El setembre del 2015, el moment polític del Principat es caracteritzava per una aliança tàctica entre institucions autonòmiques i moviment independentista. Una aliança ben específica, feta de tal manera que impedia a cada part d’actuar sense tenir present el criteri de l’altra. El govern de la Generalitat no podia fer cap pas enrere respecte dels compromisos adquirits sense perdre la confiança de la gent mobilitzada; al seu torn, el moviment independentista no podia caure en escaramusses de carrer sense perdre la unitat i l’autoorganització aconseguides els últims anys, fet que hauria deixat el govern de la Generalitat despullat a l’interior i a l’exterior.

En un estat independent, vaig escriure llavors, aquest consens es podia traduir en una mena de governació mixta, un equilibri de poders entre els representants i els representats que impediria, als primers, de continuar funcionant com una ‘classe política’ autosuficient, mentre que preservaria el poble de demagogs i aventurers de la política. Com és lògic, la situació exigia anar cap a formes de representació popular més riques i complexes que les establertes dins el marc encotillat dels temps regits per l’autonomia espanyola. Amb aquesta unitat estratègica, el Principat independent s’hauria garantit una estabilitat republicana bàsica per poder defensar-se dels intents desestabilitzadors interns i externs. No cal dir que la incapacitat de les institucions de superar les inèrcies derivades dels quaranta anys d’autonomia i la falta de lideratge polític del carrer van fer impossible cap estratègia unificada per a superar els límits del sistema polític heretat. I així ens va anar l’octubre del 2017, quan es va trencar la unitat tàctica entre institucions i moviment independentista, entre Generalitat i poble mobilitzat.

Teníem, doncs, el 2015, ‘institucions’ i ‘poble’ (o, en termes antics, ‘cònsols’i ‘plebs’) que anaven tàcticament de bracet. Però, on eren els patricis, les antigues classes altes, les elits? Tothom recorda les grans maniobres d’aquesta classe social en temps de la segona restauració borbònica, amb la invenció de formacions centristes, centrades i centralitzades, com a sucursals de la UCD suarista; o la resurrecció de vells quelonis lligaires; o les remembrances del Cambó més monarquista; o, en fi, la creació de la patronal espanyola (CEOE) a càrrec del reputat químic i tennista Carlos Ferrer Salat. Però, en aquells moments, de catalanisme només n’hi podia haver un, que no podia ser de cap manera sucursalista, a la vegada que havia de saber concertar els interessos econòmics de la patronal catalana amb la política de negociació amb l’estat sense trencar la vaixella –de tot plegat, en sortiria el conegut ‘pujolisme’, mal menor a la catalana manera per a resoldre problemes majors de subsistència espanyola.

El fet cert és que, en aquell procés de conjunció institucional i popular del 2015, els patricis no hi eren ni hi volien ser com a tals (el 1977, gent com els Sentís, Ferrer Salat, Samaranch, Cañellas o Güell, n’eren representants més o menys directes). Però hom els esperava (bé: no tothom ni amb la mateixa ànsia). I no és que no es moguessin. Ben al contrari, es van veure molt actives, les distintes entitats del patriciat, durant el 2015: lobbies mediàtics, patronals en tromba, institucions civils pontificant a tort i a dret, columnistes a tant la tongada antiindepe, ponts aeris retratats… Qui més qui menys, hi va dir la seva sense aturador, i amb un ritme sostingut, que feia pensar en una estratègia calculada: mantenir-se verges i expectants respecte del procés polític, crear un espai propi virtual , introduir la desconfiança entre el poble i les institucions. Alguns la van anomenar ‘tercera via’, que encara cueja, utilitzada per obrir pas a sapadors polítics, prou mercenaris per a allistar-se en totes les guerres, i a partits d’estricta obediència espanyola.

El revestiment ideològic que justificava aquella voluntat dels poderosos de no participar, amb un partit propi, en la governació del país era pobre i era fal·laç. En essència, consistia a fer-nos creure que ells no feien acords polítics (Joan Rosell dixit), sinó que només es dedicaven a fer funcionar l’aparell productiu, a ‘crear riquesa’. Paradoxalment, la pobresa de l’argument és que ningú no pot separar, avui dia, política i economia sense fer el ridícul o passar per cínic. (Només cal seguir els funambulismes del govern central de torn amb la qüestió del preu de l’energia i comprovar com les seves polítiques recauen sobre els empresaris mitjans i petits –després s’estranyen que l’ANC guanyi a les cambres– i com s’imposa la pobresa energètica a les classes populars.)

La fal·làcia de l’argument era que les institucions i el poble –i, més en concret, el poble treballador–, encarregats de tirar el carro de la política, estaven tan imbricats en el funcionament de l’economia que, per a separar l’una de l’altra, calia alguna cosa més que la filosofia neoliberal que destil·laven els missatges demagògics dels pretesos ‘capitans d’indústria’ que no volien ser ‘almiralls dels almogàvers’, segons la dicotomia establerta aleshores pel director del diari més ‘transgressor’ del patriciat barceloní. En termes polítics, la posició absentista de les elits catalanes implicava una presa de partit que, sota l’apel·lació al ‘diàleg’, n’amagava el suport als poders legals, cosa que significava preferir l’ordeno y mando de la constitució espanyola al consens democràtic institucional i popular del Principat. (I d’aquell ordeno y mando se n’havia de derivar, naturalment, la fugida d’empreses cap a Madrid a toc de corneta del 155.)

Si el patriciat hagués tingut persones intel·ligents al seu servei, s’hauria adonat que li convenia d’estar en una governació mixta de tres potes (institucions, patriciat, poble), justament perquè, en termes estratègics, era el millor dic de contenció de què disposaven les elits per evitar que, un cop desfeta la cotilla espanyola, el poble treballador exigís alguna cosa més que simples reformes formals a l’estat independent del Principat. Però la carta –ben poc amagada, per cert– era Ciutadans, ‘el partit de l’Íbex 35’, destinat a torpedinar el procés independentista creant les condicions per a una creixent polarització social amb l’ajuda inestimable de mitjans de comunicació catalans i espanyols. Com era de preveure en un partit que es vantava de ser ‘el primer de Catalunya’, després d’unes eleccions a la franquista manera de por i repressió per tancar totes les minories passives dins la cleda del 155, les ambicions dels dirigents de Cs els ha duts a l’escenari espanyol deixant al darrere el no-res polític més absolut.

Però, entretant, els nostres patricis es freguen les mans contemplant l’estat de l’independentisme per dalt, perquè, lògicament, si el miressin per baix, els vindrien basques i no voldrien sentir parlar de picar pedra. D’aquí vénen les noves maniobres patrícies d’introduir un nou mercenari de la política a la capital del país que els ajudés a mantenir el mal menor per als seus interessos, enfront, una vegada més, de l’independentisme (institucional, d’ocasió, hegemònic, o neoautonomista, com us plagui). Saben de sobres, les elits, els patricis, les classes altes, que el poder instituït no hi és pas per a canviar les estructures profundes de la marca Barcelona, sinó per a adobar-les, de manera que ells, els patricis, les elits, les classe altes, s’apressen a adobar, igualment, les parts sobreïxents del vaixell espès i municipal, a repintar-les i a exhibir-les a l’aparador del turisme mundial. També saben, les nostres elits, els nostres patricis, les nostres classes altes, que cap Salvini no els salvarà el cul, perquè, així que el tindran maquetat, tocarà el dos cap a Madrit i, entretant, l’independentisme no en tolera, de salvapàtries. De manera que la reinvenció de la ‘tercera via’ seguirà el seu curs, amb més o menys volatilitat i amb lligues més o menys democràtiques, ignorant que el catalanisme serà espai d’alliberament nacional o no serà. Sí, mentrestant, les lligues més o menys democràtiques serviran a les elits per a guanyar temps i fer tota mena de sorolls, paràsits i interferències contra el lògic i legítim desenvolupament de la societat cap al seu alliberament.

Però tot podria ser més simple: i si de tot plegat resultés que les elits, els patricis, o les classes altes, no saben, senzillament, què fer, i només aspiren a mantenir-se en el sucursalisme o a tornar a la ‘primera Convergència’?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb