Parlem amb el cap de cardiologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona, Ramon Brugada. Diu que fer tornar a la feina els treballadors de serveis no essencials aquesta setmana ha estat una temeritat. Malgrat que les xifres d’ingressats per Covid-19 va baixant, avisa que els hospitals no estan preparats perquè hi hagi un segon brot: ‘Si arriba aquest rebrot ja no sé pas com ho gestionarem.’ El doctor Brugada lamenta que als hospitals hi continua havent col·lapse, però va més enllà i parla sobre què hauran d’assumir els hospitals un cop tinguem controlat la Covid-19. Llavors, diu, els metges hauran d’encarar un segon tsunami: ‘Imaginem una persona que té un dolor al pit i necessita una prova d’esforç. Ara aquesta prova no la hi hem pogut fer, i això pot voler dir que d’aquí a dos mesos tingui un infart i no siguem a temps de salvar-lo. Totes aquestes morts les haurem d’anar sumant també a aquesta crisi sanitària.’

L’altre dia vau ser molt dur amb un article d’El Periódico que deia que el sistema sanitari no s’havia col·lapsat… 
—Home, no és normal que ens diguin que no ens hem col·lapsat. Jo m’he passat un mes buscant finançament per comprar respiradors, mascaretes, sistemes de protecció…. Hem vist la gent treballant a l’hospital –metges, personal d’infermeria, personal de neteja–, a un ritme frenètic i sense material de protecció adequat. No hi havia de res. Hem hagut de buscar respiradors a tot arreu. Hem trucat a la porta d’empreses, d’universitats, de clíniques veterinàries per demanar-los que ens deixessin material. Tenim pacients en hotels i en pavellons de fires. Hem hagut de construir respiradors de metacrilat. Al Trueta hem passat de tenir divuit llits d’UCI a més de setanta. Ens n’hem sortit prou bé si pensem que no ens han faltat UCI, però hem anat molt justos. Ens arriben a venir dos o tres pacients més a l’UCI i no els hauríem pogut atendre. Col·lapse, n’hi ha hagut. Encara més, malgrat que van baixant les xifres, el col·lapse encara hi és. Tenim tot l’hospital carregat de gent amb la Covid-19 i no podem fer res més que atendre’ls a ells. De debò ens diuen que això no és un col·lapse? Hem hagut d’aturar tota l’activitat normal de l’hospital i fa un mes que la tenim aturada. Tot això que dic és típic d’un col·lapse.

I llavors com és que els polítics diuen que no hi ha col·lapse? 
—Als polítics els costa de retractar-se i explicar que s’han equivocat. Al final, van haver de fer el confinament total. Per tant, d’alguna manera van veure que s’havien equivocat. Una altra cosa és que no puguin acceptar políticament l’error. Es veu que retractar-se en política és gravíssim. No ho entenc. Jo sóc cardiòleg, la meva feina es basa sempre a pensar en la possibilitat pitjor. Primer penso en la pitjor i després vaig baixant, perquè no se’ns pot escapar la pitjor possibilitat i que això costi la vida a un pacient. Sempre hem d’assumir la pitjor i si al final no era un infart sinó un dolor menys greu, millor. M’equivoco, ho dic, i t’asseguro que no hi ha ningú que s’enfadi. Millor haver-ho descartat. En aquest cas, si al final no hi ha hagut un col·lapse més gros és perquè es va optar pel confinament total. Ara, si hi ha un segon brot, patirem molt.

