Aquestes setmanes, la vida política i social de Catalunya Nord, i de la resta de l’estat francès, ha estat marcada per les protestes de les armilles grogues, un moviment poc estructurat, gairebé espontani, que ha aturat el país. La mobilització ha posat contra les cordes el president de la República francesa, Emmanuel Macron, que s’ha vist obligat a rectificar les seves polítiques.

La protesta va néixer a les xarxes socials, on molts usuaris es queixaven de l’augment de l’impost dels carburats. Han estat mobilitzacions contundents i multitudinàries, amb milers de carreteres blocades, marxes lentes i manifestacions. La primera gran acció va ser el 17 de novembre, i d’aleshores ençà no s’han aturat, amb pics d’intensitat el dissabte. De moment, hi ha hagut quatre morts, més de 1.150 ferits i 1.200 detinguts.

Tot i que el moviment van començar arran d’una indignació comuna i amb un objectiu concret, durant aquest temps les reivindicacions s’han anat diversificant.

Un moviment contra l’elit
L’any 2013, el preu del dièsel era de 0,43€ per litre (0,53€ per la gasolina). L’any 2022, amb l’increment constant de l’impost dels carburants, serà de 0,78€. A més, com que és un preu fix per litre, l’augment del preu del petroli al mercat ha fet que el carburant s’hagi encarit un 23% en un any.

Un ex-ministre de Macron, Nicolas Hulot, responsable de la transició energètica, va dir que havien augmentat els imposts que afectaven la gent, però que, en canvi, no havien gravat el querosè dels avions ni el combustible dels vaixells de càrrega, i que, per tant, no calia ‘portar armilla groga per indignar-se’.

Els activistes es queixen que l’impost no té com a objectiu fer cap transició, sinó que simplement implica més despeses, principalment, als particulars, i en canvi, els grans negocis i certes activitats professionals en surten beneficiats per exempcions parcials o totals.

Assenyalen com a principal culpable Emmanuel Macron, que va assumir la presidència francesa fa un any i mig després d’haver-se erigit com a candidat de les elits. Aquesta és una de les raons que quatre milions de ciutadans votessin en blanc o nul en la segona volta. Durant aquest temps al capdavant del govern, encara ha reforçat més aquesta imatge i avui té una popularitat força baixa. En canvi, el suport de les armilles grogues és majoritari i transversal, i això l’ha obligat a rectificar, congelant l’increment d’impostos sis mesos. Però, a hores d’ara, aquesta mesura sembla que és del tot insuficient per a una gran part de la població.

Suport/Simpatia al moviment de les armilles grogues. Enquestes de les empreses demoscòpiques Ifop i Elabe.

Segons les enquestes, el moviment té el suport de més de dos terços de la població. Un percentatge més alt considera que està justificat (84%) i que és una lluita per l’interès general (78%). La majoria hi continua donant suport tot i que no està d’acord amb la violència que es va veure a París el cap de setmana passat.

Una classe mitjana empobrida
En el moviment, hi predomina un sentiment d’indignació per un sistema fiscal que consideren injust. El preu del combustible ha estat només un detonant.

En el període 2008-2016, les famílies de l’estat francès van perdre 440€ anuals en la renda disponible, és a dir, els diners que romanen després d’impostos i contribucions. Un 67% de les famílies de classe mitjana han perdut poder adquisitiu en aquest temps i, segons diversos estudis, la causa principal han estat les reformes fiscals i socials.

Però la precarització pot anar més enllà i, segons un informe del senat, l’augment d’imposts en diferents components energètics tindrà un impacte mitjà de 79€ per família el 2018 i de 313€ el 2022, en funció del tipus d’habitatge, la calefacció, i altres factors. A aquesta situació s’afegeix una desacceleració del creixement econòmic. Si bé el PIB de la Unió Europea va créixer un 2,7% el 2017, a l’estat francès va ser només de l’1,8% i hom preveu que en el període 2018-2019 encara sigui menor, de l’1,6%.

La protesta principal és pel combustible, però dins el moviment hi ha protestes contra les desigualtats, reivindicacions relacionades amb l’educació i les pensions, i moltes altres demandes d’un sistema que en crisi i que neixen del descontentament pel poder adquisitiu d’una població que treballa, paga imposts, però que cada dia viu més malament.

La reivindicació dels territoris
El moviment de les armilles grogues també té un fort component territorial, principalment de zones rurals i perifèriques. Tot i que les imatges dels enfrontaments més conegudes han estat a París, s’hi van aplegar uns vuit mil manifestants, mentre que a la resta del territori s’han mobilitzat centenars de milers de persones.

Vora un terç dels ciutadans considera que el seu territori ha estat descuidat pels poders públics i hi ha un sentiment d’abandonament geogràfic i social. Una de les queixes més habituals sobre l’impost del combustible és que hi ha alternatives de transport a les grans ciutats (autobús, metro, tramvia), però, en canvi, a moltes regions cal agafar el cotxe tant sí com no.

Les regions tenen poc poder i els municipis són petits (una mitjana de 450 habitants) i disgregats, cosa que sovint fa impossible l’ús habitual del transport públic. Cal remarcar que a l’estat francès hi ha més municipis (35.357) que no a la suma d’Itàlia (8.101), Bèlgica (589), l’estat espanyol (8.124), Portugal (308) i Alemanya (12.013).

La majoria del poder en les preses de decisió encara es concentra a París, amb una centralització molt forta, i això genera un sentiment de rebuig contra una ‘elit parisenca’ preocupada pels seus problemes mentre a les regions, sobretot les del nord i est de l’estat, hi ha un procés de desindustrialització, incrementat arran de la crisi començada el 2008.

Hi ha una clara percepció que les desigualtats han crescut, especialment fora de les principals zones urbanes. El perfil dels manifestants és transversal: treballadors, mares solteres, jubilats, que senten una distància amb l’anomenada ‘elit urbana’, desconnectada del territori i personificada en els polítics. Es queixen de la manca de serveis, de l’estigmatització de la seva forma de vida i els salaris baixos. Són persones que van comprar una propietat, treballen i ara veuen que els fills potser no tindran un futur millor.

Un moviment sense dirigents
Tenint en compte el gran suport que tenen les armilles grogues, no és estrany que tota l’oposició hagi volgut fer seva la reivindicació, sobretot els antisistema, com Marine Le Pen, des de l’extrema dreta, i Jean-Luc Mélenchon, dirigent de la França Insubmisa, que va qualificar d’històrica la jornada de protestes i la va definir com una insurrecció contra ‘el macronisme i el món dels diners’. No són els únics: el diputat occitanista Jean Lassalle es va posar una armilla groga a l’Assemblea Nacional, i partits de la dreta com Els Republicans també han canalitzat les reivindicacions.

Per organitzar el moviment, que no està estructurat ni centralitzat, trenta representants territorials van triar vuit portaveus per a gestionar les relacions institucionals i amb els mitjans. Tanmateix, aquesta decisió no ha estat ben rebuda per tots els manifestants, que no saben d’on han sortit els suposats representants ni a quins interessos responen. És per això que difícilment acceptaran els acords als quals s’arribin ni es desmobilitzaran perquè ells els ho diguin.

Aquests representants van fer quaranta reclamacions relacionades amb el transport (aturar l’augment dels imposts sobre combustible i desenvolupar un impost sobre combustible marí o el querosè), afers socials (salari mínim de 1.300€, rebaixar l’edat de jubilació), habitatge i salut, entre altres.

Paral·lelament, un col·lectiu anomenat Armilles Grogues Lliures va publicar un article a Le Journal du Dimanch, en què demanava una Conferència Social Nacional, referèndums sobre les qüestions principals i un sistema electoral representatiu.

Un esment a banda mereixen les protestes a l’Illa de la Reunió (regió d’ultramar), on hi ha hagut incendis, pillatges i enfrontaments, s’ha arribat a desplegar l’exèrcit i s’ha anunciat un toc de queda. En aquest cas, sembla que les causes són les males condicions de vida d’una societat en què el 40% de la població viu sota el llindar de la pobresa i un 60% dels joves no tenen feina.

Un moviment ja vist
El moviment de les armilles grogues ha tingut paral·lelismes amb altres protestes. Pel que fa a la reivindicació, hi ha una clara similitud amb el ‘gasolinazo’ de Mèxic, on les protestes per l’augment excessiu del preu de la gasolina van acabar amb cinc morts i 1.461 detinguts.

També hi ha un precedent a l’illa de Sicília el 2012, quan camioners, pescadors, agricultors i ramaders es van mobilitzar contra el preu de la gasolina, que havia augmentat un 40% en un any. Comerciants, estudiants i desocupats es van acabar afegint a les protestes, que van tenir lloc durant el mandat de Mario Monti, un president que no havia estat escollit a les urnes.

A l’estat francès, el 2013 va haver-hi la protesta dels barrets vermells, un moviment bretó contra l’ecotaxa a vehicles pesants pel perill que destruís més llocs de feina. S’hi va unir gran part de la societat, i les protestes van derivar en demandes de reunificació bretona, l’oficialitat de la llengua i la cultura bretona i una autonomia política similar a la de Còrsega o els lands alemanys. La gran diferència entre un moviment i un altre és que els barrets vermells sí que tenien una certa organització, amb dirigents destacats com el batlle de Carhaix, Christian Troadec, i la federació de sindicats agrícoles, que tenien la capacitat d’aturar les protestes si es desbordaven.

També es podria vincular amb els indignats del 15-M, un moviment principalment urbà, encara que el perfil dels manifestants i les accions van ser molt diferents.

En aquest cas, el fet que no tinguin cap estructura ni objectius delimitats fa que difícilment es puguin aturar les protestes amb l’anunci de la congelació de l’augment de l’impost, perquè les demandes del moviment van molt més enllà: de reformes fiscals a la dimissió de Macron.

Pot ser que les protestes afluixin o s’aturin per fatiga o per una resposta contundent del govern, però el malestar i la indignació continua, i si no s’aborda el problema, les protestes tard o d’hora tornaran.

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb