Si la primera part de l’entrevista amb Quim Monzó, 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va girar entorn de la situació de repressió política que viu Catalunya, en aquesta segona part s’obren qüestions noves: l’ofici de columnista, els referents i l’aportació que ha fet Monzó a aquest gènere literari; qüestions de llengua, al voltant dels pronoms febles; però també sobre el beure i els destil·lats, la relació amb Quaderns Crema i els temes que el preocupen, que ens permeten d’intuir de què deu escriure quan escriu els contes que no publica. I tot això, inundat d’anècdotes sucoses, que també ajuden a dibuixar l’escriptor i el moment en què es troba.

Més enllà de la situació política del país, se us veu aclaparat per la feina, per escriure un article diari. Per què no escriviu menys articles a la setmana?
—Ah, perquè no podria!

Com?
—Jo tinc una columna diària des de l’any 2007. Perquè abans n’escrivia tres a la setmana. Però amb tres a la setmana també estava tot el dia buscant, perquè busques aquella notícia o situació que et serveixi millor. Si tens un article diari, vol dir que no pots dubtar gaire. I de tot el que vagis trobant, n’acabaràs fent un article. Això ho havia dit Josep Maria Espinàs fa anys: quan ell va començar a fer una columna diària a l’Avui, l’any 1976, deia que era més fàcil fer un article cada dia perquè no et passes tanta estona triant de què vols parlar. Parla del que sigui, que de totes les coses que has decidit que vols parlar, n’hauràs de parlar. Has d’anar per feina. Ara, angoixat, jo he estat angoixat tota la meva vida. Estic angoixat sempre que he de fer qualsevol cosa, perquè la vull fer, no paro de pensar-hi, sóc obsessiu-compulsiu. Si no estigués angoixat, ja seria mort.

I perfeccionista.
—Oh! Això és horrorós. Perquè, a més a més, no pots aconseguir la perfecció. La perfecció només pertany al profeta, diuen els musulmans. Però digues això a un paio que no pot viure sense estar obsedit. Cadascú té les malalties que té. I mentre són bones per algunes coses, per unes altres… Jo m’aixeco constantment del tamboret, no puc estar amb el cul quiet.

Ara que parlàveu de l’Espinàs, l’altre dia Sergi Pàmies us hi comparava, arran del Premi d’Honor que us han concedit i de la nova edició de la novel·la Combat de nit, que Espinàs va publicar l’any 1958. Deia Pàmies que la primera plana de la novel·la podria ser un conte vostre. I dies després, Joan de Sagarra continuava la comparació. Però cap dels dos no deia que deveu ser els escriptors que més anys heu mantingut una columna diària a la premsa.
—Hi ha molta gent que ha fet article diari, però durant períodes de temps curts. Per exemple, durant un mes, a l’estiu. El mateix Joan de Sagarra escrivia unes cròniques diàries al Tele/eXpress, quan jo tenia quinze o setze anys, que devorava. La secció es deia ‘El dia de siempre’ i les cròniques es van publicar en llibre com Las rumbas. Era l’època de Tusset Street. I no me’n podia perdre cap, n’era addicte. I quan ell va plegar, vaig pensar: ‘És lògic, no pot aguantar aquest ritme de vida gaire més temps.’ Hi posava la vida nocturna sempre. I la vida nocturna mata molt. I el va substituir en Barnils, amb una columna que es deia ‘A media luz’. Jo no sabia qui era en Barnils i el vaig descobrir amb aquestes columnes. I ell també va aguantar durant un temps.

El Tele/eXpress era un diari de tarda. Ara ja no sabem què és això.
—Us juro que la pèrdua dels diaris de tarda va ser… Jo sempre em comprava un diari de matí i un de tarda. El meu pare, com que feia torn de nit moltes vegades a la fàbrica, a can Batlló, comprava el Noticiero Universal, el Ciero, quan sortia de treballar. I jo, al matí, quan anava a treballar, em comprava el Correo Catalán, perquè hi havia en Perich. M’encantava: les frases, la manera. I a la tarda, comprava el Ciero per al pare. Però de seguida vaig fer el canvi i em vaig comprar el Tele/eXpress. I me’n vaig fer addicte, perquè aquell diari trencava normes.

Hi vau arribar a escriure?
—Sí, les cròniques del Vietnam.

Quim Monzó (fotografia: Elisabeth Magre).

Joan de Sagarra us emparenta amb Espinàs mitjançant la seva beguda preferida per a llegir-vos: un got de Jameson. Per llegir Espinàs, Sagarra es pren el Jameson amb dos glaçons i unes gotes d’aigua, i per llegir-vos a vós, amb dos glaçons i sense gotes d’aigua, que no lliguen amb el vostre sarcasme, diu.
—Un dia en Sagarra va venir a casa, fa anys, perquè anàvem a sopar a prop, diria que al Racó de l’Agüir, un restaurant valencià extraordinari. Llàstima de parlar-ne bé, perquè no hi ha manera de trobar taula. Has de reservar d’una setmana per a l’altra. Bé, doncs el dia que en Sagarra va venir a casa, vaig obrir una mena de bufet, on hi havia un estoc de trenta o quaranta ampolles de Jameson, i em va dir: ‘En tens més que jo.’ Però, és clar: ‘I si un dia s’acaba?’ I el que més m’agradava no era el Jameson sinó que és el Tullamore, un whisky irlandès. Ara tots els recordo en la distància.

Heu deixat l’alcohol?
—Sí, no puc beure res d’alcohol. Puc beure merdes com la cervesa sense alcohol, però aleshores ja no és cervesa.

Ho feu?
—A vegades ho faig, perquè psicològicament reprodueixo el gest d’escriure i tenir al costat l’ampolla per anar xumant. Però jo no era de cervesa ni de vi, era de destil·lat per la vena. Tampoc no és res original. Recordo una vegada que vaig dinar amb Joan Ferrater en un restaurant el nom del qual ja no recordo, i ell va anar bevent ginebra durant tot el dinar. Ginebra freda, però sense glaçons ni mandangues. Un model de vida. I una cosa que em va emocionar va ser una vegada que vaig anar a la fira del llibre a Medellín. Allí vaig coincidir amb un escriptor, Óscar Collazos, que era colombià i que ara ja és mort, però que jo havia conegut a la barra del Bikini, perquè vivia a Barcelona. Li dèiem Óscar Pollazos perquè sempre arrambava l’api. Ai, em desvio del tema, però, mira, és del que m’agrada parlar. Doncs a Medellín em va portar a sopar a un parell de restaurants de cuina colombiana. Allà fan un plat extraordinari que és la ‘bandeja paisa’. I a l’hora de sopar vam demanar un whisky i el cambrer va deixar l’ampolla sobre la taula. A Colòmbia tenen un whisky molt bo.

Recuperem el tema de l’articulisme. Han anat sortint referents com Sagarra, Barnils, Espinàs. Però també heu fet les vostres aportacions particulars al columnisme. L’altre dia, el filòleg Magí Camps us definia com un ‘vaixell trencaglaç’, perquè obriu recursos nous, com ara l’article amb banda sonora (tituleu l’article amb el títol de la cançó que voleu acompanyar el text i feu servir els destacats per afegir versos i estrofes de la cançó.). Entenent la columna com a gènere literari, què creieu que heu aportat al gènere?
—La mentida.

La mentida?
—Durant un temps vaig treballar pel Diari de Barcelona, quan sortia en català. En aquell temps, van passar dos successos que vaig cobrir: a Romania, van pelar en Ceausescu. A Praga, va pujar en Václav Havel, i hi va haver aquella revolució.

Revolució…
—Sí, perquè allà van liquidar el règim. Aquí encara s’ha de veure. Em van enviar a tots dos llocs. Primer vaig arribar a Praga, hi vaig estar tres o quatre nits i després vaig agafar un avió i vaig aterrar a Bucarest. I m’estava a l’hotel Intercontinental, on hi havia tràfic de fotografies dels morts i tràfic d’informació, i no calia sortir de l’hotel, al mig de la neu. Jo sí que me n’anava a córrer a trobar cerveseries. En vaig trobar una que es diu Caru’ cu bere, tota la vida me’n recordaré. Era un palau de la cervesa. Bé, jo em vaig inventar que parlava amb un periodista allà a l’hotel que era d’un diari que es deia The Chattanooga Daily News. Aquest diari no existeix. Això no sé què aporta, no hi reflexiono. Si hi reflexionés, no escriuria. A Chattanooga no hi ha hagut mai aquest diari, però penso que em va sortir així perquè em sonava aquella cançó de ballar arrambat que parlava de Chattanooga i mira, doncs li va tocar convertir-se en un diari. Això no sé si aporta res, però després he vist que altra gent ho fa.

No gaire gent.
—Els anys noranta, quan Umberto Bossi va declarar la independència de Padània, dos paios es van fotre dos cascs de guerra per a fer el reportatge sobre la independència de Padània. Va ser una befa extraordinària. Aquests dos individus es deien Franco Lucentini i Carlo Fruttero. Dos escriptors extraordinaris que escrivien a quatre mans. Només els poemes els escrivien sols. I eren molt bons. En Carlo Fruttero, a més, va escriure un dels millors títols que he vist mai en un llibre de poemes: L’idraulico non verrà (El lampista no vindrà). Ells feien ficció en la descripció de la realitat, que és molt més llaminer. O Tom Wolfe, que narra trobades amb els Panteres Negres i amb la pijería de Nova York fent servir tots els elements narratius. Jo no m’he inventat res. Què feia en Sagarra? I quan segueixes en Sagarra pare, penses: com és possible tanta meravella. O els articles d’en Francesc Trabal al Diari de Sabadell.

Quan vau començar a escriure no havíeu llegit encara els escriptors dels anys trenta.
—Potser no. Els articles d’en Trabal me’ls va passar en Joan Melción, en fotocòpia, perquè no es trobaven.

Éreu continuador d’una tradició sense saber-ho.
—O me la trobo i em dic: jo vull ser d’aquesta tradició. Algú ho ha dit: tu et busques la tradició. A vegades estàs influït i a vegades no, però quan trobes autors que veus que et fan sentir bé quan escrius, els abraces. És que el columnisme és una meravella. Però has de sortir de la via habitual i això costa molt d’esforç.

Quim Monzó (fotografia: Elisabeth Magre).

Una altra de les aportacions que feu, ja anant més enllà de l’articulisme i situant-nos també en la novel·la i el conte, és l’ús de la llengua. Heu portat el català a la vostra contemporaneïtat, l’heu modernitzat. Això, els anys vuitanta, va fer que molts lectors joves s’interessessin per la literatura catalana.
—Quan vaig començar a escriure narrativa, els meus models eren els escriptors que coneixia llavors, que feien servir un català molt correcte. Quan vaig entrar a treballar a Catalunya Ràdio l’any 1983, hi havia un senyor que era el responsable de la part lingüística, tot i que no hi havia encara un departament d’assessorament lingüístic. Ell va ser qui va donar les primeres normes. Les dec tenir en algun lloc, perquè segur que no les he llençades. Són tres fulls fotocopiats i grapats. Era el llibre d’estil. Només tres fulls.

El primer llibre d’estil que vau llegir.
—Sí. I mireu a la llibreria, en tinc molts d’altres ara: el d’El Periódico, el de La Vanguardia antic, el de La Vanguardia nou, el del Diari de Barcelona, el de l’Agència Catalana de Notícies, el de VilaWeb… Me’ls llegeixo tots. Amb alguns hi estic d’acord, amb d’altres no, però m’ajustaré sempre per saber què puc fer i què em puc petar. Però aquell primer llibre d’estil de Catalunya Ràdio deia: allò que dius s’ha d’entendre, perquè si no, no serveix de res que parlis. Després: no diguis les coses de manera refistolada ni impostada, perquè la gent no les captarà, captarà el català de carrer. I aleshores jo encara podia escoltar més català de carrer que no pas ara. I això em va fer canviar completament la llengua que feia servir. S’ha d’entendre.

Ni enfarfegar la llengua ni banalitzar-la.
—No, tampoc. Home, si tu crees un personatge refistolat, ha de parlar refistolat, perquè és la manera de retratar-lo. És com un caricaturista. Però també has de ser capaç d’imitar aquell individu que no en té ni idea de llengua. En cada cas has de fer servir un registre, i el narrador ha de fer servir el registre amb què se senti còmode. Has de saber tant com puguis i després tirar pel camí que et sembli.

El dia que es va anunciar el Premi d’Honor, parlant de llengua, vau dir una cosa interessant que no sé si es va entendre: que us trobeu sovint amb textos que pretenen ser escrits en català, però que l’estructura beu del castellà. Si no parlés el castellà, no podria entendre’ls, vau dir.
—Jo us ho explico: hi ha gent que escriu en català o que parla en català per ràdio i televisió, però l’estructura sintàctica no l’entens. I aleshores has de pensar què t’ha volgut dir aquell paio. El que és més flagrant és el no-ús dels pronoms febles. Diuen: ‘No vull.’ Però de què em parles? No vol que l’aixafi un cotxe o no vol menjar peres? ‘Ah, no en vull’, parla de les peres. I això passa amb molts articulistes que escriuen directament en català. A vegades que m’han demanat algun article en castellà, em poso a escriure’l però hi ha un moment que com que el castellà no té pronoms febles, vaig de cul. I a vegades faig servir coses que no calen, perquè ells ja sobreentenen de què parles. Trobes a faltar els pronoms febles.

Fa anys, no recordo quin escriptor espanyol deia que escrivíeu un castellà molt estrany.
—Fa anys m’ho deien. Això sobretot ho deien al Terenci Moix. Quan vaig començar a escriure en castellà a El Periódico, després de molts anys d’escriure en català, el model de castellà que feia servir era el de la meva mare i, evidentment, tot el que havia llegit. Però, és clar, hi ha castellans diversos. El que es parla a Catalunya té punts de diferència amb la resta d’Espanya. Hi ha una acadèmia de la llengua castellana, em sembla. Es va crear en aquells moments de gran glorificació de la situació, deien que seria l’acadèmia que marcaria el castellà a Catalunya i seria una acadèmia més de les que hi ha per Llatinoamèrica. En Marsé fa servir ‘plegar’, i ‘paleta’ per ‘albañil’… També hi ha els refistolats de l’altra banda.

Des del 2007 que no publiqueu ficció. I després de set anys, que va sortir l’últim recull d’articles, no havíeu tornat a publicar fins a l’any passat, quan va aparèixer el recull d’articles sobre menjar i beure, Taula i barra, publicar amb Libros de Vanguardia. Després de tants anys sense publicar i de quatre anys de la mort de Jaume Vallcorba, quina relació teniu amb Quaderns Crema? Teniu relació amb Sandra Ollos, ara que vol tornar a impulsar el segell? Sentiu que Quaderns Crema encara és la vostra editorial?
—Si jo no publico llibres… Amb la Sandra Ollos m’he trobat moltes vegades, sobretot per esmorzar, a primera hora, perquè jo a aquesta hora ja hauria d’estar treballant, des de fa dues hores. Jo començo a treballar a dos quarts de nou, com a molt tard. És un quart de dotze. I sobre el llibre de menjar i beure, tots els articles que conté són de La Vanguardia, per tant era lògic que ells diguessin si volia fer-lo. Però ja els vaig dir que jo no podia fer la tria, que no tenia temps.

Quim Monzó (fotografia: Elisabeth Magre).

Jo vull pensar que continueu escrivint ficció, encara que no la publiqueu. I quan penso que continueu escrivint contes, aleshores també penso: de què deu escriure en Monzó? Tal com explicava Martí Domínguez en la glossa com a portaveu del jurat del Premi d’Honor, durant la vostra trajectòria heu anat fent literatura de cada etapa de la vostra vida, de la ciutat, dels elements de la contemporaneïtat. Recordo alguns dels últims contes que vau publicar: sobre els vostres pares, instal·lats a la residència, i com la responsabilitat sobre ells que havíeu d’assumir us segrestava la vida. I també els contes monumentals dedicats als amics morts prematurament: Ramon Barnils i Jordi Vendrell. Ara de què escriviu? Què us preocupa i ocupa?
—No ho sé.

Fer-vos gran us preocupa? Costa?
—No costa, tot i que és una merda. Et fas gran i això comporta problemes físics: les cames embotides per la mala circulació de la sang… Però no et puc dir les coses que tinc escrites, perquè si te les dic, les mato. Què em preocupa? No ho sé.

L’última: el 4 de juny es farà l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. Com heu demanat de celebrar-lo? Perquè són actes que es basteixen de vegades amb música, d’altres amb alguna acció teatral…
—Jo he vist un vídeo que m’han passat de concessions prèvies i en una hi ha teatre. He quedat esgarrifat. Si em fan això, em moro. Perquè jo sóc antiteatre. O música, quina música faran? Què faran, l’spotify del Monzó? A mi m’agraden coses molt variades. I darrerament no sé per què m’ha agafat per escoltar moltes peces del punk dels vuitanta. Tinc la sensació que em vaig perdre moltes coses. Estava tot el dia com ara: treballant, estudiant, llegint… I ara veig vídeos de la Kim Wilde o Blonddy o aquesta alemanya que em torna boig, que es diu Nena. I penses: tot això ho vaig viure, però no amb la intensitat que ho hauria pogut viure si hagués tingut més temps. Ara m’ha agafat per això. També té a veure amb la vellesa, això. Veus imatges de la Nena ara i penses: si ella està així, com estic jo. Com era jo i com sóc ara. Poca gent ha envellit tan bé com Paul Newman i Sean Connery.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb