18.07.2026 - 21:40
El bon paper de la selecció espanyola al Mundial de futbol masculí ha fet créixer el suport a l’equip espanyol al país. La presència d’onze jugadors catalans i de vuit futbolistes del Barça és un dels arguments més habituals per a justificar aquesta adhesió, fins i tot entre votants independentistes.
Un altre argument recurrent és que la selecció catalana no pot participar en aquests torneigs. Fa anys que la Federació Catalana de Futbol, presidida per Joan Soteras, l’ha anat arraconant progressivament fins a reduir-la a la mínima expressió. De fet, el conseller d’Esports de la Generalitat, Berni Álvarez, es va pronunciar contra la possibilitat que la selecció catalana de futbol cerqués el reconeixement internacional: “Ara mateix crec que no és el moment. La federació té clar quin és el seu camí, i nosaltres l’acompanyarem.”
Lluny queda la primera dècada dels anys dos mil, quan les seleccions esportives catalanes van arribar al punt àlgid. La selecció de futbol va jugar contra el Brasil de Ronaldinho i Ronaldo en un Camp Nou ple a vessar; la de bàsquet va aplegar jugadors com Pau Gasol, Marc Gasol i Juan Carlos Navarro defensant la quadribarrada; i la selecció masculina d’hoquei sobre patins va guanyar amb solvència una competició internacional, el Mundial B de Macau.
Ara la selecció catalana disputa partits amb seleccions de menys renom, com ara Jamaica, Panamà o Costa Rica. La darrera gran resposta de públic va ser l’any passat, en l’amistós benèfic contra Palestina, que va aplegar 30.018 espectadors a l’Estadi Olímpic de Montjuïc.
Les causes de la davallada
Tant l’advocat Sergi Blàzquez, vice-president de la Plataforma Pro-Seleccions Catalanes, com l’historiador Ramon Usall, especialitzat en la relació entre esport i política, coincideixen que les seleccions catalanes van quedar políticament en un segon terme durant els anys del procés. La convicció que s’aconseguirien automàticament amb la independència va fer que es deixés de banda la feina específica per a obtenir-ne el reconeixement internacional.
Usall també assenyala un esgotament del model. “Arriba un punt en què ja has jugat contra l’Argentina i el Brasil i has omplert el Camp Nou. A partir d’aquí, o mantens la qualitat dels rivals i una certa expectativa que aquella reivindicació es pugui concretar, o necessites trobar un model diferent”, diu.
Segons Usall, aquells partits de la selecció catalana també eren una forma de mobilització independentista, que durant els anys del procés es va traslladar als carrers. “Formalment, es reclamava la selecció catalana, però, en realitat, també es reivindicava la independència de Catalunya. Quan van començar les grans mobilitzacions independentistes, amb desenes de milers de persones als carrers, aquesta aspiració va passar a expressar-se obertament i clarament com una lluita per la llibertat del país”, explica.
Blàzquez també assenyala una manca de suport institucional. “La Secretaria General de l’Esport i el Consell Català de l’Esport són peces bàsiques per a donar suport, ajudar i col·laborar amb les federacions, però fa anys que aquest suport no existeix”, diu. A parer seu, aquesta manca d’implicació també ha fet caure en picat el nivell dels partits organitzats.
“Perquè la federació de futbol organitzi un partit, hi ha d’haver acció política darrere, ajuts econòmics, facilitats i contactes. Sense això, és molt difícil que les federacions puguin tirar endavant per aquesta via”, afegeix.
Finalment, la repressió posterior al procés també va afectar entitats com la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes. L’entitat va ser inclosa en l’operació Vólkhov sobre la presumpta trama russa del procés i la Guàrdia Civil en va escorcollar la seu, d’on es va endur documentació i ordinadors. El president de la plataforma, Xavier Vinyals, va ser detingut i investigat amb motiu de la causa, que finalment va ser arxivada.
La Federació Catalana de Futbol, una sucursal de l’espanyola
Actualment, la Federació Catalana de Futbol és presidida per Joan Soteras. L’empresari sabadellenc va accedir al càrrec el 2018, quan el seu predecessor i mentor, Andreu Subies, va deixar la presidència per incorporar-se a la junta del polèmic Luis Rubiales al capdavant de la Federació Espanyola de Futbol.
Un any després, el 2019, Subies es va veure obligat a dimitir arran de la seva detenció per l’operació Soule. L’investigaven per presumptes delictes d’administració deslleial i corrupció en els negocis relacionats amb una suposada trama de desviament de fons de la mutualitat Mupresfe cap a empreses de Josep Contreras, també ex-directiu de la Federació Catalana de Futbol. Aleshores, Soteras va assumir, amb el suport de Rubiales, la vice-presidència de la federació espanyola, càrrec que encara manté.
El 2022, Soteras va ser un dels artífexs del retorn de la selecció espanyola a Catalunya, divuit anys després del darrer partit. Dies abans de l’amistós contra Albània a l’RCDE Stadium de Cornellà de Llobregat, va dir que aquell partit significava el començament del ressorgiment de la selecció espanyola a Catalunya i va expressar la confiança que l’equip arribés a disputar un partit oficial al Camp Nou.
A més, el 2023 va expressar el seu suport a Rubiales quan es va declarar “víctima d’un assassinat social” i es va negar a dimitir després del petó forçat a Jenni Hermoso. Arran d’aquest posicionament, el Parlament de Catalunya va demanar la dimissió de Soteras, però ell no va deixar el càrrec.
Aquest no ha estat l’únic escàndol que ha esquitxat el seu mandat. Un dels episodis més sonats va ser el pagament de 30.000 euros que la Federació Catalana de Futbol va fer al seu gendre per l’organització d’un campus de futbol, un cas que va acabar denunciat a l’Oficina Antifrau de Catalunya.
A més, el 2021, dos ex-treballadors de l’entitat –Joan Anton Ruiz, ex-cap de compres, i José Domingo Valls, ex-director dels serveis jurídics– el van denunciar per haver ordenat a uns altres treballadors que accedissin als seus correus federatius i en copiessin els missatges sense consentiment.
La porta a l’oficialitat no explorada
L’acord d’investidura de Salvador Illa entre ERC i el PSC preveia la creació d’una oficina del govern, adscrita al Consell Català de l’Esport, amb l’objectiu de promoure les seleccions esportives catalanes. El text també establia que l’executiu impulsaria la projecció internacional de les federacions catalanes i el reconeixement de les seleccions del país.
Una de les vies previstes era invocar l’article 48.2 de la llei espanyola de l’esport, que reconeix el dret de competir a les federacions esportives constituïdes abans que no pas la federació estatal corresponent, d’acord amb el seu arrelament social i històric.
La Federació Espanyola de Futbol es va constituir el 29 de setembre de 1909, mentre que la catalana existia d’ençà del 30 de novembre de 1900. Per tant, podria entrar en aquest supòsit i aspirar a ser reconeguda oficialment. Malgrat això, la federació no ha fet cap pas per aconseguir-ho.
Per una altra banda, l’article 11 dels estatuts de la FIFA estableix que únicament en pot ser membre de ple dret una associació que organitzi el futbol “al seu país”. Els mateixos estatuts defineixen “país” com un estat independent reconegut per la comunitat internacional.
Tot i que la llei de l’esport espanyola preveu una via per a cercar aquest reconeixement, Usall considera que l’estat faria tot el possible per a impedir-lo. “Sap que l’esport genera orgull, simpatia i visibilitat. També és conscient que la gent que arriba de fora pot trobar-hi un espai on compartir identitat amb la població del país i que, per tant, pot ser un instrument d’integració en un territori. L’estat espanyol sap perfectament que, si cedís aquest espai als qui defensen una altra identitat o l’existència de Catalunya com a nació, perdria un dels instruments d’espanyolització més importants que té”, diu.
L’exemple de l’hoquei patins
En aquest sentit, Usall posa l’exemple de la selecció catalana d’hoquei sobre patins, que va ser reconeguda provisionalment el 2004. La federació catalana va arribar a un acord amb bona part de les federacions internacionals i va ser admesa provisionalment com a membre de ple dret de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) en una assemblea feta a Miami, als Estats Units.
Aquest reconeixement li va permetre de participar en competicions oficials, com ara el Mundial B de Macau d’aquell mateix any, que va guanyar amb autoritat.
Tanmateix, l’admissió encara havia de ser ratificada definitivament. En aquell moment, la diplomàcia espanyola va exercir fortes pressions per impedir-ho. En una assemblea polèmica feta a Fresno, també als Estats Units, la federació internacional va rebutjar l’ingrés de Catalunya.
El procés va ser marcat per unes quantes irregularitats. La votació es va fer a mà alçada, tot i que els estatuts establien que havia de ser secreta, i la federació catalana no va poder defensar públicament la seva posició.
El Tribunal d’Arbitratge de l’Esport, l’organisme independent encarregat de resoldre conflictes entre organitzacions esportives, va declarar nul·la aquella assemblea i va obligar a repetir la votació. Finalment, l’any següent, en l’assemblea de Roma, la federació internacional va rebutjar definitivament l’ingrés de la catalana després de noves pressions espanyoles.