Parleu de la possibilitat d’un rebrot. Això entenc que no serà demà mateix…
—D’aquí a una setmana o deu dies veure si els que hem alertat que el desconfinament ha estat massa ràpid tenim raó. Si no en tenim, millor! Llavors donaré l’enhorabona els polítics que l’han decidit. Però ara mateix crec que ens arrisquem moltíssim. No és normal que la gent avui no pugui baixar a llençar les escombraries amb el seu fill i demà els diguin que poden anar en autobusos o metros plens de gent a treballar. O hi ha risc o no n’hi ha… Però, és clar, entenc que els polítics també han de decidir quin risc volen assumir, perquè també hi ha un problema amb l’aturada de l’economia. Jo sóc metge, em dedico a la salut, i per mi l’economia és secundària. Ara, si aturar un país dos mesos ens porta a la pitjor crisi del segle, potser el model de societat no és l’adequat i s’ha de replantejar.

Quina és la situació actual de l’Hospital Josep Trueta de Girona? 
—Per fer-nos-en una idea, normalment al Trueta tenim divuit llits de cures intensives. Aquestes setmanes n’hem arribat a tenir més d’una setantena. I d’aquests llits d’UCI, la Covid-19 n’ocupa una cinquantena, ara mateix. La pitjor setmana vam arribar a tenir setanta-cinc llits d’UCI ocupats. Hauríem pogut arribar a vuitanta si ens haguéssim esforçat molt. Però ja no teníem més capacitat. Ara ha baixat tot una mica, però estem en una situació de calma tensa pel fet que tothom ha tornat a treballar i no sabem com acabarà…

Dieu que reprendre l’activitat dels serveis no essencials és una temeritat. Per què?
—És una temeritat tenint en compte la situació que vivim als hospitals. Tot just ara comencem a respirar una mica. I, alerta, quan dic respirar vull dir que no hem de patir per si ens ve un pacient que necessita anar a l’UCI i no tenim llits. Això no vol dir que puguem recuperar l’activitat normal de l’hospital. Això és completament aturat. Per exemple, a cardiologia només ens dediquem a urgències. Per tant, tenim totes les llistes d’espera allargant-se dia a dia. Ara de mica en mica hauríem de poder tornar a recuperar certa normalitat, però si la gent va a treballar i torna a augmentar el volum de contagiats ho haurem de tornar a endarrerir tot una altra vegada.

Què implica aturar tota aquesta activitat normal? 
—Ara, com a exemple, només fem les cirurgies i activitats més urgents. Les altres, com una pròtesi de maluc o una cirurgia d’hèrnia, s’han d’esperar. Tampoc no podem fer totes aquelles activitats habituals, de seguiment dels pacients. Per exemple, tinc un centenar de primeres visites que m’he trobat obligat a endarrerir. Són visites que algun moment o altre haurem de fer.

És important de fer-les aviat?
—És vital mirar de recuperar una mica d’aquesta normalitat hospitalària. Ara tenim mortalitat per la Covid-19, però després tindrem una mortalitat de patologies que normalment veiem els hospitals i que no hem pogut atendre. Per a alguna gent arribarem tard, no hi serem a temps. Imaginem-nos una persona que té un dolor al pit i necessita una prova d’esforç. Ara no la hi hem pogut fer, i això pot motivar que d’aquí a dos mesos tingui un infart i no siguem a temps de salvar-lo. Totes aquestes morts les haurem d’anar sumant també a aquesta crisi sanitària.

La gent té por de venir a l’hospital?
—Sí, hem vist que el pacient no ve a l’hospital perquè té por. És important que la gent no deixi de venir a l’hospital per la Covid-19. Han de saber que si tenen una simptomatologia greu han de venir. Nosaltres ja ho gestionarem tot perquè no es contagiïn. Que la gent tardi més del que és habitual a trucar a una ambulància per por de la Covid-19 és gravíssim. Per exemple, cada dos dies vèiem tres infarts, ara només en veiem un. Ens arriben dos infarts menys cada dos dies. Això no pot ser. Els infarts hi són igualment. És possible que n’hi hagi algun de relacionat amb l’activitat laboral i l’estrès i que, per tant, hagin baixat una mica, però no és normal que hagi baixat un 60 % la mitjana. Aquestes dades només ens volen dir una cosa: la gent s’espera massa a venir. I això ho notem, perquè els infarts que ens arriben són més greus i tenen menys probabilitats que el cor es torni a posar bé. Arriben massa tard.

Aquests dies hi havia científics que parlaven de l’infart com un nou símptoma de la Covid-19…
—El que veiem és que amb la Covid-19 també hi pot haver una inflamació del cor. I pot portar afegit una trombosi, cosa que pot causar des d’ictus, embolismes pulmonars, a trombosi en artèries coronàries que causaria un infart. Per tant, és possible que la Covid-19 tingui relació amb certs infarts. Al Trueta de moment hi hem vist processos de trombosi, no pas cap infart, però som conscients que pot passar.

Hi ha hagut diferències entre els hospitals de comarques i els de l’àrea metropolitana, aquesta vegada, com us heu queixat algunes altres vegades? Per exemple s’ha repartit el material equitativament? 
—No ho sé, he de suposar que sí que s’ha repartit equitativament. Però passa que nosaltres tenim unes dificultats afegides molt importants. El Trueta té la segona població de referència més gran de Catalunya com a hospital, amb 850.000 habitants, i tenim només divuit llits d’UCI. En realitat, si es fan els càlculs en relació amb els altres hospitals, ens en tocarien uns vuitanta. Per tant, no crec que ara no s’hagi fet un repartiment just, sinó que partim d’una iniquitat molt important, tant en nombre de llits com de professionals i equipaments. I per això aquestes setmanes hem patit més que qualsevol altre gran hospital de Barcelona. No tenim els mitjans per a tractar tota la nostra població, en una situació com l’actual. En canvi, els hospitals de Barcelona són més ben equipats, tenen més llits d’UCI, tenen laboratoris més grans… Nosaltres ens hem hagut d’espavilar, preparar més llits d’UCI, fer-nos les proves de PCR nosaltres mateixos col·laborant amb empreses, perquè el territori ha estat sempre més maltractat i mal finançant. Sempre ha estat així.

Precisament el Trueta està pendent de l’emplaçament del nou hospital. 
—Sí, això és una baralla que ara tenim aparcada. Aquí hi ha la discussió de fer un Trueta petit al nord de Girona o un de més gran al sud. El petit seria un hospital amb cent llits menys, perquè la consultora de l’Ajuntament de Girona, després de fer un estudi, va dir que la medicina del futur necessitaria menys llits. Imaginem-nos la situació actual! Si hagués anat endavant aquest projecte, ens hauríem trobat que en lloc dels quatre-cents llits només en tindríem dos-cents noranta. Segons ells, ja en tindríem prou. En canvi, els caps de servei demanem un Trueta més gran. Un hospital que pugui absorbir totes les activitats essencials del sistema públic de Girona. En el fons, això que ha passat amb aquesta pandèmia ens ha donat la raó els metges. No ens podem permetre un hospital més petit que el que tenim ara.

Aquesta pandèmia ha de servir perquè s’esmercin més recursos en la sanitat pública?
—Sense cap mena de dubte, cal invertir més en la sanitat pública. Aquests dies s’ha demostrat que qui realment treu les castanyes del foc en un moment complicat és el sistema públic.

Què ha de canviar?
—Ara, la principal necessitat no és que ens faltin metges, que també, sinó que ens cal més personal d’infermeria, sens dubte. Amb la crisi de la Covid-19 el que ens ha faltat és personal d’infermeria. I també un col·lectiu menyspreat tota la vida i al qual s’ha de fer un reconeixement molt important: el personal de neteja dels hospitals. És imprescindible disposar de prou personal per a evitar noves infeccions dins l’hospital.

Per tant, falta personal d’infermeria? 
—Si nosaltres ara no podem tornar a absorbir l’activitat normal de cardiologia no és perquè ens faltin metges, és perquè ens falta personal d’infermeria i auxiliars. Estan tan estirades i cansades actualment… que ara reprendre l’activitat normal de l’hospital és impossible. Ho hem de fer molt a poc a poc per poder-la absorbir; si no infermeria no podrà. Pensem que quan tenim un pacient intubat i aïllat, el metge el pot veure una hora cada dia, però el personal d’infermeria hi està sis o set hores. I ho fa amb els EPI i tot un sistema de protecció. Ells ajuden els pacients amb tot: amb el menjar, controls de medicaments, fent-los companyia, ajudant-los a incorporar-se… Necessitem una infermera per a cada dos pacients intubats. I això ha fet que el personal d’infermeria es trobi completament col·lapsat.

I suposo que tot plegat s’ha agreujat més perquè una bona part d’aquest personal ha agafat la malaltia.
—És clar. Però és normal. Si tu poses la gent hores i hores al voltant d’algú que té la grip, és normal que l’acabi tenint, per més protegit que vagi. Són moltes hores. T’has de treure el vestit d’una manera determinada per no infectar-te. Ara te’l poses, ara te’l treus. Portes triples guants, dobles mascaretes, un casquet, ulleres… Tot té dificultats molt i molt grans. La gent que duu durant hores i hores aquests vestits acaba rebentada físicament i mentalment.

Ha faltat previsió? Es va fer prou cas de la informació que arribava de la Xina i d’Itàlia? 
—És obvi que al principi la gent deia que no passaria res i no estat així. Tinc un company a la Xina, que va treballar amb mi als Estats Units durant vuit anys, i ja em va avisar. M’ho va dir amb tres paraules: ‘És la guerra.’ Una altra al nord d’Itàlia em va dir exactament això mateix: ‘Ramon, no ho havia vist mai. És la guerra, prepareu-vos.’ I també m’ho deien els companys de Madrid. Precisament pensant en previsió, fa quatre o cinc setmanes vaig decidir d’enviar cardiòlegs a casa. Ho vaig fer pensant que si ens venia un pacient infectat no infectés tot el servei. No ens podíem quedar sense cardiòlegs a l’hospital. Vaig enviar gent a casa, a l’espera, per si de cas. I al cap de poc va passar. Va arribar un pacient que havia perdut el coneixement i tenia la Covid-19. Això va voler dir que quatre cardiòlegs de l’equip van haver d’anar-se’n a casa perquè s’havien infectat. Però s’ha de dir que, malgrat que ens havien avisat, costa molt d’imaginar-se què pot arribar a passar.

I si es veia, per què els hospitals no es van preparar abans? Per què ha faltat material?
—Ningú no s’esperava això. No ens podíem imaginar que, en un hospital amb quatre-cents llits, de cop el 80% s’hagués de dedicar a una malaltia infecciosa. No ens imaginàvem que això es convertiria en un camp de batalla, amb més de setanta persones intubades. Això és un tsunami. No et fas càrrec de tot això fins que no ho tens a sobre. I passa tot de cop. Passes d’un primer dia amb un pacient, al cap d’una setmana ja són dos-cents pacients. És una cosa que no havíem vist mai. Tot plegat és molt difícil de calcular. Quan ens van preguntar quants respiradors necessitaríem per a afrontar això, no vam pensar en cap moment que en necessitaríem més de setanta. Però això que hem viscut ha estat una bestiesa, imparable. Se’ns escapava la capacitat d’absorbir-ho.

Tot això també ha arribat acompanyat d’una gran onada de solidaritat… 
—Des que vam veure que anàvem molt justos de material, vam decidir de mobilitzar-nos a les xarxes perquè la gent ens ajudés. Hem tingut la gran sort que molta gent i empresaris ens han ajudat. Sense aquest suport no sé com ens n’hauríem sortit.

No sé si voleu afegir res més.
—Esperem que no vingui el segon brot. Si arriba aquest rebrot i no hem tingut temps d’agafar aire… ja no sé pas com ho gestionarem.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.