Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Tres anys després de l’acte de celebració col·lectiva que va ser el seu comiat dels escenaris, Raimon compleix vuitanta anys. És una magnífica oportunitat per a fer una mirada panoràmica sobre la seva trajectòria i començar a valorar la transcendència indiscutible del seu llegat. Ho farem amb una aproximació personal en dotze apunts.

1. L’educació sentimental

No puc parlar de Raimon amb objectivitat, ni ho pretenc. Recordo que a casa dels pares hi havia un magnetòfon amb unes bobines de més d’un pam de diàmetre, i que d’allà en sortien les Cançons de la roda del temps, per exemple, i també em sembla recordar, potser m’ho invento, algun recital en directe que mai més no he tornat a sentir. Jo era molt petit. Raimon, doncs, és un referent que em remet a la infantesa. No sé si aquesta és una experiència que comparteixo amb ningú més. Però tinc la impressió que sí, quan veig el recompte d’assistents als recitals de comiat al Palau de la Música, o recordo el TNC ple durant quatre dies, i aquell Palau Sant Jordi de gom a gom per celebrar els trenta anys de la cançó “Al vent”. D’ençà del primer “Al vent” del 1963, l’any que jo vaig nàixer, fins a l’últim recital del 2017, potser fins ara mateix, Raimon ha esdevingut un referent significatiu per al país. I per a mi, a més, íntima educació sentimental.

2. El crit

És probable que el més sorprenent per al qui sent Raimon per primera vegada sigui aquella sensació que no canta, sinó que crida. Si heu intentat mai cantar-ne alguna cançó, acompanyar-lo durant un recital, segur que n’heu fet l’experiència: no se’l pot cantar fluixet. Raimon es fa sentir. La veu de Raimon, i per tant els poetes a qui dóna veu, començant per ell mateix, fa tremolar l’ànima del qui l’escolta. Fa tremolar els fonaments de la realitat, del sistema, del món sencer, digueu-ho com vulgueu. No és compatible amb la indiferència. Això vol dir, segur, que més d’un i de dos, així que senten l’erupció a la guitarra d’aquells tres acords rascats amb ímpetu, ja deuen córrer a aixoplugar-se qui sap on, disgustats. No es pot agradar a tothom. No el conec personalment, però diria que mai no ho ha intentat. I potser és per això que la carrera de Raimon, els seus cinquanta-cinc anys de trajectòria pública, els vuitanta anys de vida, desprenen un aire de coherència, de fermesa, de satisfacció, que és impossible no reconèixer.

3. Les cançons

Antoni Batista diu que Raimon ha fet unes cent trenta cançons, i segons Raimon mateix el repertori no arriba a les cent cinquanta. En són poques o en són moltes? Són tot un univers carregat de matisos i de racons inesperats per on val la pena perdre’s i deixar-se dur. Hi destaca, sobretot a la primera època, la reflexió existencial: n’escullo “Cantarem la vida”, tot i que no puc no triar-ne tantes d’altres (“La pedra”, “Som”, “La nit”…). Després, i encara més, l’amor: “Com un puny”, és clar, i “L’última seguretat” i “Treballaré el teu cos”, intensa i encesa, per dir-ne només tres. També, i no hi és excepció, l’humor, de vegades tan volgudament grotesc com a “Societat de consum” o a “Soliloqui solipsista”. Raimon, doncs, no es pot reduir, per bé que aquesta en sigui la caricatura fàcil, al bròquil, vull dir, a l’etiqueta de cançó protesta. Que tanmateix li escau. Per tantes cançons de lluita, carregades d’èpica política (“Diguem no”, “D’un temps d’un país”) o atentes a les classes subalternes (“A l’any quaranta”, “Jo vinc d’un silenci”, “Al meu país la pluja”). Comptat i debatut, canti el que canti, Raimon acaba posant sempre paraules a la lluita quotidiana, a la memòria que en conservem, que en compartim.

