Qui neteja la tassa del vàter, a casa?

Sempre que sento parlar de segones residències, aquesta cosa fascinant de tenir una casa de sobres, em ve al cap una reflexió que ara no recordo a quina escriptora l’hi vaig llegir –Natalia Ginzburg, potser?–: deia que desplaçar-se a una segona residència volia dir, per als hòmens, anar-hi a descansar, i, per a les dones, anar a fer-hi la mateixa feina que feien a la primera, però respirant-hi uns altres aires. Escric de (mala) memòria, però suposo que s’entén, la filosofia. És una d’aquestes generalitzacions que agraden tan poc als qui pensen que avui tot ha canviat tant, i que fan somriure íntimament a moltes senyores cis-hetero, que se’n diu ara, ja tinguin segona residència o només hi hagin somiat.

Parlar de pandèmia i parlar de privilegis és tot u. En una situació d’emergència sanitària (i d’emergència en general, ara que hi penso), ja es considera privilegi conservar la salut, la casa, la feina, el salari: aquí hem arribat. Per tant, tenir un segon habitatge on caure morts –el dels papes no compta– és com una provocació, i haver-lo de mantenir, segons la nostra mentalitat judeocristiana, és un càstig just. Però tant se val, primera o segona residència: on hi hagi una casa viva sempre hi ha una rentadora per fer, una cuina per endreçar, una tassa de vàter per netejar, autèntiques feines de futur perquè són un sac sense cul: Sísif mateix en podria donar fe, si en lloc d’un pedrot li haguessin fet traginar un drap i un polvoritzador. Davant d’una esclavitud com aquesta, també hi ha privilegiats: el privilegi és poder fugir d’estudi o delegar, i en l’una cosa i l’altra, les estadístiques ens han revelat que n’hi ha autèntics mestres.

Si les tasques domèstiques ja no tenien cap prestigi ni lluïment abans del virus, imagina’t ara. De portes enfora tot ha canviat que salta als ulls, però de portes endins continuen les inèrcies de sempre, invisibles i silenciades, recaient sobre l’esquena de les de sempre. No és femení genèric, és femení estadístic, i ja n’hi ha unes primeres investigacions que hi posen xifres: sobre la feina de casa durant el confinament, un estudi de la Universitat de Saragossa conclou que les dones van continuar assumint-la en exclusiva en un 32,5% de les famílies, mentre que en el cas dels hòmens es reduïa a un 6,2%. Això vol dir un 32,5% dels senyors que no ha fotut brot a casa, però alerta, que hi ha una feina domèstica a la qual sí que han dedicat més temps que les seues companyes: anar a comprar, ergo, tancar la porta darrere el carro i tris-tràs, cap a fer cua l’estona que calgui amb l’airet a la cara i la ment en blanc. Ah, el caçador-proveïdor, si la sap llarga.

Tornant a la intimitat de la llar, si als draps i els detergents els hi afegim la cura de criatures i vells, la desigualtat ja fa caure la cara de vergonya: un 71% l’assumeixen les dones de manera habitual, per un 29% d’hòmens. Per tant, amb el confinament, les primeres han experimentat un increment notable de l’estrès i l’ansietat per no poder arribar a tot arreu –aquesta altra cosa tan femenina, oi?–. Més estudis, vinga: segons el Centre de Treball i Família de l’IESE, les dones que han teletreballat i conviuen amb altres persones ‘han tingut un 29% més de responsabilitat en la cura de dependents que els homes en les mateixes condicions’. I no se’n vagin encara, perquè també les jóvens –més femení estadístic– s’han trobat embolicades en els mateixos rols de ses predecessores: les universitàries enquestades per la Universitat de Saragossa, vés a saber com, han acabat més implicades en l’atenció als familiars i en les feines de casa que els nois de les mateixes edats. Més que una tria, sembla una condemna bíblica.

Ja pot passar el temps, que el món sempre ha funcionat d’esquena a la realitat domèstica, com si el fet de tenir les cases controlades per dintre no fos l’engranatge silenciós que permet de rutllar a les societats. Durant mil·lennis, exèrcits d’hòmens han estat sortint cada matí servits i descansats a emprendre les gestes que constarien a la literatura, als llibres d’història i als de comptabilitat. De poc cap aquí, i en aquestes latituds, també les treballadores van acabar conquerint l’espai públic, posem-hi que sí, però la desigualtat continuava aflorant en totes les estadístiques, pendent que els hòmens conquerissin l’espai domèstic amb el mateix compromís. Finalment, en un gir de guió que ni fet expressament, irrompia una distopia que havia de permetre de forçar les coses, amb una pandèmia i un confinament que obligaven les parelles a conviure totes les hores. Doncs ni així, xeiques: els primers estudis ja han demostrat que la introducció dels hòmens a la llar i les seues circumstàncies, ara per ara, no es tradueix en cap equilibri en el repartiment de tasques, ans al contrari: qui ja feia més feina de casa, encara n’ha feta més, i qui fugia d’estudi, encara el busquem ara.

Ja compto que tots els amables heteros que hàgiu arribat fins aquí sou hòmens o teniu hòmens que contradiuen aquesta norma, ho sé de cada article sobre ‘coses de dones’, perquè les desigualtats només passen a les cases dels altres. Ara bé, pel que fa a la resta de senyors, em plau de recórrer al tòpic d’origen xinès que equipara crisi i oportunitat, ara que torna a estar de moda: perquè encara queda molta pandèmia per endavant, i els estudis del futur encara s’han de fer, i a dins de les cases queden moltes rentadores per emplenar, moltes canalles per atendre, molts vàters per netejar, molts racons on no arriba la roomba. Que no us calgui culpar les dones perquè no us ho han sabut demanar, que aquesta sortida ja està molt gastada. Hi sou a temps, hi som a temps, per rebatre les estadístiques que no ens agraden amb alguna cosa més que de paraula.