Quin periodisme estem fent?

Aquesta setmana s’ha viralitzat molt un vídeo on es veia un carrer amb gent cantant “Moltes felicitats” a una dona que feia cent anys. Molts mitjans del país, fins i tot internacionals, s’han dedicat a reproduir el vídeo, arribant a centenars de milers de reproduccions. Ho puc entendre. És un vídeo entranyable. S’hi veu molta alegria, tant en la dona mirant per la finestra com en els joves –i no tan joves– que són a baix, al carrer, cantant la cançó amb una banda de música. Era normal que es viralitzés.
El problema? La majoria de mitjans us han venut una història falsa. Perquè no els importa saber què passava realment en el vídeo, solament volen que el compartiu, que hi poseu un m’agrada, que cliqueu la notícia. En definitiva, que els doneu visites.<

Peak humanity in Arenys de Mar, Spain ❤️ May we all be as loved as Maria!
(🎥:zebrasscat) pic.twitter.com/PuNznpYbOE

— GoodNewsMovement (@GoodNewsMVT) August 22, 2026

La dona que veieu en el vídeo és la Maria Palomer, arenyenca que a finals de l’any passat va fer cent anys. A la Maria, li agrada mirar des de la finestra de casa seva. I fa anys que, durant la festa major d’Arenys de Mar, quan els joves del poble celebren la cercavila, sempre passen per davant casa seva. I any rere any s’ha anat produint una complicitat especial. Molt sovint, la xaranga s’atura sota casa seva per cantar una cançó i fer participar la Maria de la celebració.

Enguany és un any especial. La gent de la cercavila d’Arenys de Mar celebrava quinze anys. I, sabent que la Maria n’havia fet cent, van voler celebrar-ho. Per això, ZeBRASS, la banda de música que toca jazz, ska i reggae, i que amenitza la festa d’ençà de fa anys, va decidir de tocar “Moltes felicitats” just sota casa de la Maria. Els joves assistents es van animar a cantar amb ells la cançó. Fins i tot, els organitzadors van pujar a casa de la Maria per regalar-li un dels barrets insígnia de la celebració, com també una samarreta. Ella, feliç, ho agraïa des de la finestra.

Aquesta és la història.

Ara, un mes després de la festa, el vídeo que va penjar ZeBRASS i que es va viralitzar molt ràpidament, té més de quatre milions de visualitzacions. Va arribar a mans de Crònica Global, que va fer circular el vídeo de nou a les xarxes, aconseguint una gran viralitat. Estrany penjar-ho un mes més tard? Sí. Però s’ha de dir que la informació que donaven era correcta.

El problema és que, veient l’èxit, uns quants mitjans van agafar el vídeo i van anar transformant la història. Suposo que el raonament devia ser el següent: “Si aquest ha funcionat i li ha donat visualitzacions, a nosaltres també.” I així arribem a titulars com aquest d’El Español: “Un segle de vida i tot un poble sota la finestra per a celebrar-ho amb la Maria: la veïna fa cent anys acompanyada per tots els habitants d’Arenys de Mar”. Home! Senyor d’El Español, érem moltes les persones que érem allà –jo mateixa hi era–, però un poble sencer? No són els únics, eh. La Vanguardia titulava: “La Maria fa cent anys i tot Arenys ho celebra amb ella des del carrer”. I afegia: “La Maria no oblidarà el dia del cent aniversari”. Com si fos el joc del telèfon al qual jugàvem de petits, la història s’anava transformant.

I aquí és on crec que hi ha clau del que vull explicar. M’encanta que el vídeo es faci viral. Que milions de persones d’arreu del món hagin vist l’escena. El problema és que, pel camí, hem deixat de parlar del que realment va passar. Perquè no els importa realment el que va passar, els importen les visites i les visualitzacions. La història és el menys important.

Perquè no, la Maria no va fer cent anys i tot Arenys de Mar va sortir al carrer per celebrar-ho. Tampoc era el seu aniversari aquell dia. Era una tarda de festa major de Sant Zenon, amb una cercavila que fa quinze anys que passa pel mateix carrer, una xaranga que un any més es va aturar davant casa seva i una dona que, des de la finestra, s’ha convertit sense voler-ho en una de les protagonistes de la festa.

Però alguns mitjans fan allò que, per desgràcia, cada vegada és més típic en la nostra professió: que la història de veritat no et desmunti un bon titular. Perquè “una xaranga s’atura davant la casa d’una veïna que ja fa anys que saluda durant la cercavila” segur que no té les mateixes visualitzacions que “tot un poble surt al carrer per celebrar els cent anys d’una veïna”.

I jo em pregunto: els clics i les visualitzacions són a costa de tot? Sé que el que ha passat amb la història de la Maria no és greu. No han inventat res tan fora de lloc. No han causat cap perjudici irreparable. Però suposo que, com que era allà, tinc clar el que va passar. I precisament per això crec que és una demostració més de com de malament està el periodisme. Per què deixem que la necessitat d’aconseguir visites passi per davant l’obligació d’explicar què ha passat?

Perquè avui és la Maria. Una dona de cent anys, una xaranga i una cercavila. I pot semblar una exageració innocent. Una mica més de grandiloqüència en un titular. Un poble sencer en lloc d’un grup de persones. Però què passa quan actuem d’aquesta mateixa manera amb històries que sí que importen?

Potser el problema és que, en algun moment, hem començat a confondre ser els primers amb fer-ho bé. Hem convertit la rapidesa en una virtut. Hem pensat que, si no publiquem nosaltres el vídeo, la piulada o la informació en cinc minuts, algú altre ho farà. I així entrem en una roda difícil d’aturar.

Els periodistes hauríem d’examinar si la pressió per l’audiència, la rapidesa, el fet de ser els primers, ha fet que perdem coses fonamentals de la nostra professió com contrastar, anar a la font primària, explicar informació veraç… Ens hauríem de preguntar el següent: si, per a aconseguir audiència, estem disposats a sacrificar la precisió, el contrast i el context… Si fem això, potser estem deixant de fer periodisme per començar a fer una altra cosa?

No vull que sembli, però, que des de VilaWeb ho fem tot perfecte. No és així. Darrere cada periodista hi ha una persona i les persones ens equivoquem. Nosaltres també. La diferència, o pel cap baix el compromís que mirem de mantenir, és treballar cada dia perquè aquests errors no passin. Contrastar. Anar a les fonts. Preguntar. Esperar si cal. I, quan ens equivoquem, explicar d’on ha sorgit l’error i demanar disculpes.