El Rajasthan, terra de camells, ciutats de colors i palaus en venda

L’Índia és un país únic. En cap altre lloc del món no es pot anar en un autobús ple a vessar on cada persona és d’una ètnia i una cultura diferent. Segons el cens oficial, s’hi parlen més de 1.600 llengües. De fet, la cosa més habitual quan es demana a un indi quants idiomes parla és que la resposta sigui una xifra entre cinc i vuit. A més a més, des de la seva independència el 1947, l’Índia ha estat una nació laica i tolerant, que presumia de reunir creients de les principals religions del món convivint en harmonia. Aquest fonament del país, establert per Mahatma Gandhi (encara que li costés la vida), trontolla ara més que mai amb les polítiques de Modi, considerades islamofòbiques per alguns. Malgrat això, la diversitat cultural del país és innegable, i és una joia inigualada al món.

Des d’Occident, la imatge que es té de l’Índia actual acostuma a ser la d’uns carrers tan plens que amb prou feines s’hi pot passar, el caos del trànsit, les vaques caminant lliurement i el riu Gangues acollint crematoris. Aquesta és, de fet, una estampa visible gairebé exclusivament al centre del nord de la nació. Les diferències entre estats són tan grans com les que hi ha entre països d’un mateix continent. Per exemple, no es pot comparar aquesta regió amb la tranquil·litat de l’estat de Meghalaya, la zona on plou més de tot el món.

En canvi, quan hom s’imagina com era l’Índia fa segles, la ment evoca imatges de deserts de dunes, tendes decorades amb catifes precioses, pipes d’aigua cremant opi i caravanes de camells repletes de joies i altres béns luxosos. El nostre cervell ens transporta ara a una altra part del país, més a l’oest, on es trobaven els regnats de Rajputs, unes regions que van aflorar gràcies al comerç impulsat amb altres estats. És per ací per on transitava l’antiga ruta de la seda. A Europa ens van arribar productes exòtics carregats de valor i d’històries fantàstiques sobre els seus orígens.

Segles més tard, ja no hi ha rastre dels antics regnes de Rajputs. Ja no hi és, tampoc, Rajputana, creat pels britànics durant l’era colonial. Aquestes terres ara són conegudes amb el nom de Rajasthan, l’estat més gran de l’Índia en superfície i una de les destinacions preferides dels turistes que visiten aquest país. Encara que no ho sembli, el Rajasthan ha sabut adaptar-se al turisme de masses amb força encert i ofereix una experiència autèntica als visitants. Aquests són alguns dels seus punts forts.

Mandawa

No hi ha lloc millor al Rajasthan per a entendre el passat i el present de l’estat. Mandawa és un poble de menys de 20.000 habitants considerat una galeria d’art a l’aire lliure. Arreu de la vila hi ha mansions amb les parets plenes de frescos. Són havelis, els domicilis dels antics mercaders que es van enriquir amb el comerç del colorant indi, cotó i opi. A les parets, hi ha representacions d’escenes de la vida quotidiana i, fins i tot, imatges eròtiques.

Aquestes mansions es construïen en un afany per demostrar la bona salut de les carteres dels propietaris. Normalment tenien dos patis, amb uns dissenys que recorden els dels palaus àrabs, com l’Alhambra de Granada. Les cambres on es convidava els comerciants a descansar i parlar de negocis acostumaven a ser les més opulentes. Algunes, fins i tot, tenien quilos d’or incrustats al sostre.

Però aquella època daurada ja és lluny. El poble és ara una empremta borrosa del que havia estat. La majoria de propietaris dels havelis s’han mudat a Delhi, on gaudeixen de més bona qualitat de vida. Això ha fet que moltes d’aquestes mansions, d’un gran patrimoni cultural i històric, hagin quedat abandonades. Alguns han optat per convertir-les en hotels o en museus. Però molts d’aquests immensos i luxosos palaus són a la venda pel mateix preu que un pis de 70 m2 a l’Eixample de Barcelona.

