En aquesta entrevista ens parla dels motius que té el Lluçanès per a esdevenir comarca i el sentiment de pertinença de la seva gent. Però també del domini que hi ha exercit el caciquisme: de primer, durant l’època tèxtil, la indústria Puigneró i ara el Grup Tarradellas, que va convertint el Lluçanès en el ‘femer de la Plana de Vic’.

—Per què us heu implicat en la lluita en favor del reconeixement comarcal del Lluçanès?
—El sentit local i l’històric és indiscutible. Si tu véns pel Bages, quan arribes a Sant Feliu Sasserra veus que entres en un altre territori, si véns pel Berguedà i entres per Alpens també ho veus; si entres per Sant Quirze o Sant Bartomeu, també… La realitat comarcal i geogràfica existeix i és històrica: només cal revisar la documentació per veure-ho. Poso d’exemple la boira. La boira del Lluçanès no té res a veure amb la de la plana de Vic, que és molt més ciutadana. La del Lluçanès és més assilvestrada, rural i salvatge. Per això en diuen ‘la Lluçanesa’. Això ha existit sempre i ara s’escauen les circumstàncies per a fer política en comú. A ulls de molta gent, vuit mil persones només seríem un municipi. Però som molts que tenim sentiment de pertinença a una comunitat. Necessitem reorganitzar-nos perquè hi ha hagut una dispersió que ens ha perjudicat més que no beneficiat.

—Als anys vuitanta ja hi havia un sentiment de comarca. Per què ha tardat tant a mobilitzar-se?
—Per mi hi ha hagut dos fets molt substancials. Un és el Consorci, que ha posat el Lluçanès al mapa, al marge dels errors que hagi pogut cometre. I un altre fet cabdal ha estat l’Institut Castell del Quer de Prats de Lluçanès. Abans, els pares intentaven assegurar el futur dels seus fills a través d’un ensenyament que necessàriament era fora del Lluçanès: Vic, Manresa, Manlleu… En canvi ara, els joves es formen al Lluçanès. Tots es coneixen entre ells i tant hi fa si són d’Olost, de Sant Boi o de Prats. Els joves d’avui estan més formats, més preparats i tenen una mentalitat de comarca, no com la gent gran, que són els més recelosos. Tenen por, una certa recança. No s’adonen que la mancomunitat de serveis necessita una acció política i que, si no, no hi ha res a fer. S’ha d’entendre que tots els batlles han de poder remar en una mateixa direcció. Poble per poble, el corrent se’ns emportarà a tots.

—La gent gran és la més indecisa?
—Crec que el sentit de pertinença ja és molt arrelat en la gent jove, però no sé si ho és tant en la gent gran. Jo em pregunto: la gent que diu que no, que m’expliqui el perquè. L’única excusa que sento és que costarà més diners, i això és mentida. Això és un sentit conservador. Tenim una població envellida i la gent més gran té aquest sentiment que quan li canvien el gestor, el metge i el secretari sempre es fa per anar malament. Han de veure que a vegades es poden fer canvis per anar més bé. El que em sabria greu és que l’índex de participació fos baix, perquè no accepto la indiferència. Tenim les rutes de la transhumància, el pa de forment, podem presumir d’en Perot Rocaguinarda, de la Mercè de Pecanins, de la bruixeria… Són valors que es poden explotar més si ens convertim en comarca. Això sí, no suporto és el nom de ‘subcomarca’. Si guanya el no, d’acord, però que ens treguin l’etiqueta ‘sub’. És una consideració pejorativa.

—Els pobles més contraris a la constitució de la comarca del Lluçanès són Sant Bartomeu del Grau i Sant Feliu Sasserra, més avesats a fer vida a Vic i Manresa.
—Jo entenc que hi hagi tendències i costums, però si et fixes en Sant Bartomeu, geogràficament té més pertinença al Lluçanès que no pas a Osona. Però per les circumstàncies de les comunicacions tenen més hàbit d’anar a Vic. Ara, és una qüestió de necessitats i el Lluçanès pot cobrir-les. També han de saber que si baixen a Vic són clients, en canvi al Lluçanès es poden convertir en un subministrador. Jo entenc que hi hagi divisió, igual que a Sant Feliu, però confio en el jovent d’aquests pobles, que són els que comencen a mirar més cap al Lluçanès que no pas a Vic i Manresa. Reclamo que el Lluçanès sigui una comarca per poder-hi viure. La comarca del Lluçanès no només és una comarca de ser, sinó d’estar. Ser i estar, i estar vol dir que tota la gent tingui oportunitats per poder-hi viure.

