Què fer quan tot crema?

Pot semblar un tòpic, però no deixa de ser real: el nostre és un país amb una relació molt íntima amb els elements, sobretot amb l’aigua i el foc. Fonamentalment, ens trobem asseguts a la plana fluvial del Túria i periòdicament les inundacions ens recorden que, si aquesta terra és tan fèrtil, és perquè s’ha bastit a força de riuades. De la mateixa manera, el nostre bosc mediterrani és cíclicament devorat per les flames. L’aigua i el foc, així mateix, han protagonitzat aquesta legislatura de manera tràgica: en octubre del 2024, la Gran Riuada, i aquests dies el violent incendi de la Vall d’Uixó, que, mentre escric aquestes línies, ja està controlat, però encara no està extingit. 

Aquest incendi, com totes les grans catàstrofes, ens ha retornat una imatge d’espill ben poc afalagadora. La pèrdua patrimonial és incalculable i irreparable, amb quasi 10.000 hectàrees cremades, un terç de les quals dins el parc natural de la serra d’Espadà, que ha vist com el foc devastava el 12% del territori. Però, així mateix, amb una angoixa vital també punyent, amb localitats com la mateixa Vall d’Uixó o Onda confinades, i una quinzena més d’evacuades. És a dir, una afectació de més de 50.000 persones que han viscut amb l’ai al cor durant una setmana. 

Ara, més enllà de la magnitud dramàtica de l’incendi, que ha superat en territori cremat els tres anys anteriors sencers, el foc també ens ha recordat, com era d’esperar, què som políticament i quines són les mancances que ens hipotequen en el dia a dia. L’actual govern de la Generalitat és, sense cap mena de dubte, el pitjor de la història. I amb diferència. Una plusmarca amb molt de mèrit, si es té en compte que el llistó sempre s’ha mogut per les profunditats abissals. Però, a més, serà recordat per dos factors que, encara que no ho semble gens, estan íntimament relacionats en la seua pràctica política: les emergències i la tauromàquia. 

El mateix dia fatídic del 29 d’octubre de 2024, el govern de Carlos Mazón nomenava un secretari autonòmic d’Emergències, que solament havia de complir un requisit: tenir el vistiplau del sector dels bous, per al qual havia de treballar. Els dies previs a l’incendi de la Vall d’Uixó, PP i Vox havien pactat uns pressuposts que tornaven a retallar la partida dedicada a la prevenció d’incendis (aquesta vegada, al voltant del 10%) per a augmentar les subvencions a la tauromàquia. Mentre la serra d’Espadà cremava, À Punt emetia bous. No és un recurs retòric.

L’incendi de la Vall d’Uixó s’alertava a les 9.30 del dissabte 25 de juliol, i a les 11.00 les xarxes del 112 anunciaven la declaració de l’incendi i l’enviament dels primers efectius. El president Pérez Llorca no va piular sobre el combat del foc fins una hora després, a les 12.00, però per anunciar que enviaria un contingent de reforç cap a Madrid, l’incendi que centrava l’actualitat en aquell moment. Si el govern valencià actuava així, com ens havia de sorprendre aquests dies el fet de trobar un fum de valencians progressistes que, tot i que podrien haver vist el fum i les flames de la serra d’Espadà per la finestra de casa, llançaven la indignació a les xarxes pel foc de Madrid. Al remat, l’alienació és això: bous i Madrid.

Hom diria, d’una altra banda, que els valencians anem sobrats d’efectius per a fer front a les emergències. Per descomptat, la realitat és exactament la contrària. L’estiu de l’any passat, els bombers de la Diputació de València es declarassen en vaga de zel (és a dir, es limitaven a complir la seua jornada laboral, sense assumir hores extra) i cada dia un terç dels parcs de bombers no podia estar operatiu per falta de personal. El material és escàs i antiquat, fins a l’extrem que, en les inundacions de l’octubre del 2024, alguns equips de bombers es varen haver de comprar pel seu compte autobombes per a traure l’aigua dels soterranis, perquè les que tenien simplement no servien. Aquest parell de pinzellades poden ajudar a fer-se una idea del quadre general de desesperació. 

També l’estiu passat, el contingent que llavors Carlos Mazón havia anunciat que enviaria en solidaritat cap als incendis de Lleó, va haver de recular al cap de poques hores i tornar cap a casa, a enfrontar-se a uns focs per als quals no es disposava de prou mitjans. La propaganda per damunt de tot, és clar. No sabem què se n’ha fet aquesta vegada, de la ‘solidaritat’ de Pérez Llorca, però s’ha dedicat a disfressar-se de persona molt implicada en un CECOPI que el PP ens havia dit i repetit que no era lloc per a un president de la Generalitat. Pérez Llorca, al remat, ja havia demostrat que ell sap ser on s’ha de ser: a la final del Mundial de futbol, tot i que encara no se sap qui l’hi va convidar i a quin basar xinès va comprar la samarreta de la selecció espanyola, pecant contra la prioritat nacional de Vox. 

La corrupció del PP valencià s’estén a tots els àmbits i no n’hi ha cap que estiga sa i estalvi. La lluita contra els incendis, per descomptat, tampoc. L’ex-conseller Serafín Castellano està condemnat a un any i mig de presó, com a cap de la trama coneguda com el càrtel del foc, per exemple. Però el saqueig i les retallades no ho expliquen tot, sinó que solament fan que agreujar una situació estructural ruïnosa: infrafinançament autonòmic també vol dir que no es disposa dels recursos mínims per a les emergències; no en parlem ja, de la prevenció. Algú em pot explicar com es poden combatre i prevenir els incendis recurrents d’una terra piròfila, sense tenir els recursos necessaris per a fer-hi front i sense posar en crisi un model d’espoliació colonial del territori?

Els bous són la metonímia obsessiva d’una legislatura espanyolíssima –en tots els sentits– de PP i Vox. Què farem, quan tot creme? Què farem, quan tornem a ser amb l’aigua al coll, de manera literal, perquè de metafòrica no ho hem deixat d’estar mai? Doncs cremarem i ens ofegarem, però cantarem ben orgullosos i a ple pulmó allò d’ofrenar noves glòries a Espanya. Un valencià ha marcat el gol de la victòria que ha valgut un Mundial de futbol per a la selecció espanyola. Què més voleu?