, Víctor Català… Hi ha una gran narrativa d’aquest país basada en el costumisme. I sempre ha tingut un gran èxit i ha estat molt valorada. No em vull comparar en absolut amb ells, per descomptat. Però els reivindico, perquè tu pots llegir un Tolstoi i et pot semblar fantàstic, però no pots evitar de sentir la història com una cosa llunyana. En canvi, Pla et parla del carrer estret de Palafrugell, i mentre llegeixes pots veure la imatge clarament. Crec que el teatre català hauria de recuperar això. En realitat, ja ho vam ser, de costumistes. Just abans de la guerra vam tenir noms com ara Segarra, Rossinyol, Guimerà… Però tinc la sensació que s’ha perdut.

És per això que us vau animar a començar a escriure?
—No, això és pura casualitat. Jo no sabia escriure ni una carta. No em considero escriptor. Però fa gairebé quaranta anys que em dedico a fer d’actor i he remenat molts texts clàssics. I és clar, la feina de l’actor és submergir-se en un text i intentar d’entendre què volia l’autor. Per tant, tinc un bagatge. No va ser fins a cinquanta anys que vaig començar. Tenia molt de temps lliure, les meves filles s’havien fet grans i no tenia cap afició. Vaig començar per entretenir-me, com qui fa sudokus. Tenia els matins lliures i gaudia fent diàlegs. Seria incapaç d’escriure un conte. Però fent diàlegs i situacions vaig començar a trobar un fil.

Per no saber-ne ha funcionat molt bé!
—Sí, la veritat és que estic sorprès. He aconseguit d’estrenar-les totes i amb força èxit. He arribat a estrenar a París. L’Electe es va estrenar just abans de la pandèmia. Es feia a París, amb un repartiment espectacular al teatre Antoine i amb un gran èxit de públic. Encara em costa de creure. Per sort, si el setembre els deixen, hi tornaran.

Si haguéssiu de triar entre actuar i escriure, què triaríeu?
—He de confessar que cada vegada em costa més ser un actor llogat. Potser ja no tinc prou passió. Posa’t aquí i digues aquesta lletra de dalt a baix. Memoritzar és la cosa més avorrida del món. No aprens res. Ja ho he fet. I sortir davant el públic està molt bé, però també has de tenir-ne ganes i il·lusió. I jo hi ha dies que en tinc i dies que no.

Però us agrada fer d’actor?
—Sí que m’agrada, però he trobat un complement que em dóna una tranquil·litat i que em permet de fer d’actor en projectes que realment m’interessen. Sempre que pugui, és clar. Perquè tal com estan les coses no sé si sempre podré triar. Però sí que ara puc triar més bé, així no em sento com un moble llogat. Els actors ens creiem molt importants, però en realitat els creadors són uns altres: el director, el guionista, l’escenògraf… L’actor és una peça llogada que ha de fer allò que diu el guió.

I com és això de fer d’actor d’una obra que heu escrit, però que dirigeix algú altre?
—Per a mi no és complicat. Potser ho és més per qui ha de dirigir. En realitat, quan em poso a escriure mai no penso que acabaré sortint a l’obra. Desenvolupo la idea i prou. Però em trobo que quan un productor vol fer l’obra, m’acostuma a demanar que hi participi. I com que és la meva criatura, sempre em fa una mica de por deixar-la en mans d’uns altres i penso que si hi sóc, ho podré controlar. Això sí, sempre demano que hi hagi un director extern. Perquè si dirigís jo, segur que em perdria. Jo em dedico a la partitura. Retallo si alguna cosa no funciona. El director es dedica a la posada en escena. En aquest cas, ha estat la Mònica Bofill, un gran descobriment que em va proposar el productor de l’obra. M’ha ajudat molt. Per la meva edat, puc tenir alguns tics carques i ella és una directora jove i emergent que m’ha fet de contrapunt.

En parleu molt bé, de la Mònica Bofill. Afirmeu que es nota que és d’una altra generació que ha après una altra manera de dirigir. Cal canviar això?
—Cal canviar-ho d’alguna manera, però sense passar-se. Jo he enganxat la temporada de tots els directors divos i estrelles. He treballat amb tots. I és veritat que els assaigs eren tensos, també perquè l’exigència era molt alta i estava permès. El director no ha de tenir un xec en blanc, treballa amb persones, ha de tenir empatia. No som persones llogades amb les quals pots fer com vulguis. Amb alguns directors passava una mica això. Et senties llogat. No paraven de donar ordres. Però tampoc no eren tirans tal com els estan intentant pintar ara. Tots són amics meus i són unes excel·lents persones. Després de treballar puc anar a sopar amb ells i passar una bona estona. Ara, a l’hora de treballar són exigents i et foten algun crit de vegades. Et fan sentir incòmode. I això no pot ser. Ho reprovo. Tu estàs fent el que pots i ets una persona, no una màquina. Antigament semblava que el director podia fer allò que li vingués de gust, això ha de canviar, però tampoc no hem d’anar a una cosa assembleària. Hi ha d’haver un director que té l’última paraula i ha de dir “això és així”. Cal que aprenguem a treballar en equip i no abusar del poder.

Però llavors enteneu la gent que ha sortit a denunciar aquests comportaments?
—Hi estic d’acord, si parlem de la manera de tractar la gent, que és el que jo he viscut i he vist. Si parlem d’assetjament sexual, ja no puc dir res, aquí no m’hi puc posar, perquè si ha passat el meu voltant, no ho he vist. Ara, de la manera de treballar dels directors amb els actors hi havia una permissivitat que està bé que s’aturi.

Tornant a la pandèmia. Va arribar just al moment que estàveu a punt d’estrenar. Devia ser un moment molt complicat.
—Sí, en realitat com per a tothom. Però és clar, a nosaltres ens va passar que no teníem cap protecció. Els músics, actors, directors, tècnics i dramaturgs tenim contractes temporals per obra. Per tant, ens donen d’alta i de baixa, i no podem demanar cap ERTO. Ens van enviar a casa sense cap cobertura. Des del març fins al juliol, que vam poder tornar a començar a treballar, no vam veure cap mena d’ingrés. I això els més afortunats, com nosaltres, que el juliol vam poder reprendre la gira d’Els Brugarols pertot Catalunya. Però hi ha molta gent que va veure com el projectes on treballaven no van continuar. Els primers mesos, els que omplim la cultura vam ser els més maltractats. Després és cert que la Generalitat es va posar les piles i la segona aturada del novembre ja ens van donar ajudes. Ens van pagar un 25% dels honoraris per desena d’actuacions d’Els Brugarols que vam haver de suspendre.


Hi ha hagut un canvi?
—És clar, malgrat tot, no ens podem queixar gens. Perquè uns altres països com ara Itàlia i França estan pitjor. Mira el Regne Unit, que tenen vacunat el 50% de la població i segueixen els teatres tancats des del març del 2020. Encara que tenim les limitacions, nosaltres estem més bé. Vaig agrair molt el dia que Quim Torra va sortir i va defensar la cultura com un bé essencial.

Entenc que igualment deu ser diferent pujar a l’escenari ara. Deu atabalar pensar que teniu el teatre dos mesos i que ningú de la companyia no es pot contagiar aquells dies, perquè si no, haureu de tancar la funció.
—Ens prenem aquest assumpte molt seriosament. Cada dia ens mirem la temperatura quan entrem, cada dues setmanes ens fem un test d’antígens. Som allà amb l’espasa de Dàmocles a sobre. Vigilem tots molt. També és veritat que per sort nosaltres som poquets, tenim molta distància i tan sols ens trobem a l’escenari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any