—En un article a El País definíeu el Lluçanès com ‘el femer de la Plana de Vic’. La constitució de la comarca pot ajudar a evitar-ho?
—Si més no és per a pensar-hi. Jo reclamo un equilibri. Però jo no vull que la Plana de Vic es converteixi en el subjecte d’Osona i nosaltres ens convertim en el femer de la Plana. Si volem presumir de comarca i dels seus encants naturals, això vol dir fonts, paisatge i masies rurals. Per això es tractaria que l’acció política determinés on es poden situar les granges, on es pot situar la producció càrnia sense malmetre el conjunt rural i natural del Lluçanès. No vaig contra el Tarradellas, però no pot ser que amb el xantatge de donar feina, algunes empreses facin el que vulguin. Això és caciquisme, una situació que ja havíem superat. Estic a favor d’aquestes indústries, però que no facin allò que els doni el gust i la gana. I això només es pot afrontar amb un poder polític important. El Lluçanès és una comarca en què encara hi ha molts vicis de por, i la gent ha de perdre la por de mirar-se les coses amb normalitat.

—S’ha passat de Puigneró a Tarradellas. Quin mal es fa al Lluçanès?
—L’únic que busquen és un lloc on poder fer allò que vulguin. Les grans empreses de pinso i ramaderia volen llocs on poder ficar les granges i la merda, no un lloc on poder fer una indústria agroalimentària correcta. Hi estic a favor, d’aquestes empreses, però en un lloc on el control l’exerceixin els poders locals, no ells. Gràcies al Puigneró es va construir la carretera de Perafita a Sant Bartomeu per als seus camions i ara Tarradellas ha aconseguit fer la carretera d’Olost. Això serveix perquè molta gent conegui el Lluçanès, però volem que coneguin el nostre Lluçanès. Hi ha d’haver un equilibri. Per això es necessita un poder que els pugui demanar explicacions i tretze batlles tenen més poder que un de sol. No es pot permetre que posin granges al costat de la riera de Merlès perquè quan plou puguem engegar tota la merda riera avall. Això és un atemptat. Tinc la sensació que la gent que té els diners i el poder fan el que els rota; el Puigneró en el seu moment i avui dia aquesta ‘aristocàrnia’.

—També heu dit que per a ser comarca no cal que l’administració es dupliqui, sinó utilitzar elements cohesionadors com La Rella.
—La Rella fa una cosa molt important, que és la divulgació de serveis. Jo crec en els serveis, cosa que han oblidat els mitjans d’avui dia. És una guia que explica tot allò que es fa i hi ha al Lluçanès. Crec molt en la premsa comarcal com a centre de producció de periodistes. És molt més difícil ser un bon periodista local que no pas un bon un periodista global. El periodisme local t’obliga a enfrontar-te amb la gent del poble i si publiques una informació que no agrada, l’endemà et pots trobar el batlle del poble al cafè i el pot enviar a la merda. La Rella ha de mantenir aquest sentit de proximitat i de serveis. I el distanciament respecte de l’administració. La Rella no es pot convertir en el portaveu dels ajuntaments. Ha de ser l’altaveu de la gent que vol expressar-se, els que necessiten divulgar, opinar. Però mai fer els butlletins del poble.

—Tornareu mai a viure al Lluçanès?
—Jo sempre dic a la meva parella que la meva aspiració és anar a jubilar-me al Lluçanès. M’agradaria anar-me’n a Perafita, escriure, pensar i no tenir una activitat com la que tinc avui dia a Barcelona. Si jo a Perafita tinc uns bons serveis: wifi, una carretera com Déu mana cap a Barcelona, que en lloc d’anar a cinema a Vic pugui a anar a Prats o Olost, que si se m’espatlla el cotxe ho pugui solucionar a qualsevol lloc de la comarca… Si qualsevol servei que necessito per a poder viure el tinc a la comarca, serà més fàcil que pugui convèncer la gent que tingui dubtes que el Lluçanès és un bon lloc per viure.

— Coneixeu bé Pep Guardiola. Està il·lusionat amb el gest de tancar la llista conjunta independentista?
—Sí, perquè ell és un paio compromès. La gent creu que els esportistes són anormals i només saben jugar a futbol, bàsquet o córrer amb moto, i per tant no tenen pensament polític. Però quan un ho fa la gent en sospita. Jo puc dir que és una persona excepcional, una personalitat, no només esportivament sinó intel·lectualment i política. Crec que si no s’hagués manifestat no s’ho hauria perdonat mai. Té un gran sentit de pertinença al país, a una comunitat que té una aspiracions i creu que ell pot sumar. Assumeix el risc que algú li pugui dir cul d’olla o que un equip pensi que no el contractarà mai, però ell sentia la necessitat de fer aquest pas. A vegades a la vida hem de perdre els complexos i més enllà que agradin o no, hem de dir què pensem i sentim, i crec que el Pep sempre ha estat molt conseqüent amb si mateix i sempre ha cregut en una Catalunya independent.