Que torni l’avi Siset

  • «Si el recuperéssim, l'avi Siset hauria de renovar el seu cant, però; ja no podem anar amb metàfores i dobles sentits, amb el risc d'haver-se d'exiliar o d'anar a la presó»

Joan Minguet Batllori
15.10.2019 - 21:50
VilaWeb

De bon matí, al portal, l’avi Siset va transmetre un crit de guerra: si estirem tots ella caurà. Es referia, ja ho sabeu, a la possibilitat de fer caure una estaca. Aquell crit va servir per a entendre que hi havia un camí col·lectiu per a plantar cara a una situació anòmala, una dictadura feixista. L’avi Siset deia que calia que estiréssim tots junts, perquè l’estaca ‘ben corcada deu ser ja’. En això es va equivocar: l’estaca no era corcada i els qui cantàvem la tonada mai no vam contribuir (o en molt petites proporcions) a fer-la caure. Els de dalt s’ho van fer venir bé perquè semblés que tot es removia però que, en les essències, quedés igual. Franco es va morir al llit, Fraga Iribarne també, es va nomenar un monarca constitucionalment inviolable, els jutges casposos van ser substituïts per jutges casposos, els torturadors de la policia i de la Guàrdia Civil no van ser mai depurats i van continuar fent la seva feina –o han estat condecorats pels governs de tots colors que han passat per la Moncloa–, entre més i més. La transició va ser una mera transacció en la qual fins i tot els comunistes (i els regionalistes catalans, no ho oblidéssim pas) van participar. I això ha permès d’arribar a aquests registres d’ignomínia d’ara mateix.

Sí, ja sé que alguns dels qui llegiu això m’acusareu de radical, de hater (o odiador, ‘tu sempre negatiu’, que deia Van Gaal) i direu que l’antifranquisme va fer una feina fonamental per a la caiguda del règim. És clar que hi va haver víctimes innocents, empresonats, executats, famílies destrossades per la repressió franquista. I jo saludo els sacrificis de tanta gent. Però l’objectiu final que es volia aconseguir, hauríem d’acceptar-ho, no era aquest capitalisme perfumat i aquesta democràcia mesquina que ens dobleguen. I això ja es veia de fa temps, sobretot quan els qui van arribar al poder des d’unes posicions presumptament de canvi van fer tantes i tantes concessions. No sé si alguns us en recordeu: l’any 1993, enmig de l’eufòria pels Jocs Olímpics de Barcelona, es va fer al Palau Sant Jordi un concert que commemorava els trenta anys de la cançó ‘Al vent’, de Raimon. Tot discorria dins la normalitat fins que Paco Ibáñez va pujar a l’escenari i es va adreçar a la primera fila de la platea (Narcís Serra, aleshores vice-president del govern González; Pasqual Maragall; Jordi Solé-Tura; Josep Antoni Duran i Lleida; i consellers de la Generalitat que no recordo) per recriminar-los la hipocresia que representava que victoregessin aquelles cançons de protesta si ells havien traït tot allò que significaven. Una part del públic va aplaudir; una altra no devia entendre la lucidesa del cantant espanyol.

No, no sóc un hater; sempre al costat del moviment, del crit, mai de la quietud, és molt pitjor el silenci que bramar per la llibertat. Però sense cap espalmatòria a la mà. De babaus amb bones intencions la història n’és plena, com el Siset, segurament. I, tanmateix, el trobo a faltar. Ja sé que al final de la cançó diu que un mal vent se l’emportà, però potser que el reviféssim, no creieu? Més que res, perquè l’avi Siset potser ens posaria a to a tots plegats. I ens recordaria que aquella estaca s’ha multiplicat per moltes estaques. I que, per tant, hem d’augmentar la intensitat dels nostres cants: ‘Si estirem tots… elles cauran.’ Encara que sigui mentida, encara que ‘L’estaca’ aquests darrers anys hagi estat cantada per tants i tants més hipòcrites i falsaris.

Si el recuperéssim, l’avi Siset hauria de renovar el seu cant, però; ja no podem anar amb metàfores i dobles sentits, amb el risc d’haver-se d’exiliar o d’anar a la presó. Ara ja no podem sostenir aquell acudit de Vázquez Montalban que contra Franco vivíem millor. Perquè aleshores hi havia un consens col·lectiu pel qual quedava clar qui eren els repressors i qui els reprimits; ara, els equidistants o els ‘anarconeutrals’, com Manuel Delgado va batejar-los, no es pronuncien. O ho fan, que és pitjor: l’altre dia Juan Carlos Monedero, un espanyol progressista, diuen, preveient la sentència, afirmava que tot era cosa de banderes, igualant els qui tenen tot el poder (justícia, presons, exèrcit, Guàrdia Civil…) amb els qui no tenen res més que el poder de cantar una cançó. S’ha de ser miserable!

A tots aquests pèrfids no podem recordar-los constantment que ara la policia espanyola ja no truca de matinada, com feia la cançó de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima: ara esbotzen la porta; i entren, trenquen, emmanillen, criden, insulten, escupen, victoregen el seu país, perboquen sobre el teu, si no coincideix amb el seu… I ho enregistren tot perquè en quedi constància. I, després d’ells, els jutges t’empresonen anys i anys per haver defensat unes idees. Que aquestes idees no coincideixin amb les nostres, hauria de ser una estricta vulgaritat. Si et poses al costat de la injustícia, formes part de la imposició, però això ja ho saben tots els qui juguen dins del sistema fent veure que són moderns.

Necessitem que torni l’avi Siset. I, si us dic la veritat, això és el pitjor de tot: que en aquest article reclami cançons, i que jo –com tants catalans– pengi llaços grocs o pancartes per la llibertat, que faci gestos d’aparador mentre els qui tenen el poder real l’exerceixen amb fúria, amb aquesta violència que prové de la dictadura de la transacció. Però és que si no em limités aquí a proposar cançons, si escrivís allò que realment sento, m’acusarien de violent; ho farien els qui defensen la unitat imposada d’Espanya i fins i tot alguns independentistes que, de tant repetir que el procés és pacífic, s’han tornat una caricatura esperpèntica de la lluita de tants i tants catalans.

Que quedi clar: jo no agafaré cap fusell, com recomanava Mao Zedong per conquerir el poder, massa cansat, massa covard. Però no deixaré de denunciar els qui, per mor de la legalitat postfranquista, porten els fusells, els reals i els instrumentals, i ens encanonen cada dia impúdicament. I, mentrestant, cantaré ‘si estirem tots ella caurà’, encara que sigui una fastigosa mentida.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any