Preocupació. Aquesta és la paraula amb què relacionem els darrers esdeveniments que han tingut com a subjecte l’escola pública catalana. Dijous, 15 de febrer de 2018, sobrevolava l’amenaça de la “casella lingüística”; l’endemà, l’aprovació al Consell de Ministres de l’informe sobre la renovació dels concerts educatius que vencen a final d’aquest curs. Dues ombres sobre l’escola pública amb conseqüències negatives similars en el deteriorament de la garantia de la igualtat d’oportunitats.

El model educatiu públic a Catalunya és un model consolidat que s’implementa als vuitanta a partir d’una àmplia majoria social i política. El model d’immersió lingüística és fruit del consens social que determina en quines llengües s’ha de garantir l’ensenyament. És, en essència, un model inclusiu que no separa l’alumnat per raó de la llengua. Les famílies no trien, tots i totes estudien en el mateix idioma i s’assegura que al final del procés s’obtinguin els mateixos resultats en totes dues llengües. Som davant el perfil del bilingüisme. La conseqüència n’ha estat la creació d’una única comunitat lingüística, cosa que evita la segregació per raó de llengua i en demostra, a la vegada, l’efectivitat i acceptació generalitzades.

L’anunci del ministre d’Educació d’introduir una casella perquè les famílies puguin escollir la llengua vehicular en què n’estudiaran els fills i filles trenca aquest consens social. Imposa un model que segrega i crea una desigualtat d’oportunitats que pot portar a la creació de dues comunitats lingüístiques. A les antípodes del model consensuat i també regulat. Però, és factible, això?

La voluntat de modificar les normes de preinscripció per incloure la “casella lingüística” no té fonament legal en l’ordenament jurídic de Catalunya. Tant l’article 6 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya com l’article 11 de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) estableixen que el català és la llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu. A més, es prohibeix que els alumnes siguin separats en centres o en grups de classe diferents per raó de la seva llengua habitual. El projecte lingüístic del centre recollit a l’article 14 de la LEC estableix també que ha de contemplar el tractament del català com a llengua vehicular i d’aprenentatge. Calen molts canvis normatius i cercar massa consensos per acabar amb el nostre model lingüístic.

En canvi, la renovació dels concerts educatius, incloent-hi les escoles que segreguen per sexe, és molt simple de dur-la a terme. El Consell de Ministres ha autoritzat renovar quatre anys més els concerts educatius als cicles d’infantil i secundària. En el termini d’un mes la resolució pot ser signada i no podrem revertir la situació fins a la propera renovació. Els concerts educatius institucionalitzen la segregació per raons socioeconòmiques, la segregació per sexe i la segregació per creences religioses.

A l’escola pública es concentra més del 80% de l’alumnat amb necessitats educatives específiques, ja siguin per raó de capacitat, socioeconòmica o perquè són nouvinguts. Aquests alumnes acaben per rebre proporcionalment menys recursos  que els alumnes de l’escola concertada. Mentre que la despesa per alumne a l’escola pública s’ha reduït un 20,3% des del curs 2010-11 fins a l’actualitat, la despesa en concerts educatius és l’única partida que s’ha incrementat en aquest període de temps.

L’aplicació desigual i intencionada de les reduccions pressupostàries ha introduït més desigualtat ‒si és que és possible‒ en un sistema educatiu caracteritzat per l’existència d’una doble xarxa, en la qual centres de titularitat privada són finançats amb recursos públics. El pressupost ens diuen que la prioritat dels governants ha estat el funcionament dels centres privats concertats, que han protegit i afavorit fent fins i tot modificacions pressupostàries que no estan subjectes al control parlamentari. Veiem, en aquest sentit, que el govern utilitza activament l’escola i els diners públics per promocionar i intensificar les segregacions socials i la desigualtat d’oportunitats.

Ambdues propostes tendeixen a la mateixa direcció: incrementar les desigualtats, ampliar les segregacions i crear des de la base diferents comunitats lingüístiques, econòmiques, amb privilegis i discriminacions. Tenim encara la possibilitat de revertir la situació, avançar cap a un model que aturi, almenys, el finançament públic d’aquelles escoles que segreguen per sexe, i continuar després amb les que només entenen la catòlica com a única religió vàlida. L’educació és un dret universal i l’escola pública, la institució que el converteix en realitat.

 

Belén Tascón és la presidenta de la FaPaC (Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya)

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb