Què farem, una república o una agència de col·locació?

  • «No sé si el dia que la CUP ocupi posicions de responsabilitat política sabrà trencar aquesta dinàmica. Espero que sí. De moment, CDC i ERC no ho fan»

Pere Cardús
18.05.2016 - 22:00
Actualització: 19.05.2016 - 17:36
VilaWeb

La il·lusió del projecte nou, el de construir una república lliure per a persones lliures, és el motor de molta gent que dia rere dia abandona la comoditat d’un sofà i una pantalla –o la companyia d’un bon llibre o la família– i continua batallant per ampliar majories socials i reforçar el missatge del país nou. L’esperança que la llibertat nacional aporti un marc per a una societat més justa, més equilibrada i més ben resolta és allò que cada dia mou milers i milers d’individus a donar una mica més, a fer un darrer esforç abans d’anar a jóc. Però a voltes aquesta esperança, que hauria de ser la bandera dels partits que propugnen la llibertat, és defraudada i s’esquerda.

Perquè hi ha moltes coses d’aquest país millor que ja es podrien fer avui i no es fan. Perquè fer les coses més ben fetes hauria de ser una de les senyes del trajecte. Perquè es tractava de fer un país amb unes administracions que no calquessin els mètodes i les pràctiques viciades de l’estat espanyol, oi?

Els nostres partits independentistes no es diferencien gaire dels grans partits espanyols a l’hora d’utilitzar els governs i les institucions públiques d’agències de col·locació de militants o d’amics fidels i lleials. La meritocràcia és una excepció, al nostre país. Molt poca gent accedeix als càrrecs de designació política per mèrits professionals. I la repartidora funciona implacablement. De fet, aquest país nostre ha convertit la formació de governs en una mena de subhasta en què els partits es reparteixen les places menystenint l’interès ciutadà i l’eficiència professional.

Això ho hem vist anys i panys amb el Partit dels Socialistes de Catalunya, que va ser el gran especialista a parasitar institucions –el món local i les diputacions són grans planters– i omplir-les de militants. Però també ho hem vist amb Convergència o amb Esquerra i ICV allà on han passat. I si podríem pensar que això era una flaquesa pròpia i congènita de la gestió de l’autonomisme, ara que ens hem situat en la pre-independència o la post-autonomia calia pensar que això començaria a canviar.

Però no. Els dos grans partits independentistes han format govern amb les mateixes pràctiques que ara ja no podrem considerar filles de l’autonomisme imposat. Ara que ja hem fet cinquanta mil declaracions de sobirania i hem aprovat mocions per a dir que ens havíem fet grans, ara no hi ha cap excusa ideològica ni política ni pràctica per a continuar fent-ho igual. Si hem de construir un país nou i millor, estic convençut que això significa que les institucions no seran una repartidora ni una menjadora per als fidels, sinó que començaran a omplir-se de gent ben preparada i amb els mèrits professionals i l’experiència necessària per a cada posició i responsabilitat. Digueu-me ingenu, però vull creure que es pot fer un país millor –no tan sols amb eslògans, sinó amb fets.

No sé si el dia que la CUP ocupi posicions de responsabilitat política sabrà trencar aquesta dinàmica. Espero que sí. Però, ara com ara, CDC i ERC no ho fan. Podria posar-ne molts exemples, però la voluntat d’aquest article no és d’assenyalar persones determinades, sinó aquells qui les col·loquen i afavoreixen aquesta pràctica. Hi ha consellers que dos dies abans de ser escollits pel partit no tenien gaire idea de la matèria de la seva nova responsabilitat. Hi ha secretaris i directors generals col·locats per tots dos partits per controlar-se mútuament. El repartiment de càrrecs a corporacions i organismes oficials s’ha fet per colors i a pes. La col·locació de gent sense ni la mínima experiència professional en el terreny privat és penosa. Parlo de gent que ha viscut de càrrec en càrrec a les faldilles del partit o el sindicat durant anys. El repartiment polític de les posicions determinants als mitjans i agències de comunicació públics ha estat prou evident i a la llum de dia, encara que aquells que abans feien grans escarafalls ara que han estat convidats a seure a taula, callen.

La regeneració democràtica, que hauria de ser un dels puntals de la nova república, no consisteix pas a renovar cares i allà on hi havia els de sempre posar-hi ‘els nostres’. No ha de ser un canvi de cromos, això. Sinó un canvi profund dels mecanismes de designació de responsabilitats, amb paràmetres clars i transparents. Els partits que vulguin fer la nova república, que entenguin que ‘nova’ no vol dir repintada d’un color diferent. Vol dir amb pràctiques democràtiques i molta autoexigència des del primer dia i en tot moment. A veure si aquests divuit mesos –ara ja són catorze– també són útils per a canviar això. A veure si les estructures d’estat també impliquen un canvi de mentalitat política que ens aproximi als països més avançats, transparents i eficients. Si no, no veig pas clar que l’esforç serveixi de res.

@PereCardus, periodista

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any