Dissabte al matí vaig visitar Jordi Cuixart a la presó dels Lledoners, com explica Andreu Barnils en aquesta entrevista amb el president d’Òmnium que recomane que llegiu. I al vespre vaig participar en el tall de la Meridiana de Barcelona, un tall que, si no m’he descomptat, avui farà cinquanta nits que es duu a terme, cinquanta nits seguides de resistència i denúncia.

A la Meridiana dissabte no s’hi va presentar la policia, amb la qual cosa vaig tenir temps de parlar tranquil·lament amb alguns dels concentrats. Una de les converses em va colpir. Un home em va dir que el 2017 tot semblava fàcil, com retraient que ens ho pensàrem tots plegats, això. Ara en canvi no sabia què havíem de fer. ‘Però sou ací’, li vaig respondre, admirat, mentre li explicava una part de la conversa d’hores abans amb Jordi Cuixart.

Cuixart havia rigut rere l’odiós vidre carceller quan va recordar que el 2017 havia dit: ‘Aquest país no el reconeixerà ni Déu d’ací a dos anys.’ I havia rigut perquè efectivament era així. I ell ho veia així. En positiu. Per l’enorme avanç en la decisió personal i col·lectiva de la gent i l’aclariment que la repressió ens ha obligat a fer a tots plegats. ‘Ara sembla que faci de Partal!’, havia exclamat, al·ludint rialler a aquesta pesada fama d’optimista que em volen endossar alguns. Però coincidíem plenament en l’anàlisi. Aquest país ja no el coneix ni Déu i això és bo. Fa dies jo mateix ho explicava en un d’aquests editorials, com ha canviat aquest país en un any tan sols, recordant la reunió del govern espanyol a Barcelona i les estèrils polèmiques sobre contenidors i caputxes que avui ja ningú no sostindria.

L’home de la Meridiana, ara em sap greu no haver-me’n apuntat el nom, n’era una prova evident. Els seus dubtes sobre què havia passat el 2017 no l’apartaven del carrer, ans al contrari. No sabia, no ho sap ningú, com ho farem. I per això semblava enyorar la seguretat i l’alegria del Primer d’Octubre. Però ell era allà, al mig de la Meridiana, tallant el trànsit a quarts de deu del vespre, passant fred sense saber si vindria la policia a foragitar-l’en, però decidit a mantenir-se en la protesta. No sé si li vaig saber explicar prou que és aquesta tenacitat seua, finalment desobedient i escèptica, que ha canviat per bé i la que promet un segon envit contra l’estat molt més rotund, segur i decisiu quan les circumstàncies ens hi menen.

Pocs minuts després començava a circular un fragment del llibre de memòries de Mariano Rajoy que demà es posa a la venda. L’ex-president del govern espanyol hi aclareix definitivament una cosa que sempre havien negat els qui tant van criticar la decisió del govern català de proclamar la independència el 27 d’octubre. Rajoy hi diu que, efectivament, el 155 s’hauria imposat de la mateixa manera si el president Puigdemont no hagués proclamat la independència i hagués convocat eleccions autonòmiques. I ho rebla dient que no veia cap motiu ‘per a deixar en suspens una decisió que no era fruit de la rauxa’.

Aquest reconeixement vol dir dues coses. La primera que Rajoy i el govern espanyol mentien quan pressionaven Puigdemont mitjançant emissaris i columnistes de premsa i és probable, i greu, que alguns d’aquests emissaris i columnistes de premsa mentissen també. La segona, i aquesta és realment important, que la reacció espanyola no era, com ens volen fer creure, una reacció a la sessió parlamentària del 6 i el 7 de setembre, impecable per més barbaritats que vulga dir segons qui, ni al referèndum del primer d’octubre. ‘No era fruit de la rauxa’ vol dir que no anava vinculada als esdeveniments immediats. I sabem, en canvi, perquè comencem a tenir-ne prou dades, que a partir del 9-N –d’ençà del 2014, doncs– el govern espanyol va activar maniobres, investigacions i persecucions adreçades a liquidar el procés, fos com fos. Secretes en molts casos i àdhuc il·legals. De molt abans que la victòria de Junts pel Sí i la CUP obrís la porta a l’octubre republicà.

He respost ara i adés a la pregunta de si tots plegats vàrem ser massa innocents de creure que es podia anar de la llei a la llei i que la independència unilateral era possible des de les institucions. Ho repetiré: en tot cas vàrem pecar de demòcrates, no pas d’innocents: aquella era la primera via que calia intentar perquè era la que, raonablement, s’havia de transitar en una democràcia europea. Ells d’ençà del 2014 que no volien saber res de democràcia, però nosaltres havíem de seguir el camí de la democràcia precisament per posar-los davant l’espill.

La discussió sobre aquelles hores, sobre els errors i els encerts, estic segur que ens perseguirà mentre visquem. Però Jordi Cuixart i l’home anònim de la Meridiana dissabte em van reafirmar, cadascú a la seua manera però tots dos amb l’exemple, que hem après moltes coses i que la polarització desencadenada pel colp d’estat autoritari del 155 té un efecte més que positiu.

Perquè dos anys després queda clar que Espanya no únicament no ha aconseguit de derrotar de cap manera el moviment per la independència sinó que s’ha col·locat en una posició pitjor que la que tenia el 2017 per a defensar-se d’un segon assalt català a la independència, que arribarà mentre la seua cara es reflecteix, ara ben nítida, en l’espill de l’autoritarisme.

I atenció a aquest mes de desembre en què Espanya pot rebre bufetades transcendentals des del front jurídic en l’espai lliure europeu, pot comprovar fins a quin punt els partits catalans han deixat de creure’s subordinats a la política espanyola i com això la fa ingovernable i pot haver d’afrontar una de les mobilitzacions de denúncia més globals que s’haja imaginat mai, en ocasió del Barça-Madrid.

Al llibre Rajoy diu que no podia ni pensar que l’independentisme guanyaria les eleccions del 21-D. De fet, ell i Pedro Sánchez van anar a Brussel·les a demanar, junts i solidaris, que els deixassen fer, que ells eliminarien el problema català sense necessitat que Europa hi intervingués. Però dos anys més tard la realitat és que el problema català encara és molt més greu i agut que el 2017 i evidencia més clarament allò que els insensibles buròcrates de la Unió més temien ja el 2017: que el problema de veritat és Espanya.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb