Diada Assemblea

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La política catalana ha avançat de manera frenètica aquesta darrera dècada: canvis que s’havien cuit a foc lent durant molts anys es van accelerar en cosa de ben pocs. És força ample el consens que la sentència contra l’Estatut de Catalunya, amb què el Tribunal Constitucional va esmicolar consensos, en va ser el catalitzador. En qualsevol cas, el procés ha trasbalsat tota una generació de polítics i els seus discursos. Ara que fa deu anys d’allò que se’n considera, en general, el començament, un cop d’ull a l’hemeroteca serveix, pel cap baix, per a prendre consciència de la celeritat amb què Catalunya ha integrat evolucions discursives, siguin més honestes o menys, més visionàries o menys.

Les dades del sotrac polític a Catalunya: deu anys de la sentència de l’estatut

Hem triat quatre dels dirigents més destacats d’aquests darrers anys i n’hem rescatat declaracions de quan el procés era a les beceroles: Carles Puigdemont, aleshores batlle de Girona; Oriol Junqueras, tot just elegit president d’Esquerra Republicana; Miquel Iceta, aleshores encara segona espasa del PSC de Pere Navarro; i Ada Colau, aleshores candidata a la batllia de Barcelona.

Carles Puigdemont: ‘Tenim molt clar que hi ha una cosa que vol la gent: un pacte fiscal’

‘De moment tenim molt clar que hi ha una cosa que vol la gent: un pacte fiscal. Que no vol dir una relació cosmèticament diferent amb Espanya, sinó profundament diferent.’ Són paraules del 3 d’octubre del 2011, de qui llavors era batlle de Girona per Convergència i Unió, Carles Puigdemont i que exactament sis anys més tard seria, per giravolts prou inesperats, al capdavant del govern de la Generalitat, amb l’encàrrec de fer la independència després d’un referèndum unilateral. ‘Tenim l’obligació d’esgotar fins al final les regles del joc’, continuava llavors, però en tot cas el país necessitava ‘un salt nacional endavant’.

Puigdemont, en una entrevista l’octubre del 2011 amb VilaWeb als passadissos del parlament.

Ho va dir en una entrevista a VilaWeb, als passadissos del Parlament, en l’època que el president Artur Mas aprovava el pressupost amb el suport del Partit Popular i cercava un acord de finançament. Puigdemont, que, amb tot, ja pertanyia al sector independentista dels convergents, vaticinava que el país ja era prou madur per a fer la independència: ‘Jo crec que sí. D’una manera força més accelerada de la que alguns potser fa uns anys podíem imaginar.’

Llavors faltava poc per a les eleccions espanyoles que el PP va guanyar per majoria absoluta, i la renovada Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras, que n’havia esdevingut president encara no feia un mes, reviscolava a les enquestes, i Puigdemont demanava que el seu partit i ERC s’apropessin: ‘No sé si arriben en el millor moment, però aquestes aproximacions són nacionalment necessàries.’ Però tampoc no el molestaven les negociacions amb Alícia Sánchez-Camacho: ‘No m’incomoda que es puguin pactar pressuposts sobre pressupòsits que compartim [amb el PP]’, deia. ‘M’incomodaria, i no serà el cas, que veiéssim acords polítics i ideològics sobre qüestions lingüístiques i culturals.’

Oriol Junqueras: ‘Doneu-me seixanta-vuit diputats i declaro la independència aquesta mateixa tarda’

‘Doneu-me seixanta-vuit diputats i proclamo la independència aquesta mateixa tarda’, deia Oriol Junqueras el 2013 en una conferència. En aquells temps, la Convergència i Unió d’Artur Mas ja havia superat la pantalla del pacte fiscal i, tot i que encara no s’havia fet seu el terme ‘independència’, que generava reticències en el president, un any abans havia demanat una ‘majoria excepcional’ a les eleccions que l’avalés per a encapçalar el ‘procés de transició nacional’. Junqueras s’havia estrenat just llavors com a cap de llista d’Esquerra Republicana amb èxit, va arribar als vint-i-un diputats, i es decantava per declarar unilateralment la independència quan l’independentisme disposés de seixanta-vuit diputats.

Junqueras, en la Diada del 2012. Fotografia: ACN

En una entrevista al diari Ara durant la campanya electoral del 2012, Junqueras deia: ‘Si ERC guanyés les eleccions per majoria absoluta el 25-N, proclamaríem la independència des del Parlament aquella mateixa setmana, perquè estem convençuts que no s’hi val a badar’. ‘En tot cas, no podem esperar al 2020’, urgia. Així mateix avisava Mas que no hi havia res a parlar amb l’estat espanyol, perquè de cap manera no seria mai possible d’arribar a un acord satisfactori: ‘Estem convençuts que negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit, perquè l’estat espanyol sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar.’ ‘No té sentit’, continuava, ‘i estem convençuts que l’estat espanyol no voldrà parlar i que, si vol parlar, ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.’