Ha passat igual amb el fort de Mandawa, que s’ha convertit en l’hotel més opulent de la regió. El castell conserva l’arquitectura medieval i les decoracions de l’època, amb retrats familiars, canyons i les habitacions guarnides amb mobles de fusta d’altres temps. Una nit aquí costa, com a mínim, uns 100€.

Jaisalmer

Enmig del desert de Thar s’alça un fort del mateix color que les dunes. És la ciutadella de Jaisalmer, un dels racons més especials del Rajasthan. És un dels pocs forts del món que encara és habitat. Actualment, hi resideixen 4.000 veïns. A diferència de la resta de forts del Rajasthan, on hom té la sensació de passejar-se per un museu o una atracció turística, Jaisalmer respira vida. Hi ha mercats, temples i botigues, totes atapeïdes més de gent local que no de turistes.

La fortificació es va construir al segle XII i va arribar a acollir quatre vegades més població que avui. Jaisalmer també és conegut pels seus jauhar. Quan el regne no tenia més remei que sucumbir a la derrota imminent en mans d’invasors, les dones que hi vivien cometien un suïcidi col·lectiu i els homes anaven a la seva última batalla. L’honor els impedia de rendir-se i sotmetre’s a les vexacions i tortures dels vencedors, de manera que preferien morir lluitant.

A més a més, des de la ciutat és molt fàcil d’accedir al desert de Thar i observar el solemne paisatge des de dalt una duna. El color marronós de la sorra ho impregna tot, fins i tot l’antiga ciutadella. Per aquest motiu, Jaisalmer rep el nom de la ciutat daurada.

Jodhpur

El color de Jodhpur, en canvi, és el blau. Els edificis de la part antiga de la ciutat es pinten, des de fa segles, d’aquest color. Un dels motius és que així es distingien les cases dels veïns que són de la casta braman, la més alta. També diuen que és una manera de mantenir les llars fresques quan a fora fa molta calor. I és que Jodhpur és coneguda com la ciutat blava, però també com la ciutat del sol.

El millor punt de vista per a contemplar aquest oceà de cases es troba en el fort de Mehrangarh, una construcció que bé podria haver estat escenari de la sèrie de televisió ‘Joc de Trons’. Des d’ací es governava el regne de Mewar, un dels més pròspers dels que ara són dins l’antic estat de Rajputana.

La ciutat ha crescut per sobre de les altes muralles de Mehrangarh i ara és la segona metròpolis més gran del Rajasthan. El lloc preferit dels turistes és el barri blau, un laberint de carrers i fragàncies que és un paradís per als fotògrafs. La plaça de la torre del Rellotge, o Ghanta Ghar, també és un lloc molt interessant. Durant tot el dia, centenars de venedors col·loquen els seus productes a terra o en carros de fusta i formen un mercat dens on es pot trobar de tot. És un punt excel·lent per a connectar amb els veïns de Jodhpur i entendre com és la vida actual a la ciutat.

Udaipur

Set llacs converteixen Udaipur en una de les destinacions més romàntiques del Rajasthan. El Pichola és un dels més coneguts. Flotant en les seves aigües hi ha el palau de Jag Mandir, antiga residència d’estiu dels maharajàs (títol amb què es coneix els reis d’aquestes regions) i, també, Palau del Plaer. S’hi pot accedir gràcies als vaixells que naveguen pel llac.

De palaus, se’n veuen a tot arreu, no tan sols a l’aigua. El complex conegut com a Palau de la Ciutat és una obra mestra de l’arquitectura. De fet, la construcció va durar gairebé quatre-cents anys. Ara se’n poden visitar algunes cambres, on es pot observar l’opulència amb què les decoraven. Miralls de Bèlgica, milers de pedres precioses i regals d’aristòcrates de tot el món ornamenten les habitacions. En una part del palau, encara hi viu l’actual maharajà.

Passejant per la costa dels seus llacs, hom pot arribar a entendre les paraules de l’administrador britànic James Tod, qui va definir Udaipur com ‘l’indret més romàntic de tot el continent indi’.

Jaipur

La capital del Rajasthan és una autèntica metròpolis de més de tres milions d’habitants. Ací, modernitat i tradició es barregen indistintament. Al centre de Jaipur, s’hi troba el Palau de la Ciutat, habitat per l’antiga família reial. No gaire lluny hi ha el Hawa Mahal, o Palau del Vent, una de les estampes més fotografiades a les xarxes socials. Els colors rosats i rogencs de les seves parets es repeteixen en diferents edificis de la capital. No és estrany, doncs, que aquesta sigui la ciutat rosa del Rajasthan.

L’atracció principal de Jaipur la trobem als afores. I també és un castell. El fort d’Amber, completat al segle X, va ser la residència dels maharajàs de Rajput. Destaca sobretot per la seva arquitectura, fortament influenciada per l’estil aràbic dels mogols i pensada perquè s’hi pugui accedir muntant elefants sense problemes.

Igualment remarcable és la bellesa de les seves cambres. El Sheesh Mahal, o Palau dels Miralls, és una autèntica obra d’art. A les parets hi ha centenars de miralls i pedres precioses incrustades. Com que antigament la reina no podia dormir a l’aire lliure, però li encantava passar la nit sota un cel estrellat, el rei va manar de construir aquesta cambra. Amb els reflexos de les llums de les espelmes en els miralls, l’habitació s’il·luminava d’una manera que recordava les estrelles d’un cel nocturn.

Jaipur forma part de l’anomenat triangle daurat de l’Índia, juntament amb Nova Delhi i Agra. Aquestes tres destinacions formen un circuit turístic de 720 km que permet de fer-se una idea de la varietat de paisatges i cultures de l’Índia en pocs dies.

On la història és ben viva

L’any 2017, el Rajasthan va rebre més d’un milió de turistes estrangers. És, de fet, el cinquè estat de l’Índia que acull més visitants. No obstant això, l’antiga Rajputana no perd la seva essència i encara és una destinació molt interessant per visitar. Enlloc del país no hi ha més forts ni més camells. L’arquitectura de cada indret explica històries d’èpoques grandioses i exuberants.

Però millor encara que tot el patrimoni històric que es conserva a les ciutats és la vida que es respira per cada porus d’una pell, la del Rajasthan, endurida pel pas del temps i les inclemències del desert. És d’allò més habitual trobar-hi elefants i camells que alguns habitants encara fan servir per desplaçar-se o carregar productes d’un lloc a un altre. Els carros de burros també són un mitjà de transport habitual. Fins i tot, hi ha un temple on es veneren les rates. Costa de creure que en ple segle XXI, i en un lloc tan pròsper com aquest, les tradicions siguin encara la manera habitual d’actuar i raonar.

Quan pensem en l’antiga Índia, la ment ens evoca imatges de caravanes de camells travessant un desert, carregats amb pedres precioses, seda i altres productes exòtics. Fan parades en oasis i els comerciants negocien en cambres luxoses. Poden semblar memòries d’altres temps, d’una època morta, però qui visita el Rajasthan s’endú la impressió que aquesta és una història que continua ben viva.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’

—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L‘oasi urbà més important de l‘Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l‘estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l‘aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l‘Himàlaia
—(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
—(44): Maleint sangoneres al sostre del món
—(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
—(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
—(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
—(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
—(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
—(50): El racó més bonic del planeta
—(51): El punt de no-retorn
—(52): Sang sobre gel
—(53): Sobreviure a l’infern al cel
—(54): Congelacions i abismes
—(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps
—(56): Hem conquerit el cel
—(57): ‘Vaig salvar la vida als meus clients i no m’ho van agrair mai’
—(58): El temple on les rates no són cap plaga, sinó germans, pares i amics