Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

A les residències de gent gran fa dies que s’hi permeten les visites. Hi ha un vis a vis com el de les presons. Són trobades de mitja hora en petites sales partides per un metacrilat. La pantalla transparent té una obertura com les finestretes del banc per les quals s’intercanvien diners i certificats. Però aquí hi ha previsió d’intercanviar poca cosa, perquè no ens podem tocar. Com a qualsevol espai públic, et prenen la temperatura al front, sí, et fan rentar les mans amb gel, també, i et desinfecten la sola de les sabates. És la primera vegada que la veig en tres mesos i fa molts dies que recreo la trobada. La veuré més velleta, podrem trobar el fil de la connexió, podré tocar-la? No tinc ni idea de com haurà superat els dies sola, comunicant-se amb la família només per videoconferències, sempre plenes de talls i malentesos. Què deu haver registrat. Què deu haver oblidat. M’agrada pensar que es recorda de poca cosa. Potser millor. Però tots sabem que la seua memòria és imprevisible. Té una capacitat selectiva curiosa, jo crec que mig preventiva. Quan la situació és extrema, desconnecta i no recorda res. Però la nostra història compartida és llarga, i sé perfectament quins detalls la situen. Parlaré del dinar, de la pluja, de si em veu més prima o més baixeta. En aquests sis mesos de pandèmia ha perdut totes les referències que tenia, però hi ha coses que sempre l’han fet riure, i sé quines són. De sobte, s’obre la mampara i apareix. Asseguda a la cadira de rodes. Porta la màscara quirúrgica descol·locada que li tapa boca i nas, com toca, però també gairebé els ulls. Últimament quan veig màscares mal col·locades, sento una barreja de tendresa i angoixa. Amb aquesta cosa blava i el vidre davant, no podrem fer més que mirar-nos als ulls. Ja davant d’ella, decideixo de manera unilateral abaixar-me la màscara per ensenyar-li la boca que li somriu. Aquests dies, ja una mica més socials, he comprovat que hi ha moments que és necessari fer aquest gest i completar-te el rostre per fer-te captar l’expressió. Però crec que aniré una mica més enllà. En un rampell desesperat, allargo un braç i li arribo a les mans. Les sostinc per un instant i sento com s’estrenyen a les meves. Sí, m’han vist i sé que això està prohibit. Però aquest tacte guanya temps al record i sé que accelero el comptador de la connexió. Ens hem pogut reconèixer!

Els primers dies de la pandèmia, fèiem hipòtesis sobre què recordaríem i què oblidaríem de tota aquesta temporada excepcional. Com funciona la nostra memòria? Quines són les històries que perduren? De totes les amigues, hi havia dos blocs molt diferenciats. Unes deien que ho oblidaríem de pressa –som éssers resilients!– i les altres que aquest episodi ens marcaria per sempre. Jo no sé què pensar. L’única cosa que sembla clara és que accedim a la memòria per la commoció, per allò que som capaços de sentir. Podem esborrar-nos de gènere, de professió, de nacionalitat, però la nostra memòria sempre serà allò que hem pogut sentir, també col·lectivament. I crec que aviat començarà a ser molt urgent trobar espais on poder-nos retrobar si no volem deixar les nostres històries de família, de barri o de país en suspens. Si no ens reconeixem, ens costarà construir memòries de les que perduren. Bon inici de curs a les escoles, els millors espais on començar a generar aquestes històries de vida compartides.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.