il·lustració que es faci cienciaferits
Il·lustració: Sarvatxo

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Mossèn Reig, que és llarg com un sant Pau, arrossega la cadira de la canalla, la que té les potes més curtes, i l’acosta al foc de rogle. S’hi asseu, mig eixarrancat.

—Us portarem la llum, Ventura —anuncia.

El vell Camader, que seu a l’escó on tots els caps de casa camaders s’han assegut des-de-qui-sap-quan («a cal Camader fa mil anys que s’hi fa foc», deia, sovint, quan algú en qüestionava l’antiguitat), caragola una cigarreta amb escafarlata de contraban.

—Ja en tenim, de llum —diu, malhumorat.— Tota la que ens fa falta.
—Però llum-llum —insisteix el mossèn—. De la de veritat. No haureu de cremar més teia, ni anar a la quadra amb carburos. Fent girar un interruptor i s’ha acabat la nit.
—Ja en tenim, de llum, hòstia —insisteix el vell Ventura—. No ens en cal més.

El capellà fa veure que no el sent. Té paciència i sap que aquella conversa serà difícil.

—Podríem fer servir l’aigua del rec de Dalt. Hi ha un bon salt, a l’entrada de Tremolet. Hi hauríem de posar una turbina, just al caient. No caldria gran cosa més. Mireu si és fàcil.
—Prou que hi és, prou, el salt —reconeix el vell Camader.

Ves si li han d’anar a explicar, per on passa el rec, que hi va anar a jornal tot un hivern, quan era jove i valent, i tot es feia amb pena i sense màquines.

—També hi ha una altra possibilitat: el molí vell del Pont —afegeix el capellà, com si improvisés—. Mireu, la maquinària ja hi és, i la peixera i el canal. Només s’hauria de netejar i mirar si s’ha de canviar alguna peça. Hauríem de posar un generador on hi ha la mola i tirar fils amunt. A l’hora foscant, podem fer girar l’aigua des de cal Perotes mateix, que hi cau recte des del cap del Roc, amb una sirga que obri l’estolador. A Tornall ho tenen així i prou contents que estan.

El vell Camader col·loca un altre buscall, no perquè faci falta, sinó per fer alguna cosa. La presència de mossèn Reig, a la cuina i vora el foc, que és el cor de la casa, l’incomoda. És un capellà, i el seu lloc és a la rectoria i els dies de festa a l’església de Sant Vicenç. I prou. A les cases només hi ha d’anar a portar el viàtic per als que es moren, i si mai se’l convida, als batejos o als casoris, a les cerimònies on ha tingut algun protagonisme com a oficiant. I prou. Com més lluny, millor. De mossèn Reig no, però de mossèn Porredon, l’antic ocupant de la rectoria de Llobarca, es deia, ell sempre ho havia sentit a dir, que feia màgica de nits, amb el llibre dels responsos obert. Les cases que no li feien prou cas rebien el càstig: el bestiar emmalaltia, les trumfes es podrien a terra, quan encara no havien estat collides. Algunes vegades, la vaixella de l’escudeller es posava a tremolar i fins i tot algun plat saltava i es trencava contra l’aigüera.

I ara els collons de l’electricitat. Prou que ha vist bombetes en funcionament, a Lagrau, a cal notari, i al metge, però aquella llum groguenca li va semblar tan tènue i tremolosa, tant poqueta cosa, que no servia «ni per vetllar morts», els va dir a casa, en tornar. Molta comèdia per no re. Els invents moderns són una puta enganyifa, pensa el Ventura. El tren, el vapor, telèfons i telègrafs, cotxes i camions i bicicletes amb motors, ara els molins que no molen blats i que diu que fabriquen llum. Tot són maneres de posar-nos els podrits del govern i els seus escrivents a casa, de ficar el nas on no n’han de fer re, de trencar l’equilibri finíssim que ha garantit els mil anys de foc de la casa: l’aigua que baixa pel riu, l’aigua que cau del cel, el que et puguin donar els prats i els camps i els boscos, aconseguit amb l’esforç de tots els braços que puguin treballar i de l’ajut que et donen els animals de la casa: un escamot de cabres, el ramat d’ovelles, les vaques de llaurar i dos matxos, sense comptar un nombre sempre oscil·lant de gossos i gats. Tot el que puguis fer-t’ho tu, que no t’ho facin els altres, llevat dels veïns, que si un dia fas per ells, l’endemà faran per tu. I els diners, ni tocar-los, perquè són l’expressió màxima de l’abstracció, de l’engany en què s’ha instal·lat el món. Als Camaders, generació rere generació els ha anat prou bé així i qualsevol canvi és capaç de capgirar-ho tot. Per això el pare va apuntar-se a les tropes del general Savalls, de molt jove, i el besavi va tornar coix després de combatre al costat de mossèn Tristany. Unes guerres estranyes, que es van disputar sense cap esperança en la victòria, però que eren sobretot una qüestió d’ordre i dignitat.

El vell Ventura ja en té els collons plens.

—Molt bé, mossèn. Re més? Us puc servir d’alguna altra manera? Us voleu quedar a sopar, potser?

El capellà és prou conscient que la visita s’ha acabat i que no hi ha res més a dir. Que-Déu-us-beneeixi a tots, Ventura, mormola, i el vell Camader respon escopint cap a la xera un bri de tabac que li ha quedat a la boca. Mossèn Reig s’aixeca de la cadireta plegant les cames i saltant com un llagost, és jove i prim, agafa d’una revolada el barret que ha deixat damunt de la taula del menjador i se’n va, escales avall, vigilant de no topar amb la biga que aguanta el soler. Massa alt per aquelles cases de gent escardalenca, però que és forta com rebolls d’alzina.

 

L’hereu arriba tard, de negra nit, sort n’ha tingut d’una lluna que és quasi plena. Com que no feia massa fred, a la tarda ha anat a les Muntades a netejar les secles i s’ha entretingut a refer un troc petit que ha trobat al cap d’un marge, la setmana passada havia plogut molt. I com més aviat es repari la portella del mur millor, que una pedra que cau n’arrossega una altra i, encabat, tot és molt més difícil. La seva dona li ha deixat el sopar preparat. Des que va morir la mare, l’any abans, de la passa de grip, l’Àngela ha assumit amb naturalitat la seva funció de mestressa, perquè és llei de vida i des del moment mateix en què va entrar a la casa ja sabia que algun dia l’hauria de substituir. El vell Ventura, tot i que se l’estima i està content perquè veu que la feina no l’espanta i no para mai quieta, troba a faltar la serenor de la seva Rosa, que era seca i ferma com un boix, satisfeta i honorada d’haver fet un bon matrimoni, perquè a Esquenall, d’on era filla, sempre deien, com una facècia que amagava una veritat crua, allò de «dones avall, cabres amunt», per voler dir que les noies s’havien de casar a un poble més baix que aquell on havien nascut. Llobarca no és que sigui precisament un poble de ribera, però prou és més solei i endreçat que Esquenall, que està encastat damunt d’un barrancot, on la gent es moriria de gana si no fos pels pasturers que hi ha camí del port, i dels emprius del solà de l’Hospital. I pels fardos de llana que passen d’amagat cap a França, també.

Mentre sopa, el vell Camader li explica la conversa amb mossèn Reig. Tot i que és tard i sempre se’n va a dormir així que acaba de sopar, s’ha volgut quedar una estona. En fa un resum, més aviat. Que el capellanot dels collons ara ens vol portar la llum al poble, nolis volis. Aquesta és la substància de la cosa. No li dona gaire importància, ho considera una excentricitat més, com quan algú els insisteix que ja és hora d’obrir una carretera, que no seria tan difícil i només caldria barrinar el pas de Tremolet, que és penya pura, això sí, però per això serveix la dinamita. Però sí que no pot estar-se’n de manifestar la seva sorpresa. Que un capellà sigui l’herald dels nous temps no era gens previsible. Ans al contrari: sempre han estat els mantenidors de la tradició, els vigilants del respecte a una manera sagrada de fer les coses. Emprenyadors, sí, tant com vulguis, sempre sermonejant i vigilant si vas a missa o no, i controlant les interioritats de les alcoves gràcies a les informacions obtingudes al confessionari. Però si fins i tot ara els mossens comencen a desviar-se, malament rai. I la culpa, pensa, la té el bisbe Bonell, que prou era un bon home, però ves a saber per quins set sous va fer instal·lar un laboratori de física al seminari, que el va anar a buscar a una universitat, a França. Deia el bisbe que la ciència no era sinó una manifestació més de la meravella divina, i que el coneixement dels misteris del món ens acosta a la voluntat del Creador i ens la fa encara més meravellosa. I ja em diràs tu quina necessitat hi havia.

L’hereu, el Camader xic, escolta, mastega, fa un traguinyol del porró i sobretot calla. Calla perquè sap que no ha de dir res, que l’ha de deixar fer, que mentre visqui serà l’amo i la seva paraula sempre serà l’última. Deixa que el vell s’esbravi, que engegui aquell corrent d’improperis que sembla no tenir aturador i que, en acabar, quedi tranquil una temporada, uns dies o, amb sort, unes setmanes, fins que se li torni a omplir el pap amb una indignació solemne, ancestral. Però, sobretot, el pare no ha de saber, ni tan sols sospitar, que ha estat ell qui ha estat parlant amb el capellà i amb un altre hereu jove, el Pere de cal Sastre, i que tots tres han fet pujar, mig d’amagat, un enginyer de Lleida, que ha fet números i croquis. No ha de saber que li han explicat —encara que de vegades confongui els conceptes— què és un watt i un volt i un amper, sap què signifiquen les unitats de mesura i té una idea força precisa de quines conseqüències té que un corrent sigui continu o bé altern. A Lagrau ha vist la centraleta, ha parlat amb els encarregats, ha resseguit les instal·lacions, des de la presa al riu que baixa del Marquesat fins que l’electricitat arriba a les cases, amb un filam estès sobre els carrers que és com un telarany. Li fascina la invisibilitat del fluid, que es generi per acció del moviment i que discorri per un fil de coure per acabar encenent un filament de tungstè, que no sabria pas on anar-lo a trobar. És un coneixement clandestí, gairebé iniciàtic: no hi ha a casa ni un llibre, ni un prospecte, ni tan sols un paper amb els quatre números que han fet, tancats a la sagristia alguns diumenges, després de missa: tot ho té al cap. La seva conxorxa triomfarà, n’està segur. És només qüestió de temps. Els veïns als quals se’ls ha insinuat la possibilitat no hi veuen inconvenient, sobretot si no els ha de costar gaires diners. I no, els comptes estan fets i ben fets: amb una inversió inicial de quinze duros n’hi haurà prou, qui no els té, els quinze duros? Podem constituir una societat com la del rec, no és car i el benefici és immens. Somia de vegades amb què es podrà aprofitar l’aigua dels estanys, al fil de la trencada d’aigües, per generar energia de veritat, de la que es gasta per fer anar fàbriques, fer córrer tramvies i il·luminar ciutats. Però això són figues d’un altre paner i s’han de trobar socis capitalistes i bancs amb diners i portar gent forastera a treballar i això tampoc no li fa cap mica de gràcia. Amb la seva llum petita i amable, ja en tindran prou. Per veure-s’hi, per no fer aquella olor de fum, per esbandir una sensació incòmoda de misèria. Per posar una ràdio.

I, tanmateix, sap que hi ha alguna cosa que és a punt de trencar-se. Se sent com si fos un sabater, un d’aquells insectes de potes llargues que aprofiten la tensió superficial de l’aigua per passejar-s’hi sense enfonsar-se, però només que caigui una fulla, el miracle es trenca. Adeu a les nits de passar vetllada, un cop a casa dels uns, l’endemà a casa dels altres. Adeu a les històries de soldats, dels canuts de minairons en mans del Peirot, el secretari del Fiter d’Ares, de tractants de bestiar més llestos que una fura. Adeu a les anècdotes associades a cada casa i explicades una i mil vegades: com a cal Marxant tots eren borratxos, o el prodigiós padrí jugador de cal Ramonillo, que ho va perdre tot una nit jugant a la botifarra i ho va recuperar (amb escreix) la següent. Ningú no contaria més l’epopeia de com va ser el servici del padrí de cal Xanxo, que va ser un dels últims de Filipines, i l’experiència va ser tan terrible que va tornar lero com un albat. Adeu als romanços del temps dels moros, als relats de crims remots, de nens arrencats del bressol per una àliga, de les corredisses de contrabandistes i carrabiners, del viso de l’encantada que diu tenien a cal Fardalera, que van trobar estès damunt d’un boix a la vora del toll del Goleró, i que aquesta possessió determina que la casa no serà ni més pobra ni més rica, pels segles dels segles. Té la certesa, o bé una sospita fonamentada, que tot això es perdrà, endut per una torbonada. I li sap greu, una pena sincera. És conscient de la pèrdua però convençut que serà un canvi inevitable, i que és millor seguir el corrent de la història que no pas resistir-s’hi. Però sap també que el seu món és una il·lusió, que fa temps que va amb el pas canviat de la història, que passarà un temps de pròrroga i perdó, però que el destí és inexorable, però abans vindrà la llum i s’endurà la nit.

Què és Mètode?

Aquest relat forma part de la sèrie «Escriptors cienciaferits», iniciada l’agost del 2015.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.