Era més o menys el relat que tenia també sobre negociar una reforma de la constitució amb l’estat espanyol. En un debat responia a Miquel Iceta: ‘Algú es creu de veritat que aquesta tardor hi haurà una majoria qualificada a l’estat espanyol per a canviar la constitució? Llavors, què m’expliqueu? […] Teniu la majoria per a fer algun canvi? La resposta és no: no la teniu, i no la tindreu.’

I sobre la intervenció europea per a fer la independència, el dia abans de la manifestació contra la sentència refusava, en un debat a VilaWeb, que la Unió Europea contribuís a res si el govern no tirava pel dret. ‘Suposo que a Europa als polítics els fa una certa mandra haver d’entendre que hi ha una realitat nacional que vol esdevenir estat i que només s’ho prenen seriosament quan aquesta voluntat s’expressa amb claredat. I et diuen: escolta, el dia que convoqueu un referèndum i estigueu disposats a fer-ho de debò, nosaltres us escoltarem amb interès. Mentrestant, és un interès merament intel·lectual.’

Miquel Iceta: ‘Els referèndums sobre la independència s’han de poder fer’

‘La gent que vol l’autodeterminació i el dret a decidir en el fons vol organitzar un referèndum sobre la independència. I quina resposta hi donem nosaltres? Doncs, escolteu, els referèndums sobre la independència s’han de poder fer.’ Amb aquesta claredat es manifestava Miquel Iceta, actual secretari primer del Partit dels Socialistes de Catalunya, el 2012. ‘De fet, en les democràcies avançades, se’n poden fer. Com? Per la via de l’acord. Com en el cas del Quebec, on ja ho han fet dues vegades, i en el cas d’Escòcia’, continua.

Aleshores Iceta encara no era el secretari primer dels socialistes, sinó que resistia al ‘nou PSC’ de Pere Navarro, que a finals del 2011 havia arribat al càrrec després de la derrota de Montilla el 2010. Ja encetava una línia argumentativa menys inclusiva per al sector catalanista del partit, que durant els dos anys següents se’n distanciaria a poc a poc, fins que el 2014 personalitats de la formació com les ex-conselleres Marina Geli i Montserrat Tura varen abandonar-la per discrepàncies amb el discurs de la direcció. Iceta la continuaria en substituir Navarro aquell mateix any. El nou secretari primer va abandonar llavors la defensa d’un referèndum d’independència i va decantar-se per fer-ne un sobre una hipotètica reforma constitucional.

Ada Colau: ‘Farem molt més per la sobirania de Catalunya i el dret a decidir que no CiU’

Ada Colau ja era coneguda com a activista contra els desnonaments, la cara visible de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, abans de fer el salt a primera línia política. És conegut el seu boicot a un acte de la candidata d’Iniciativa per Catalunya-Verds a Barcelona, Imma Mayol, formació que després cediria els drets electorals a Barcelona en Comú a canvi de diversos llocs estratègics a la llista. Quan Colau abandonar la PAH per dedicar-se a la política topà amb un punt d’efervescència del procés, la consulta del 9 de novembre del 2014, en què va haver de manifestar el seu vot. En una entrevista a VilaWeb deia: ‘Jo no he estat mai independentista ni nacionalista perquè en aquest món global en què vivim les fronteres no tenen sentit.’ Explicava, però, que es decantaria pel Sí-Sí en considerar-ho ‘una oportunitat per a impulsar un procés democratitzador’.

Durant la campanya electoral per a les municipals Colau va continuar emfasitzant la idea del dret a decidir quan li demanaven si era independentista o no, i en una entrevista novament a aquest diari deia: ‘Et podem donar la garantia absoluta que nosaltres farem molt més per la sobirania de Catalunya i pel dret de decidir que CiU. La garantia absoluta. Qualsevol dels nostres regidors, tant si és independentista com si no, estarà disposat a arribar fins on calgui. A enfrontar-se amb l’estat, amb la Unió Europea i amb qui calgui perquè puguis exercir el teu dret de decidir perquè aconseguim el màxim de sobirania possible.’ I explicava una anècdota amb un votant castellanoparlant, a qui diu que va dir: ‘Sou una esperança per a l’estat, i esteu a favor del dret de decidir, però sapigueu que aquí el canvi ja es va produint des de fa temps i que no podem esperar. No podem esperar ni el canvi de la constitució, ni les decisions de determinats tribunals partidistes.’

VilaWeb ha trobat, de tota manera, un piulet publicat durant la diada de l’11 de setembre del 2012, el dia de la primera gran manifestació nítidament independentista, en què l’actual batllessa de Barcelona  flirtejava amb la possibilitat que Catalunya fos en un moment adequat per a un gran canvi polític que incloïa la independència. ‘Serà l’#11s2012 un pas endavant per a una Catalunya independent, lliure de desnonaments, d’especulació i de corruptes? #inshalah‘, es demanava.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.