Fort, valent, sense por: ser home va lligat a una sèrie de comportaments. Ara bé, què passa quan es vol trencar amb aquests rols? Sí que és cert que, amb l’auge del moviment feminista els últims anys, cada cop està més normalitzada la imatge d’home cuidador i preocupat. Cal mirar però, fins a quin punt aquests comportaments són un canvi realment transformador o són merament superficials. El difícil aquí és maquillar-se, arreglar-se i adoptar actituds típicament femenines sense ser encasellat com a estrany.

La cisheteronormativitat

La societat en què vivim està regida per unes estructures i costums perpetrades durant els anys a través de la cultura. Una de les característiques d’aquesta estructura és el binarisme. Per binarisme s’entén la classificació social basada en dos gèneres: home i dona. En néixer, tota persona ve amb un sexe determinat en funció de les característiques biològiques; penis: mascle, vagina: femella.

Socialment, amb el sexe es determina el gènere; mascles com a homes i femelles com a dones. Ritxar Bacete, autor del llibre Nuevos Hombres Buenos, creu que els humans “naixem porosos amb un nivell de plasticitat radical, som en potència” per això, afegeix “la societat i la cultura ens doten de contingut”. Sovint es parla del gènere com una construcció social.

 

El binarisme té una característica; és desigual i es basa en la contraposició de formes de fer en base al gènere. Principalment, la masculinitat, pròpia dels homes, és contrària a la feminitat. L’home, fort, atrevit i insensible mentre la dona, cuidadora, emocional i delicada. Aquesta desigualtat fa que les característiques del gènere i el binarisme siguin patriarcals; dotant els homes de més privilegis. La filòsofa Judith Butler parla d’aquest sistema i apunta que “l’estructura de les creences és tan forta que permet que alguns tipus de violència es justifiquin o ni tan sols siguin considerats com a violència”.

La idea de binarisme també va lligada a la d’heterosexualitat. Jokin Azpiazu, sociòleg i activista especialitzat en noves masculinitats, explica que “si hem nascut mascles, viurem com a homes i ens han d’agradar les femelles que viuen com a dones”. El binarisme beu de tres elements que es relacionen entre si: sexe, gènere i sexualitat. Lligant-los trobem el que Azpiazu creu que és el triangle del binarisme: necessita dels tres elements per a ser complet.

La conjunció d’aquests tres elements (sexe-gènere-sexualitat) forma el que també s’anomena cisheteronorma. La cisheteronorma, significa que a part d’haver nascut mascles, identificar-nos com a homes i sentir desig cap a femelles, identificades com a dones; tenim una identificació de gènere constant durant la nostra vida. És a dir, si hem nascut com a mascles sempre ens identificarem com a homes i aquesta serà la nostra forma d’identitat lligada a aquests tres elements de manera constant.

“Tenir ploma”

Un dels àmbits més condicionats per la cisheteronorma és el de la identitat i expressió de gènere, és a dir, a quines característiques associem al fet de sentir-nos homes o dones i de quina manera i a través de quins rols o actituds les mostrem a la societat. Maquillar-se, muscular-se o arreglar-se són tipus d’expressions de gènere que, segons l’imaginari popular, evoquen a associar l’individu amb un gènere o altre. Tant la masculinitat com la feminitat tenen formes concretes de mostrar-se al món, encaixades dins unes formes de fer i pensar que identifiquen la persona segons un gènere o altre.

Ara, què passa quan un home trenca amb aquests cànons imposats? Què passa quan canvia la veu gutural i profunda per una d’aguda i cridanera; quan abandona el posat impassible i s’exalta, s’emociona i mou molt les mans al parlar; o quan veu avorrida la roba fosca i llisa i decideix pintar-se les ungles de rosa lluent, a joc amb la camisa de flors que tant li agrada? Doncs que se l’exclou dels “homes de veritat” i passa a estar etiquetat com a “home amb ploma”.

Els “homes amb ploma” han estat tradicionalment associats a l’homosexualitat, no perquè existeixi cap mena de relació entre la identitat i expressió de gènere i l’orientació sexual; sinó perquè, una vegada han trencat amb la cisheteronorma i amb els models de relacions que aquesta imposa, els individus solen alliberar-se de part de la pressió d’haver d’”encaixar” i resten més oberts a explorar noves maneres de concebre la seva masculinitat. Tant és així que la ploma s’ha acabat convertit en una forma d’empoderament i de reivindicació de la sexualitat del col·lectiu LGBTI, que transformen un estigma en una identitat col·lectiva que els agrupa sota una mateixa lluita compartida.

Azpiazu però, explica que a vegades “la ploma s’entén com un fet exclusiu de mariques i bolleres quan en realitat també hi ha heteros amb ploma”. Un d’ells és l’Amat Molero, que forma part de la cooperativa d’investigació i formació en feminismes i noves masculinitats Ulleres per Esquerrans, i que explica que, tot i ser un individu suposadament cisheteronormatiu, sempre se l’ha exclòs i se l’ha tractat com a un dissident pel sol fet de tenir ploma; i que aquesta porta implícita més violències i discriminacions del que pot semblar a simple vista: “La plumofòbia és l’encreuament de l’homofòbia i el masclisme; quan l’home adopta trets més feminitzats rep un càstig social, ja que allò femení és repudiable”.

Noves identitats

Però com podem acabar amb aquesta plumofòbia i amb aquesta imposició de la identitat i expressió de gènere que ens condicionen des de petits? L’Amat proposa unes línies de treball bàsiques per trencar amb la norma i poder explorar altres maneres de concebre el gènere: “El primer pas per trencar amb la cisheteronorma és la desobediència. S’han d’enderrocar les dinàmiques que se’ns han imposat per poder construir els fonaments de les noves identitats”.

 

Una altra de les eines que veu imprescindibles per a un canvi de paradigma és l’empoderament, no només en el sentit d’abanderament de les identitats dissidents per part dels subjectes oprimits; sinó també un empoderament “emocional i psicològic” que passi per repensar les dinàmiques amb què ens relacionem i buscar espais de cura i d’entesa mútua on poder explorar-se un mateix i entendre i respectar les identitats i expressions dels altres.

El concepte de “tenir ploma” neix de l’esforç de la cisheteronorma d’excloure dels qui es poden considerar “homes” a aquells que no s’adapten als rols i dinàmiques que aquesta els imposa. Cada vegada més, però, molts homes amb identitats dissidents han trobat en aquesta forma d’expressió una eina per a la reivindicació i la lluita, per a poder cridar als quatre vents que, malgrat tot, s’han atrevit a ser qui són; encara que això signifiqui ser diferents. I és aquí on rau la vertadera masculinitat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb