Aplaudiment després d'haver aprovat la llei del referèndum (fotografia: Albert Salamé).

«Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació.» Hem quedat formalment convocats. Finalment convocats. Després de tots aquests últims anys de tomba i gira, plens de proves d’obstacles i trampes i argúcies legalistes, el 6 de setembre de 2017 ha estat el dia. El dia que els diputats sobiranistes, complint el mandat democràtic, van ser desobedients i van tirar pel dret per a començar a obeir la nova legalitat catalana.

El dia (i la nit) va deixar tot d’imatges per a la posteritat. I actituds que alguns voldrien poder oblidar. Faria gràcia si no fos tan insultant: els mateixos que han impedit de totes passades que el referèndum es pogués fer amb normalitat són els qui avui encara es queixen de manca de garanties, els qui retreuen als grups sobiranistes que hagin hagut de convocar el referèndum en les condicions que s’ha fet. Com si els hagués plagut de fer-ho així, com si els haguessin deixat cap alternativa, com si haguessin tingut cap més remei.

Llei aprovada per setanta-dos vots a favor, vuit abstencions i cap vot en contra. Com a la taula d’en Bernat, al ple qui no hi és no hi és comptat. Els ho havia demanat Marta Rovira arrossegant les vocals de cansament: ‘Fem el debat, fem el debat polític, va!’ Però alguns van preferir faltar al respecte i anar-se’n abans que debatre res. Per mi, encara va ser més greu l’actitud d’alguns que sí que es van quedar. De qui diu que defensa el dret d’autodeterminació perquè en els eslògans queda molt bé i fa molt d’esquerres, però a l’hora de la veritat, quan toca mullar-se, només troba excuses. I sentíem parlar de cacicada el mateix qui no va deixar parlar els seus companys de grup parlamentari. La fissura de Catalunya Sí que es Pot es transmetia en directe per ràdio, Twitter i televisió, amb en Giner demanant de repartir-se el torn, en Nuet cridant en ‘Coscu!’ i els diputats de Podem anant-se’n indignats. Si encara quedava cap màscara per caure, ho va fer dimecres. Ara només falta que a alguns els caigui d’una vegada la bena dels ulls.

Mentrestant, lluny del parlament, i per donar uns minuts de distensió a la trama principal, agents de la Guàrdia Civil escorcollaven els vehicles de treballadors d’una impremta per comprovar si preparaven material per a l’1 d’octubre. També faria riure, si no fos pel greu tuf antidemocràtic i franquista que deixa anar. Guàrdia Civil, escorcoll, impremta, referèndum, any 2017. I aquest és l’objectiu de l’estat, arribats aquí: requisar qualsevol material que serveixi per a fer el referèndum.

Aquí és on som ara, amb un parlament que ja no farà més cas de prohibicions i suspensions, i amb un estat espanyol que continua amenaçant, ara també batlles i qualsevol persona que s’impliqui en l’organització del referèndum. Argument de sobres per a inscriure’s com a col·laborador de l’1-O. Perquè també som aquí ara, a punt de començar la campanya de l’1 d’octubre. I caldrà que els ciutadans estiguem a la mateixa altura que els diputats. Tocarà sortir al carrer, i romandre-hi, per defensar les urnes. Haurem de ser molts perquè a l’altra banda quedin desbordats.

Fixa’t: tot això, per a poder votar i prou. El debat de debò, el d’independència sí o independència no, ha quedat arraconat per culpa dels qui han provat de frenar el referèndum amb totes les armes i no se n’han sortit. Són ells els qui han convertit la independència en una qüestió de democràcia. Això no ens ha de fer oblidar que, una vegada aconseguit que el dia 1 d’octubre puguem votar, encara faltarà la cosa més important, que és guanyar la independència. Però d’això ja en parlarem d’avui en quinze.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]