Què ens passa a Badalona?

  • «Jo sóc de cultura castellera, i els èxits i els fracassos sempre els analitzo en clau col·lectiva»

Dolors Sabater
17.05.2020 - 21:50
Actualització: 18.05.2020 - 08:05
VilaWeb

Un bon amic, company de lluites veïnals amb qui he compartit molts anys de feina discreta per a transformar i millorar Badalona, el juny del 2015 em va dir unes paraules que aquests dies no em trec del cap. Jo li feia consultes precises sobre polítiques d’habitatge tot just acabada d’estrenar com a alcaldessa. I ell em va dir, en to de broma: ‘Tu no et preocupis per la feina, ja has fet el millor que li podia passar mai a Badalona, has fet fora Albiol de l’alcaldia.‘ La frase resumia un estat d’opinió molt generalitzat, que explica què ens va portar a fer-ho possible col·lectivament el 2015, a cedir al xantatge del PSC el 2019, i explica la profunda i generalitzada frustració viscuda després del ple de dimarts aquest 2020. Per això aquests dies de xoc posttraumàtic col·lectiu en què en el relat públic jo he passat de ser elogiada per haver frenat dos cops Albiol a l’alcaldia a ser assenyalada com a culpable del seu retorn, la frase em serveix per a articular una petita anàlisi que ajudi a entendre què ens passa a Badalona i per què és tan important no centrar el debat en l’anècdota i escenificació de l’estrepitós fracàs del dia del ple, sinó en què ens hi ha portat i com hem de superar-ho. Ni vaig ser heroïna el 2015 i el 2019 en què vam aconseguir frenar Albiol ni he de ser el boc expiatori el maig del 2020 en què no hem aconseguit de fer-ho possible. La cosa és molt més seriosa, tal com molt bé va resumir en la seva intervenció la portaveu i negociadora de Guanyem, Carme Martínez, fent una crida a reflexionar i construir de nou, després de curar ferides que són profundes i antigues però que es fan presents en l’actualitat en una espiral continua que cal aturar. Carme Martínez va assenyalar una clau molt important per a entendre on es troba encallada la ciutat i la política municipal: no podem quedar-nos en el no al PP per a articular majories, cal tenir projecte de ciutat, mirada llarga, govern fort i estable, i impulsar la planificació de polítiques públiques que resolguin els problemes de les persones.

La síntesi del que va passar dimarts a Badalona és que dels catorze vots que es necessitaven per a fer alcaldessa la candidata de la llista d’esquerres més votada (i en aquest cas la responsabilitat requeia en mi), només se’n van obtenir 10, i en conseqüència l’alcalde va passar a ser Albiol, la llista més votada. Van faltar els vots del PSC, que és el que decantava. Això mateix va estar a punt de passar el 2019 i, conscients que el PSC estava més disposat a pagar el deute de la moció del 2018 al PP que no pas a sumar en un govern de progrés, vam retirar la candidatura per evitar allò que no hem pogut evitar ara. Aquesta vegada la previsió era una altra. De com i per què el PSC el dia del ple no va sumar els vots a la candidatura de concentració i de com no va ser possible articular un govern fort i estable per a afrontar amb èxit els reptes acumulats de la ciutat on s’afegeixen els de la crisi per la Covid-19, se’n pot escriure un llibre sencer, amb moltes versions. Però una cosa és segura: que no va ser culpa d’un únic factor ni d’un únic actor, tal com va voler escenificar-se en el ple d’investidura. El primer pas per a tornar a construir ara és tornar a formar la pinya. Assumir, precisament, que el fracàs és compartit i que toca analitzar amb visió d’equip sense eludir l’error propi de cadascun dels espais polítics. Altrament, ni se n’aprèn ni s’avança.

I la primera cosa que cal analitzar és què ens passa a Badalona, ciutat del cinturó metropolità amb rendes molt baixes i moltes desigualtats per a atendre, perquè el PP hi tingui tanta representació. Com s’ha arribat fins aquí i quin paper hi han tingut tots els partits, especialment els partits d’esquerres històrics, la seva manera de fer i de governar, la seva històrica falta d’entesa, les lluites partidistes, la falta d’un projecte de ciutat capaç de superar els colors polítics dels mandats i d’obtenir el suport supramunicipal per a inversions imprescindibles, la particular manera de fer funcionar l’ajuntament… Des del 1979 fins ara, hi ha molt a analitzar, coses que s’han fet molt bé i coses que s’han fet molt malament. El suport ciutadà al PP ve de molt lluny i no s’atura, és una anomalia en una ciutat com Badalona, i al Principat de Catalunya, i ja no n’hi ha prou a fer tant com calgui per frenar el seu accés a l’alcaldia. L’alternativa al PP ha de ser alguna cosa més que un front en contra de, ha d’oferir confiança, projecte de ciutat i eficàcia per a resoldre problemes, perquè es tracta de fer-ho bé i que la ciutadania reconegui el bon govern, amb l’esperança que ho retorni amb vots per a consolidar el projecte de ciutat a anys vista.

Contràriament, governs febles que no ofereixin garanties d’estabilitat i de bona feina actuen de bumerang. Elecció rere elecció, la formació del populista creix i es va acostant perillosament a la majoria absoluta.

En segon lloc, cal analitzar què va passar a partir del 2015. És ben cert que el mandat del canvi que comença el 2015, amb l’alcaldia i les regidores de Guanyem, ERC-AM i ICV-EUiA i el suport del PSC, crea expectatives per a l’execució de polítiques de progrés perdurables, expectatives reconegudes al baròmetre municipal del maig del 2018. Guanyem, com a organització que neix de l’apoderament popular amb l’afany de trobar noves formes de fer política, actua de catalitzador de moviments socials diversos en un moment molt concret de la història (post-15-M, 10-J) i facilita l’articulació d’un front d’esquerres per a fer remuntar la ciutat. Però com a organització nouvinguda i amb noves formes fa néixer també la necessitat de treballar el reconeixement mutu entre les diverses cultures polítiques, repte encara pendent.

El canvi de posició del PSC el 2018 promovent una moció de censura del bloc del 155 i amb un govern de minoria absoluta –4 regidors de 27–, perquè PP i Cs, que li donen suport, no entren a govern, interromp el Pla d’Acció Municipal del canvi, es produeix un bloqueig a l’ajuntament que atura el pla de modernització i té conseqüències nefastes per la ciutat. Mai no se sabrà quin és exactament l’acord entre PP i PSC, respecte del govern i de l’alcaldia futura.

Aquesta interrupció del govern del canvi impedeix que els aires nous de remuntada facin eclosió en un any decisiu, el darrer del mandat. A tot això, afegim-hi l’efecte de la intensa campanya dedicada al desprestigi de l’obra del govern i de l’alcaldessa del canvi, a la qual s’uneixen la resta de partits polítics amb una lògica partidista pre-electoral. Una campanya que fixa relats estereotipats que fan forat (les esquerres no saben gestionar, tot el mandat es va dedicar a l’independentisme…), cosa que afebleix les diverses alternatives polítiques i la confiança que puguin teixir aliances per a governar plegades.

No sabrem mai quin resultat electoral hi hauria hagut sense aquesta dràstica interrupció del govern del canvi, sense aquesta campanya difamatòria i sense aquesta nova ferida entre els actors que, com bé s’ha demostrat, han de ser, tant si es vol com si no, col·laboradors imprescindibles. El 2018 el pronòstic era esperançador. No disposàvem de cap vareta màgica, no ho vam fer pas tot bé, evidentment, vam cometre errors. En tres anys no havíem assolit la transformació que necessitava una ciutat que acumulava fractures d’anys, però havíem posat uns fonaments que semblaven sòlids, i edificàvem donant respostes noves a problemes antics, La nova forma de fer política tornava a moure alguna cosa a la ciutat. Hi havia esperança, expectatives, cogovernança participativa, il·lusió, bona projecció. I teníem mirada ampla, projecte. El maig del 2018 se certifica en el baròmetre municipal aquesta tendència a l’alça en la confiança i aprovació ciutadana, millora de percepció en els àmbits clàssics de la dreta (especialment seguretat) i expectatives de millora per la confiança en el govern.

No aprofundiré ara en les causes de la moció, ni cauré en l’error de convertir-la en el dit que no deixa veure la lluna que assenyala. Segurament calia haver fet més esforç per part de tothom per evitar aquell desenllaç. Tampoc no aprofundiré en els efectes de tot allò que travessa la vida política al municipi durant el període 2015-2019, la significació i repercussió del procés català a la ciutat i del moment polític envers la repressió de l’independentisme, la fragmentació de l’espai comú quan a les eleccions del 2019 l’aterratge d’En Comú Podem no suma amb Guanyem Badalona en Comú, l’efecte de la Badalona Valenta (ERC- AM + Guanyem), el lleu efecte Pedro Sánchez sobre la recuperació del PSC, la pèrdua d’expectatives en la carrera política d’Albiol fora de Badalona que l’ancora novament a la ciutat… però sí que és important d’assenyalar una dada qualitativa de les eleccions del 2019 que, com que són simultànies a les europees, permet de comparar per taules i de comprovar que, sorprenentment, hi ha una certa transversalitat del vot que rep el líder xenòfob i que el seu populisme de dretes atreu votants de totes les ideologies, inclosos independentistes i comuns. El 2019, el PP, a més, absorbeix el vot de Cs i per pocs vots no assoleix el 12è regidor (la majoria són 14).

Això posa damunt la taula la hipòtesi que, més enllà de l’efecte propi del populisme i de la ideologia, el líder del PP pot capitalitzar el descontentament ciutadà pel blocatge municipal i el pèssim lideratge de Pastor després de la moció de censura, i el situa en un paper salvador que aconsegueix esborrar de la memòria els enormes danys econòmics, socials i contra la convivència que el seu mandat va propiciar a Badalona, alhora que ometre que és cavall de Troia del PP (de fet, ell mateix amaga la marca).

En tercer lloc, és important d’analitzar què passa a la investidura del 2019, i les conseqüències, que precipiten la situació actual. A diferència del 2015, el 2019 no hi ha possibilitats de proposar un govern de coalició perquè el PSC s’hi tanca en banda vetant la candidata més votada de les esquerres, que en aquell moment era la Badalona Valenta, amb set regidors. L’organització acaba retirant la seva candidata i cedint l’alcaldia a Pastor i el govern al PSC, per evitar el govern del PP. Les confiances estan danyades. Comença un període de govern en absoluta minoria de PSC, al qual més endavant s’afegeix En Comú Podem, i el resultat és nefast. Badalona viu una etapa insòlita pel que fa a la magnitud del blocatge municipal, que, no aplicant les eines de modernització i professionalització, s’agreuja dia a dia: hi ha falta de planificació i d’execució, i la ciutat s’aboca a una situació de col·lapse, desesperança i descontentament, tal com reflecteix el Baròmetre del 2019, que suspèn l’acció del govern. Les veus que ens recriminen haver deixat el govern en mans del PSC amb Pastor d’alcalde augmenten, com a indicador del creixement d’aquest imaginari letal que converteix en potencial votant transversal del PP qualsevol badaloní fastiguejat. I el final de la carrera política de Pastor, amb tot allò que l’envolta, no fa sinó engrandir el desànim i la desconfiança en el govern municipal.

I en quart lloc, arribem a l’anàlisi de l’assemblea de Guanyem feta a començament de febrer, abans de la dimissió de l’alcalde socialista, i que ha marcat la posició en la negociació del 2020, després de la dimissió. És una conclusió dràstica: o assolim un govern de concentració fort, amb lideratge, amb projecte, capaç de sortir del forat, o la sagnia de vots cap al populisme no s’aturarà. I evitar-ho inclou, tal com s’analitza i s’acorda, dos vectors clau: que Guanyem estigui disposada a governar amb el PSC, i que el PSC estigui disposada a votar i acceptar el lideratge de la cap de la llista d’esquerres més votada. Això porta implícit que totes les organitzacions polítiques es reconeguin i acceptin pel que són, que es deixi de vetar. Cal entendre que a Badalona, davant l’amenaça de l’avenç populista del PP, o teixim confiança entre totes les altres forces –per allunyades que siguin–, o no ens en sortirem. És una reivindicació de mirada feminista i de resolució de conflictes més que no pas de negociació testosterònica clàssica del partidisme. És l’únic camí.

És evident que no ens n’hem sortit i cal demanar disculpes a la ciutadania per aquest fracàs col·lectiu, que cal que sigui reconegut i assumit per totes les forces polítiques de progrés com a propi i compartit. En poques setmanes calia activar molts canvis respecte de l’actitud del 2019, posar-se en una altra òrbita i activar un nou govern de concentració de totes les forces, amb un pla de xoc per a reactivar la ciutat en tots els àmbits. Calia, però no ha pogut ser.

Finalment, ara, després de la catarsi, ens cal començar aquesta reflexió compartida i col·lectiva de la realitat política de Badalona. Una autèntica reconstrucció de la política a la ciutat.

Jo sóc de cultura castellera, i els èxits i els fracassos sempre els analitzo en clau col·lectiva. I en aquesta anàlisi conjuntural no s’han d’eludir errors personals i segur que la repartidora no sempre és equitativa. Però quan un castell fa llenya o no corona, el fracàs sempre és de tota la colla. I l’èxit també.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any