4. La música

Recordo algú que em deia que Raimon no feia música, i hi insistia; fins que en va sentir unes quantes cançons harmonitzades de nou i interpretades per una orquestra, i en va començar a parlar d’una altra manera. Hi ha, tan característica com el crit, la guitarra, gratada amb tant d’ímpetu que de vegades sembla més un instrument de percussió que no de corda. Però també hi ha, després, els arranjaments que, a les integrals o als espectacles amb cor, orquestra o banda, permeten d’apreciar la riquesa, la força de tantes melodies, els referents de què beu. Si se’m permet fer-ne una simplificació que els entesos segur que trobaran pueril, amb les seves cançons Raimon ens porta fins a un indret on s’entrellacen, fins a fer-lo acollidor, la chanson amb el flamenc i amb el blues.

5. L’època

Raimon, és clar, és fill del seu temps. Moltes de les seves cançons ofereixen, en certa manera, una crònica del que ell ha viscut, del que tots els que li som coetanis hem viscut. La crònica es presenta com un exercici de memòria personal, per exemple quan pobla les cançons de converses amb amics, els uns ben coneguts, els altres anònims fins que la cançó els ha donat projecció pública. De vegades ha portat aquest memorial personal fins a un joc d’autoreferencialitat molt suggeridor: penso en una peça com “18 de maig a la Villa”, on fa del record d’un recital d’ell mateix el tema, si més no el punt de partida, d’una nova cançó. Tot i que el títol pot fer pensar en una anotació poc o molt conjuntural, no és una cançó qualsevol: Raimon ens hi dóna quatre versos que també resumeixen la pulsió del seu temps, el nostre, des de la nit del franquisme, els orígens, fins a l’esberlar de les costures de l’edifici de la transició, ara mateix: “Per unes quantes hores / ens vàrem sentir lliures, / i qui ha sentit la llibertat / té més forces per viure.”

6. L’intel·lectual

Sempre que n’ha tingut ocasió, Raimon ha recordat el seu pas per la universitat i que ell anava per a historiador. Si en llegiu les entrevistes, qualssevol, veureu que no defuig mai les preguntes sobre el present, sobre la realitat i la política, que respon amb el posat, compromès i distanciat, que caracteritzava aquells que en una època se’n deien intel·lectuals, en el seu cas sempre exercit amb modèstia. Més enllà de la seva activitat artística, Raimon ha construït una veu pública a la qual gairebé sempre se li reconeix l’autoritat, emparant-se tot sovint sobretot en dos noms, el de Joan Fuster, naturalment, i el de Gramsci, que potser és l’autor més citat –ho dic de memòria i des d’un record de fa molts anys– tot al llarg del dietari Les hores guanyades (1983).

7. Simbiosi Espriu

Raimon va posar música a la “Cançó del capvespre” de Salvador Espriu l’any 1963. I després va continuar fins a completar el cicle de les Cançons de la roda del temps. En va sortir un disc que cada vegada que l’escoltem, per anys que passin, diu coses noves. Raimon i Espriu van iniciar una relació, probablement d’amistat, però sobretot de simbiosi artística que va reforçar la projecció pública d’un poeta fins aleshores obstinat a ocultar-se. Després, Raimon va anar construint una selecta antologia de poemes del de Sinera als quals va posar música i veu. I mentrestant continuava fent cançons ben seves. Esquitxades aquí o allà d’ecos espriuans. Costa d’imaginar Espriu sense Raimon tant com és impossible entendre Raimon sense Espriu.

8. La tradició

El 1969 Raimon va cantar “Veles e vents” d’Ausiàs March. Va ser el primer d’una vintena de poemes del cortesà de Gandia als quals va posar música i veu. I va gosar fer-ho sense modernitzar-ne el text i treballant melodia, fraseig i elocució per fer aquells poemes escrits en una llengua ja massa allunyada intel·ligibles a l’oient, al lector, d’avui. Després, Roís de Corella, Bernat Metge, Jaume Roig, Joan Timoneda, Anselm Turmeda, entre més, conformen una antologia personal de poetes dels segles XIV, XV i XVI que, jo no en tinc cap dubte, és gràcies a Raimon que poden continuar vius avui per al lector català mitjà. Només cantant-ne uns quants poemes, doncs, Raimon va traçar un pont de continuïtat entre el nostre segle d’or literari i el present, en un moment en què la dictadura posava definitivament del tot en risc la transmissió històrica de la pròpia tradició. Això sol ja l’hauria fet mereixedor del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

9. Les integrals

L’any 1981 Raimon va sorprendre publicant una capsa amb deu discs que aplegava Totes les cançons, cantades novament amb arranjaments d’Antoni Ros Marbà. Dotze anys després, el 1993, apareixia una Integral, en sis discs compactes i, finalment, amb el tombant de segle, la Nova integral. Edició 2000, en deu discs compactes, on es reinterpretava una altra vegada ell mateix. Aquests projectes, ambiciosos i d’un perfeccionisme exemplar, mostren, si ho voleu veure així d’una manera prou espriuana, la voluntat de revisar la feina feta per millorar-la des d’una concepció global de l’obra que hi dóna un sentit total. Hi veiem, crec, un autor a la recerca de la millor versió d’ell mateix, per exemple en l’evolució dels acompanyaments musicals i la fixació de les interpretacions. Vull dir que Raimon no és, com Dylan, un autor que trobi plaer a reinventar-se cada dia, sinó més aviat, com Cohen, com Espriu en poesia, un cantant que sembla buscar la manera definitiva de ser llegit.

10. Els grans recitals

Raimon a l’Olympia (1966). Raimon al Palau (1967). Campus de Bellaterra (1974). El recital de Madrid (1976). Recitals al Palau (1997). Fins a L’últim recital (2018), mitja dotzena de discs enregistrats en directe conformen una sèrie amb caràcter propi en la seva discografia. El caràcter que els dóna ser una seqüència de retrats d’època, on sovint han quedat eternitzades anècdotes que semblen immobilitzar l’instant: penso, és clar, en aquell “¡qué equivocación!” quan va arrencar amb una mala entonació “Sobre la pau”, durant el concert a la facultat d’econòmiques de Madrid, l’únic dels quatre concerts previstos el febrer del 1976 que es va poder fer abans no hi intervingués la censura. Més enllà dels discs, potser un dels projectes més memorables va ser la tetralogia de recitals del 2006 al TNC: “Raimon, lletra i música” –un possible autoretrat de l’artista inquiet, segons les paraules d’ell mateix al programa de mà–, Espriu, March i els altres poetes antics, i “Raimon antològic”. Tampoc no oblidaré els trenta anys d’“Al vent”, el 1993, al Palau Sant Jordi, on recordo una de les últimes actuacions d’Ovidi Montllor en plenitud, només dos anys abans de morir.

11. L’adeu

Raimon ha sabut acabar la seva carrera –com uns anys abans n’havia sabut també Lluís Llach, i no són la norma– sense recança, amb alegria, compartint amb el públic la plenitud de facultats de la maduresa. Els dotze recitals finals de la primavera del 2017 al Palau de la Música, l’últim el 28 de maig, van ser una veritable festa en què la felicitat que traspuava Raimon sobre l’escenari s’encomanava i ens va ajudar a vèncer la melangia inevitable que sentíem tots nosaltres de pensar que allò era un adeu. Afortunadament, el disc L’últim recital n’ha deixat, una vegada més, un testimoni per a la història. Del disc m’agradaria destacar l’esclat ordenat de crits d’independència que tanca “Jo vinc d’un silenci”. Raimon no ha amagat mai la distància que sent en relació amb el procés; ara bé, així interpreto que el disc reculli aquella reacció, no pot sinó acceptar per coherència que ens reconeguem en les seves paraules també quan fem el camí de la república. Perquè, ben mirat, les seves cançons són, des del moment que ens les ha cantades, del tot nostres.

12. El futur

Diu que amb Annalisa ara treballen en la creació del Centre Raimon d’Activitats Culturals a Xàtiva. Serà, segur, una manera de projectar la figura i l’obra cap al futur. Però, i nosaltres? I els nostres fills? Qui ajudarà les noves generacions a descobrir i retrobar-se amb els seus clàssics, com ho va fer Raimon amb March i Espriu? Com ho han fet, els mateixos anys, la Maria del Mar amb Rosselló-Pòrcel, Palau i Fabre o Vinyoli, l’Ovidi amb Estellés entre tants d’altres, Serrat amb Salvat-Papasseit o Llach no només amb Martí i Pol? El món canvia i ja és tot un altre. Avui Roger Mas ens fa reviure Verdaguer; però, podrà la seva veu fonda esdevenir ara mateix, demà mateix, en el futur que esperem que vindrà, un referent prou compartit com em sembla que ho ha estat Raimon i la Nova Cançó per a unes quantes generacions?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.