Quim Monzó, un autor universal i atemporal segons els seus traductors

Diu el tòpic que són els gallecs els qui responen amb una pregunta quan algú els en formula alguna, però en la literatura tot és diferent. Per això, Nina Avrova, traductora al rus de Quim Monzó demana: ‘Per a vosaltres, els contes de Txèkhov són actuals i universals?’ Es així com respon si els contes de Quim Monzó, els hem de considerar atemporals i internacionals, una de les moltes que es van posar damunt la taula ahir al matí a la llibreria la Calders, en què una quinzena de traductors van debatre al voltant de l’obra de l’escriptor, qui avui a la nit rebrà el premi d’honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música.

‘Amb Quim Monzó és igual, els contes són actuals i universals, però és clar, això ho dic jo, que sóc russa i ja se sap que Rússia i Catalunya són dues de les pàtries del conte contemporani, i per tant és fàcil per a nosaltres de poder entendre l’univers de Monzó, perquè s’assembla a alguns altres autors nostres, com Serguei Dovlàtov, per posar-ne un exemple d’un que és molt present a Catalunya i molt ben traduït. I malgrat que les editorials prefereixen publicar novel·la, els qui en van llegir el volum de vuitanta-sis contes, els van apreciar molt i tenen molt bona crítica, però perquè qui està avesat a llegir Tèxkhov entra perfectament en la ironia i en l’estil de Monzó. Per als europeus no és gaire estrany, però potser els companys indis o japonesos ho han tingut molt pitjor’ explica Avorav.

Aquesta trobada dels traductors monzonians arribava ahir enmig de l’expectativa generada en els mitjans de comunicació pel discurs que pronunciarà Monzó. Sabem que versarà sobre la llengua –una de les seves màximes preocupacions dels darrers anys– i que arriba després d’onze anys d’aquell aclamat discurs inaugural a la fira de Frankfurt del 2007, quan la cultura catalana hi va ser la convidada d’honor. També hi ha expectació per saber si, tal com va passar llavors, després del discurs Monzó tornarà a lliurar alguna prosa de ficció als seus lectors, qui de moment s’han de conformar amb una columna diària.

Com no podia ser de cap altra manera, l’acte va començar amb la lectura d’una carta del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, en veu del vice-president Marcel Mauri. Es va adreçar als traductors dient que se sentia afortunat  de saber-se acompanyat pels llibres, els diaris i les cartes: ‘són la meva llum enmig de tanta foscor’. ‘En temps convulsos, la llibertat d’expressió, les paraules i la cultura esdevenen el millor escut contra la intolerància i el totalitarisme!’ A més a més, descrivia els traductors com a ambaixadors de la cultura catalana. ‘De segur que no és fàcil de traduir el seu estil àgil, directe, sarcàstic, enginyós i desimbolt, feu una gran feina per a la cultura catalana, que també vol dir per a una humil part de la cultura universal!’.

La roda de preguntes als traductors, l’ha conduïda amb molta solvència l’Eulàlia Solé, que en primera instància va gosar fer-ne una d’aquelles de resposta múltiple, però que va ser molt ben entomada per Evriviadis Sofós, traductor al grec, que va haver de respondre quina és la feina del traductor i com s’acara un text com el de Monzó. ‘Respectar l’obra original i, a més a més, oferir al públic destinatari, en aquest cas el grec, un text com si hagués estat escrit per algú de casa. Hem de respectar l’estil original de l’escriptor i el seu ús de la ironia, per exemple, que és una de les majors complexitats a l’hora de traduir-lo’.

La passió per Monzó i la robustesa del seu estil és el motiu que ha fet que Marta Pavai fins i tot l’hagi inclòs en la seva col·lecció de clàssics espanyols traduïts a l’hongarès, mentre que Mary Ann Newman i Pere Bush en varen explicar el procés de recepció en anglès, potser una de les llengües més dificultoses atesa la complexitat del mercat editorial. ‘Crec que ha tingut una mica més d’impacte a Anglaterra que als Estats Units, on sí que va aconseguir molt bona crítica, per exemple al New York Times, amb ressenyes molt bones, però no és en cap cas un best-seller’, deia Newman, qui ha destacat la importància de l’existència d’una entitat com l’Institut Ramon Llull, que els facilita molt la feina. ‘Abans érem nosaltres els qui fins i tot havíem de fer el dossier sobre l’autor per intentar convèncer els editors’. Peter Bush explica que La magnitud de la tragèdia és el primer llibre que va traduir del català, en una editorial petita però molt bona i prestigiosa. Va tenir crítiques molt bones, però un dels principals problemes de llavors i d’ara és que les versions angleses no es distribueixen als Estats Units i les americanes no arriben a Londres, ‘cosa sobre la qual hauríem de reflexionar’, ha lamentat.

Elitza Popova, traductora de Quim Monzó al búlgar, va explicar que se n’entenia l’humor però que era impossible d’expressar-lo amb tan poques paraules com en català: aquesta ha estat la principal dificultat que ha trobat a l’hora de fer la traducció al búlgar. ‘És d’una eloqüència concisa i és difícil transmetre la ironia de sentit profund en poques paraules, sobretot perquè en búlgar ens n’expressem amb més.’

Si en anglès les traduccions de Monzó funcionen millor en la crítica i la universitat més que no pas en el gran mercat (per exemple, han servit perquè l’hagin convidat a grans certàmens internacionals com les jornades del Pen), en francès sí que ha hagut una molt bona recepció, com va explicar Edmond Raillard, el traductor en aquesta llengua, qui va assegurar que la recepció no es limitava als textos, sinó també a la seva persona: ‘el seu succés és que és modern i això, a França, ens agrada molt’. Ha lamentat que faci anys que no publiqui: ‘ara piula; potser aquesta és la solució: contes més curts’.

A la trobada, també hi han participat més traductors, com Gina Maneri (italià), Frans Oosterholt (neerlandès) Anu Partanen (finès) Dóra Bakucz i Igor Marojevic (serb), Nada Tozija Uzal (macedònic) i Monika Lübcke (alemany).

Una de les aportacions més interessants, la va protagonitzar Helena González Fernández, traductora al gallec, qui va explicar els processos de recepció de l’obra de Monzó a Galícia. ‘En el primer moment el van incloure en un grup d’escriptors que es va anomenar “de l’Espanya perifèrica” i en el qual hi havia també Manuel Rivas i Bernardo Atxaga. Ràpidament se’n va desmarcar perquè deia que no hi tenia res a veure malgrat el respecte entre tots tres, qui han coincidit moltes vegades a molts llocs, i aleshores a Galícia es va dir que Monzó era l’equivalent català del nostre Suso de Toro per molts aspectes. Jo no entraré a dir si és encertat o no, però en aquesta primera fase la recepció era així. Però després, a Monzó, se l’ha traduït bastant de presa a mesura que apareixien els llibres nous i ha passat que ha començat a ser llegit tant traduït com en llengua original per una generació de joves que ara fan relats i contes i que el reconeixen com un dels mestres indispensables i, per tant, Monzó no solament té un interès i una vigència i actualitat, sinó que, a més a més, ha esdevingut un referent per a la literatura gallega contemporània’.

Bé, a l’espera de què pugui dir avui a la nit l’home que es va inventar un escriptor que havia de fer un discurs per poder fer el seu, de moment els traductors ens aporten algunes de les claus d’interpretació de la seva obra: atemporalitat, universalitat, precisió, ironia i capacitat d’influència en les noves generacions. Gens malament per a acreditar la vàlua d’un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.