Què ens diuen els noms de les persones?

Quan anava a l’escola, un col·legi públic a la Sagrera de Barcelona dels anys 1970 i 1980, els alumnes habitualment teníem noms en català si era la nostra llengua familiar o en castellà si aquesta era la llengua de la llar. Recordo la Maria / Assumpta, la Núria, una altra Mònica (dues més amb l’accent tancat), el Sergi, la Cèlia, la Maria Rosa i crec que això és tot, en una classe de trenta-cinc o trenta-set alumnes. També hi havia el Carlos, el Miguel Ángel (Míguel), el José María, l’Alejandro, el Jorge, el Sebastián, l’Obdulia, la María José… I també n’hi havia d’iguals en totes dues llengües: de vegades la pronúncia desfeia l’ambigüitat (Raquel) i de vegades no (Ruth).

Quan el meu fill va començar a anar a l’escola, a partir del 2010, em va cridar l’atenció que alguns infants de famílies castellanoparlants tenien noms catalans: Àlvar, Adrià, Ferran, Joan Manel, Marc, Laia… També he tingut alumnes en facultats d’Educació del país, una mica més grans (de principi de la dècada del 2000), amb el mateix patró. Recordo especialment una Mercè, que pronunciava el seu nom amb A i E tancada, i una Gisela que pronunciava el so inicial com una Y castellana, E tancada i A.

No sé si això continua passant actualment, però sospito que sí tenint en compte els noms dels nadons més posats. D’acord amb l’Idescat, el 2024 hi havia nou noms indubtablement catalans entre els vint-i-cinc més freqüents: Martí, Biel, Marc, Nil, Jan, Ona, Pau, Pol i Arnau. A més, n’hi ha una colla que es distingeixen només per l’accent i hi trobem juntes totes dues versions: Sofía/Sofia, Júlia/Julia, Àlex/Álex, Olívia/Olivia. També hi podríem afegir Mia, perquè hi apareix sense accent. Uns altres són iguals en una llengua i l’altra: Martina, Emma. També tenim uns quants noms en castellà: Mateo, Lucía, Hugo, Bruno i Leo (probablement per Messi). I alguns noms d’uns altres orígens: Enzo, Liam, Luca. No hi trobem, entre els primers vint-i-cinc, cap nom de tradició àrab, xinesa o d’alguna altra de les principals comunitats immigrades. Hem de baixar fins al número 62 per trobar Mohamed; al 63 hi ha Amira; al 133, Imran; al 139, Ussaid, etc. No és fàcil de destriar noms emprats entre els hispanoamericans: el que sembla més clar és Abigaïl/Abigail, en la posició 406.

Pot ser que aquest fenomen tingui alguna implicació sociolingüística, com una certa adscripció simbòlica a la catalanitat, a més d’una qüestió de gust: t’agrada aquell nom, com sona, i decideixes de posar-lo al fill. Perquè, com trien els pares els noms dels fills? Segurament hi ha motius ben variats, però entre els més habituals hi ha la tradició familiar, el significat i la sonoritat, o un referent que ens agrada (Leo, Elna). Carme Junyent, a partir de l’observació dels noms més freqüents històricament, aconsellava d’anar a buscar inspiració en els avis si no volies un nom dels més posats. Deia que, encara que et semblés que posaves un nom poc triat, resultaria ser molt usual i trobaries uns quants infants amb el mateix nom a l’escola. He de dir que vaig seguir el seu consell, perquè tenir un nom d’època com el meu fa que molt sovint no sigui prou distintiu i t’hagin d’anomenar pel cognom sencer o abreujat (jo era la Barri, a l’escola). Quan vaig fer treball de camp per a la tesi, el nom de Mònica era una novetat a la comunitat on vaig anar. A més, hi vaig trobar una altra investigadora, de Valladolid, que es deia Mónica, de manera que vam esdevenir “les Mòniques” i a algunes nenes els van posar el nostre nom. Una novetat, un nom que sonava bé en la seva llengua.

Però els noms també poden ser vists com una amenaça. La prohibició dels noms tradicionals ha estat un element de repressió habitual per a negar la identitat individual i col·lectiva. A França, per exemple, no es poden posar noms amb accent o amb caràcters inexistents en francès: per tant, no pots inscriure un fill com a Martí o Artús –res de noms catalans o occitans–, però sí que el pots inscriure com a Steven o Johnny. La Xina va prohibir fa uns quants anys els noms islàmics per als nens uigurs, de religió musulmana. També es van prohibir els noms tradicionals a l’Amèrica colonial i postcolonial: en moltes comunitats, com l’aimara, la recuperació dels noms forma part d’un procés de reconstrucció de la identitat, de retorn a la història i cultura pròpies.

Igualment, durant la dictadura franquista només era permès d’inscriure un fill amb el nom en castellà. Justament a la generació dels meus pares, nascuts a la dècada del 1930, hi havia molts noms castellans catalanitzats adaptant-ne la fonètica. Recordo, d’entre el veïnat i la família, noms amb neutralització de les O finals: Fernando, Antonio, Alfredo, Francisco…; també Asunción i Pepita, amb fonètica catalana. De fet, la incorporació dels noms de pila castellans en el parlar col·loquial és antiga: noms com ara Domingo, Jacinto, Rossendo, Francisco, etc., adaptats fonèticament, s’acceptaven com a catalans. És d’aquests noms, aparentment, que van sorgir els hipocorístics Mingo, Cinto, Sendo, Cisco, etc.

En canvi, al tardofranquisme i la transició comencen a aparèixer noms que beuen de la història i que tenen un caràcter d’especificitat catalana, com ara Arnau, Roger, Jofre i Guifré; presos d’alguna Mare de Déu, com Queralt i Txell (abans potser populars localment) o de topònims, com per exemple Aran, Pol i Isona. Justament alguns d’aquests es mantenen entre els vint-i-cinc noms més posats ara mateix.

De la Pepita a l’Ona i de l’Alfredo a l’Arnau o el Leo, passant pel Jorge i després el Mohamed, tot de canvis polítics i socials. De fet, els noms de les persones ens diuen moltes coses de la situació sociolingüística de les comunitats, més enllà dels motius particulars que duen els pares a triar un nom per als fills. Aquesta tria hauria de poder ser lliure (a excepció de noms considerats ofensius o denigrants), i caldria garantir que totes les comunitats puguin exercir aquest dret, sobretot en relació amb l’antroponímia pròpia i tradicional.

Mònica Barrieras és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)