Que ja hem pagat més de catorze milions d’euros…

  • És una evidència que per aquest camí, limitant-nos a acceptar les decisions judicials i anant-hi a remolc, la repressió no s'acabarà mai

VilaWeb

“Aquesta repressió em recorda el franquisme: aleshores et feien un consell de guerra i et condemnaven a qualsevol cosa i la responsabilitat civil la decidia un òrgan que es van inventar, el Tribunal de Responsabilidades Civiles, que imposava multes segons la trajectòria política de les persones. És la mateixa cosa.” La frase és de Pep Cruanyes, president de la Caixa de Solidaritat, que sap ben bé de què parla.

Des del 9-N fins avui aquesta caixa ja ha pagat gairebé quinze milions d’euros als tribunals espanyols. Van començar abonant la sanció de 4,9 milions imposada a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per l’organització del 9-N; van pagar després els 5,8 de la fiança del jutjat número 13 de Barcelona, que investiga l’organització del referèndum; la fiança de 4,1 milions d’euros que es va imposar als presos polítics pel mateix concepte i 560.000 euros addicionals en fiances diverses imposades a polítics i manifestants.

I ara el Tribunal de Comptes espanyol, aquest que Cruanyes equipara encertadament al Tribunal de Responsabilitats Civils del franquisme, hi torna, i reclama 4,5 milions d’euros a Albert Royo, ex-secretari general del Diplocat, i també no se sap encara quants diners més a trenta-sis polítics i ex-alts càrrecs que són investigats pel desplegament de l’acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017.

No perdré temps discutint com n’arriba a ser, d’escandalós, tot plegat perquè la màquina repressora no entén en raons, ni en justícia. Però si fem sumes, els càlculs són que amb aquest cas d’ara se superaran fàcilment els vint milions d’euros pagats i a darrere veurem encara què més arriba. Perquè el jutjat 18 de Barcelona també investiga l’acció exterior i hi ha desenes d’encausats al jutjat 13 per l’organització del Primer d’Octubre. I hom pot preveure que caldrà, per tant, pagar quantitats si més no comparables a les desembutxacades ja fins ara.

En vista de tot plegat, Pep Cruanyes, molt sensatament, es pregunta si té trellat continuar pagant i prou, disciplinadament. Els diners de la Caixa de Solidaritat, en definitiva, ixen de les nostres butxaques –segons les seues dades, el 90% dels ingressos provenen de donacions individuals de menys de 250 euros. I és per això, i veient que l’estat espanyol no solament no afluixa la repressió amb el pas del temps sinó que la intensifica, que Cruanyes creu que l’independentisme ha de pensar en una resposta diferent: “No pot ser una resposta que tan sols sigui recaptatòria, sinó també política i de denúncia a la repressió econòmica als organismes internacionals” diu.

Recaptar s’ha de recaptar, és clar. No podem pas deixar la gent a l’estacada. Però la qüestió és: i què més? Quants milions podrà assumir de pagar a escot aquesta societat? Els catorze d’ara? Els vint que pràcticament ja hi ha, tan sols sumant-hi els diners que reclamen a Royo? Els trenta o quaranta que podrien arribar a ser aviat, quan sapiguem les xifres de tots? Quin límit té, si és que en té, aquest immens forat negre, planificat, conscient, perfectament orquestrat, amb intencionalitat política, que pretén arruïnar les persones, desgastar la societat, cansar-la i atemorir-la perquè es faça arrere?

El debat sobre això que diu Cruanyes és, en conseqüència, important. I transcendeix clarament la feina de la Caixa de Solidaritat, perquè el situa on cal que siga. No ens enganyem més: ja fa tres anys llargs que estem així i és una evidència incontestable que per aquest camí, limitant-nos a acceptar les decisions judicials i anant-hi a remolc, la repressió no s’acabarà mai. De manera que la pregunta que ens hem de fer com a societat és quina és la manera òptima de frenar la voracitat repressiva de l’estat espanyol si la politique d’apaisement, la política de convivència pacífica, no funciona. Una volta constatat que no funciona. De moment ja sabem que la repressió no es frenarà perquè sí, ni tota sola. I de moment ja sabem també que l’amnistia sols és parlar per parlar, o una manera d’omplir fitxes –ahir PSOE, PP i Vox tornaren a fulminar per segona vegada fins i tot la possibilitat que el congrés pogués analitzar la proposta de llei presentada pels independentistes. Òmnium ha dit que s’hi respondria exercint el dret de petició, presentant mig milió de signatures. Fantàstic. Farem una gran campanya, signarem tots i ja sabem que, quan toque, el PSOE, PP i Vox hi votaran en contra i la porta es tancarà. I?

PS. Ahir, mentrestant, els partits continuaven negociant al parlament.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any