Qui tem Isabel-Clara Simó, després de morta?

El poder mediocre sempre acaba declarant la guerra als símbols. Una placa, un nom, una llengua, un llibre. Qualsevol rastre de dignitat cultural li sembla una provocació.

A l’Alcúdia de Crespins, el govern municipal del Partit Popular ha triat Isabel-Clara Simó com a enemiga. Sis anys després de la seua mort, una majoria absoluta mobilitza l’ajuntament per retirar el seu nom de l’institut.

El canvi de nom constitueix una depuració ideològica. El PP local ha explicat el motiu amb una franquesa reveladora: Isabel-Clara Simó defensava els Països Catalans. Aquesta convicció la converteix, segons els promotors de la iniciativa, en una figura divisiva i inadequada per a un centre educatiu. La causa queda, així, perfectament establerta. La condemna recau sobre les idees de l’autora. El municipi aporta l’escenari; l’anticatalanisme dicta la sentència.

La qüestió geogràfica serveix de disfressa. Isabel-Clara Simó va nàixer a Alcoi i l’institut es troba a l’Alcúdia de Crespins. Amb aquest criteri cadastral, la cultura quedaria reduïda a una successió de padrons municipals: cada poble podria homenatjar únicament els seus veïns i cada intel·lectual quedaria confinat al terme on va nàixer.

L’argument resulta grotesc perquè la cultura funciona exactament al revés. Els escriptors pertanyen als seus lectors. Una autora d’Alcoi pot transformar un estudiant de la Costera, una lectora de Mallorca o un professor del Rosselló. La literatura crea comunitats més fondes que qualsevol frontera administrativa.

Isabel-Clara Simó pertany a tots els territoris on la seua obra ha estat llegida, discutida i estimada.

La vinculació real amb un institut no depèn del padró, sinó de la seua trajectòria: professora, escriptora, periodista, intel·lectual, feminista i defensora radical de la llengua. Pocs noms poden representar amb tanta precisió i dignitat la funció d’un centre educatiu. Ensenyar, llegir, pensar, qüestionar, escriure, discutir. Cada verb de l’escola forma part de la seua biografia.

Precisament per això molesta. El seu nom col·locat en una façana recorda als alumnes que una dona valenciana va construir una obra literària poderosa en català; que la llengua del país serveix per a la novel·la, l’assaig, el periodisme, el desig, la ironia i la revolta; i que la valencianitat pot expressar-se amb plenitud, amb ambició i amb consciència nacional.

El regionalisme obedient necessita una cultura dòcil. Accepta la llengua convertida en decoració festiva, en reclam turístic, en folklore controlat. Celebra una valencianitat feta de pólvora, música i cerimònia. La tensió comença quan aquesta mateixa llengua produeix pensament, comunitat i conflicte polític.

Isabel-Clara Simó representa aquesta tensió. La seua obra converteix el català en una eina de modernitat. La seua figura converteix la dona valenciana en subjecte polític. La seua defensa dels Països Catalans situa el País Valencià dins una comunitat cultural que l’espanyolisme procura fragmentar i provincialitzar.

El canvi de nom de l’institut forma part d’aquesta batalla. Cada poder selecciona els noms que vol exhibir i els noms que aspira a esborrar. Aquesta selecció dibuixa la seua jerarquia moral. El PP de l’Alcúdia de Crespins ha decidit que una escriptora valenciana, feminista i catalanista mereix l’expulsió simbòlica. El seu criteri cultural cap en una ordre administrativa: fora la intel·lectual, fora la dissidència, fora la memòria incòmoda.

La censura contemporània prefereix el procediment. Ja poques vegades necessita fogueres. La forma democràtica recobreix una decisió prèvia. El veïnat pot triar el substitut d’Isabel-Clara Simó; la possibilitat de mantenir-ne el nom queda exclosa de la papereta. Cada detall revela la naturalesa ideològica de l’operació.

El PP presenta la defensa dels Països Catalans com una taca. El missatge supera la figura de l’autora. Arriba a qualsevol docent, escriptor, alumne o ciutadà que compartesca aquella idea. La institució municipal assenyala una convicció política, l’associa a la divisió i la castiga mitjançant l’eliminació d’un nom públic.

Això és censura i persecució ideològica exercides des del poder. El PP converteix el catalanisme d’Isabel-Clara Simó i la seua defensa dels Països Catalans en causa de condemna pública: l’assenyala, la presenta com una amenaça per a la convivència i mobilitza l’ajuntament per expulsar-ne el nom. La discriminació per ideologia figura entre les conductes perseguides per la legislació sobre delictes d’odi. Aquests fets, per tant, mereixen ser investigats també des d’aquesta perspectiva: una institució pública criminalitza una convicció política i executa una represàlia simbòlica contra qui la representava. Anticatalanisme institucional, censura política i depuració cultural en una mateixa operació.

L’anticatalanisme valencià coneix bé aquest llenguatge. Durant dècades ha perseguit mestres, filòlegs, escriptors, músics i entitats culturals. Ha convertit la llengua en sospita, la unitat lingüística en escàndol i la consciència nacional en delicte moral.

La representativitat absoluta és una ficció invocada per esborrar referents incòmodes. Els noms dels centres públics projecten valors, memòria i aspiracions col·lectives. Isabel-Clara Simó encarna literatura, intel·ligència, feminisme, llengua i país. Incomoda perquè representa una dona lliure, una cultura amb consciència i uns Països Catalans que continuen vius en cada llibre, en cada aula i en cada lector.

La mort ha convertit Isabel-Clara Simó en una adversària encara més difícil. Els vius poden ser pressionats, ridiculitzats o silenciats. Els morts depenen de la memòria, i la memòria circula per camins que cap ajuntament controla.

El País Valencià institucional va arribar tard a Isabel-Clara Simó. La va llegir, la va premiar i la va reivindicar a estones, però no sempre li va correspondre amb la mateixa grandesa amb què ella va defensar la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre país. Aquest deute continua obert. Ja és hora de saldar-lo amb memòria, reconeixement i presència pública.

La resposta ha de ser multiplicar Isabel-Clara Simó. Als instituts, a les escoles, a les biblioteques, als premis, a les places i als carrers de tots els Països Catalans. Cada nou espai que porte el seu nom afirmarà una literatura, una llengua i una manera lliure d’entendre el país.

Preservar la seua memòria és una obligació compartida. Significa mantenir viva l’autora, llegir-la, editar-la, estudiar-la i convertir-la en referent per a les generacions que vindran. La memòria cultural perdura quan deixa de dependre dels homenatges ocasionals i passa a formar part de les institucions, de les aules i de la vida quotidiana. Això és el que temen els qui ara volen retirar-ne el nom: la permanència.

Que Isabel-Clara Simó es convertesca en una presència arreu dels Països Catalans: als instituts, a les biblioteques, als carrers, als premis i a les lectures de cada nova generació. Que la seua obra circule, s’estudie i incomode quan calga. Multiplicar el seu nom fins que la censura quede reduïda a una nota vergonyosa al peu de la seua memòria.