De les intervencions dels presoners polítics a la darrera sessió del judici al Tribunal Suprem espanyol, n’ha emergit a tall de resum la frase de Jordi Cuixart ‘ho tornarem a fer’. En part perquè sintetitza bé allò que una part dels presos, no tots, van voler dir. En part perquè la poderosa maquinària d’Òmnium ja s’ha encarregat de fer-la sobresortir.

Ahir de matí em va sorprendre molt de veure cartells d’Òmnium enganxats pel carrer amb la frase, que és evident que havia estat pactada amb molta anticipació. I encara em va sorprendre més de comprovar que, si més no en tots els cartells que vaig veure, deien que tornaríem a manifestar-nos, a expressar-nos, a mobilitzar-nos i a votar. Tot de coses que no és que les tornarem a fer, sinó que ja les fem cada dia –votar, per exemple, ja hem votat quatre voltes d’ençà del 27 d’octubre del 2017. I per cap d’aquestes coses, com a tals, no jutgen els presos polítics.

També ahir al matí el president de la Generalitat, Quim Torra, es va referir a la frase de Cuixart en uns termes d’indefinició bastant semblants. Encara, amb l’ajut d’una frase de Lluís Companys, es va entendre millor que es referia a alguna cosa més que manifestar-se, expressar-se, mobilitzar-se i votar. La pregunta, per tant, és òbvia i crec que cal que ens la fem obertament: de què parlem? Què és això que tornarem a fer?

El context en què Jordi Cuixart va fer aquesta declaració anava clarament molt més enllà de votar i d’expressar-se. Tots els qui vam sentir les seues paraules interpretàrem que deia que tornaríem a fer allò per què van ser detinguts i per què seran condemnats injustament, que tornaríem a fer allò que vam fer l’octubre del 2017. Que tornaríem, per tant, a exercir el dret d’autodeterminació, com el Primer d’Octubre, i que tornaríem a proclamar la independència, com vam fer el 27.

Però, si és així, si la intenció és aquesta, ja cal que anem per feina, que pactem com fer-ho, que establim un full de ruta assumible per totes les organitzacions independentistes, partits polítics inclosos, i practicable pel parlament i pel govern.

Això no ha estat possible fins avui, perquè el judici i la competència per l’hegemonia electoral ho impedien a la pràctica. I cal dir que ja hem perdut prou temps. D’ara endavant, és una tasca urgent. Fins i tot si per a concretar-la cal, com em fa l’efecte que caldrà, esperar a veure què passa definitivament als ajuntaments, sobretot què passa a Barcelona, que pot marcar molt el futur immediat. I si cal esperar també que es desenganyen definitivament aquells membres de les cúpules dels partits convençuts que hi haurà un indult dels presoners o que una reforma retroactiva del codi penal els acabarà evitant de passar més anys a la presó, possibilitats que em semblen completament descartables.

Amb aquests advertiments, doncs, i en el mentrestant, els ciutadans de peu i les organitzacions civils crec que tenim la responsabilitat de començar a imaginar opcions i d’estendre obertament la necessitat de concretar aquest ‘ho tornarem a fer’. I, assumint aquesta responsabilitat, personalment se me n’acudeixen quatre, d’aquestes opcions que considere factibles, tot i que, evidentment, podrien ser moltes més. Les explique per ajudar al debat.

1.-Eleccions plebiscitàries. És cert que seria ‘tornar a fer’ una cosa que no va acabar de funcionar però també és cert que la barrera del 50% ara és molt més a l’abast que al 2014. Caldria guanyar unes eleccions amb majoria absoluta de vots també i recuperar la declaració del 27 d’octubre. Però amb la incògnita de saber com el govern faria allò que no va fer aleshores. I comptant, evidentment, que en aquesta ocasió no hi hauria unitat i que serien tres o quatre els partits o forces independentistes que hi competirien.

2-. ‘Tornar a fer’ el Primer d’Octubre. És una hipòtesi que pot estranyar d’entrada però que té una gran potència política. Respondre al final de la repressió pel Primer d’Octubre tornant al punt d’inici és demolidor per a l’estat, car demostra que el seu esforç ha estat debades. D’incògnites, en aquesta via, també n’hi ha moltes, però la principal seria saber si es podrien tornar a mobilitzar els dos milions de persones. Jo crec que sí, però és evident que és un risc. Per a Pedro Sánchez seria una perspectiva horrible, segurament la pitjor de totes.

3.-Fer un procés de proclamació de la República que no es base en l’acció política de la Generalitat, sinó en el control efectiu del territori per diverses organitzacions i institucions. És a dir, ‘tornar a fer’ un Arenys de Munt, però ara no centrat a votar, sinó a assumir el poder efectiu. El fet que tots els partits independentistes es dediquen a pactar governs municipals contra partits independentistes ho dificulta, d’entrada. Però és veritat que aquesta possibilitat és aquella en què la pressió popular seria més efectiva i la incapacitat pràctica de l’estat espanyol per a frenar un moviment com aquest, més gran.

i 4. ‘Tornar a fer’ un Slesvig-Holstein. És a dir, aprofitar la via europea per a imposar canvis i forjar situacions impossibles de gestionar per a l’estat espanyol. Segurament, això reclamaria un canvi d’estratègia en què s’aprofitàs millor l’article 2 del Tractat de la Unió Europea, acusant Espanya de negar els drets dels catalans com a minoria nacional i remarcant que això és incompatible amb les normes europees, apuntant a l’aplicació de l’article 7. Tanmateix, en aquest camí caldria bastir una aliança molt estreta amb la resta del país i amb els occitans d’Aran, els bascs, gallecs, canaris i musulmans de Ceuta i, sobretot, Melilla, pel cap baix i això pot ser lent.

És evident, finalment, que qualsevol d’aquestes possibilitats –tornar a fer unes plebiscitàries, un Primer d’Octubre, un Arenys de Munt o un Slesvig-Holstein– és compatible amb qualsevol combinació entre totes quatre. I evidentment cap no ha de ser la sola possibilitat i n’hi pot haver més que a mi no se m’ocurreixen. Però si no comencem a parlar clarament de quin full de ruta volem establir no estarem preparats per a executar-lo. I si no executem res a curt termini, les dignes paraules dels presoners es limitaran a ser expressions temporals de desigs inconcrets. I pense que tots devem convenir que ells no ho mereixen i que nosaltres, si més no molts de nosaltres, no ho volem. Comencem a parlar-ne, doncs?

 

PS. Veig en els comentaris dels subscriptors que pesa molt el desànim per l’actitud dels partits polítics. Potser caldria, doncs, un pas previ que no és cap altre recuperar l’autonomia de la societat civil i tornar al punt en que els partits sentien la pressió del carrer. O és que ja no recordem que sempre que el procés estava col·lapsat la gent ha posat en el seu lloc als partits? El punt on ens trobem ara no és l’excepció sinó la regla: les europees de 2015 es van fer trencant una llista unitària que estava pactada ja, el 9N es va fer dividits i barallats, els discursos posteriors de Mas i Junqueras van portar a mesos de tensió que semblava que s’acabava el món, passat el 27S la CUP va forçar el pas al costat de Mas, el fracàs del primer pressupost de Puigdemont es va salvar pactant el referèndum del primer d’octubre… Vist així la veritat és que sembla mentida que es puga patir encara perquè els partits no s’entenen.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb