Unes quantes coses per a cremar

“Que és la nit més curta i el dia més gran”, cantava Jaume Sisa. “Doneu-me xampany”. Avui és l’endemà. L’endemà de sopars –en un temps pretèrit, a la fresca; avui, arrecerats amb prou feines de la calor– sota banderoles de colors amb safates de coques –de pinyons, de fruita confitada, de llardons, de modernes– que tornaran a aparèixer avui a taula. L’endemà de fonts de llum, bengales i petards estridents, l’endemà de la nit en què els desigs han anat a la foguera, i s’han collit les millors herbes remeieres de l’any, en què, si t’hi has fixat, potser has vist dones d’aigua i altres criatures que solen rondar mig d’amagat; en què la Flama amb majúscula ha anat de mà en mà fent ressonar “Muntanyes del Canigó” de nord a sud i d’est a oest, que si una festa ens agermana, als Països Catalans, és la nit de Sant Joan i les fogueres enceses de punta a punta, dels cims fins a la mar.

I en el solstici de benvinguda a tot allò que ha de venir i de deixar enrere les coses nocives, acabat un nou curs, vet aquí un grapat de conjurs i desigs llençats en una foguera muntada amb un parell de cadires velles, la capsa de cartó d’un ventilador comprat d’urgència i els diaris del dissabte.

Que cremin les sentències i les lleis amb què imposen el castellà, i que famílies i mestres esdevinguin un clam desobedient i hi passin per sobre. Que cremin els voltors que sobrevolen edificis de pobles i ciutats a la recerca d’una especulació insaciable i de veïns desemparats, i que sigui veritat que tothom té un lloc digne on viure. Que cremi la cobdícia dels poderosos, i que siguin imbuïts per les dosis d’humanitat i de senderi necessàries per a fer virar el rumb del món. Que cremi el negacionisme climàtic que porta a l’abisme. Que cremin les ordres d’allunyament vulnerades i el biaix de gènere en la judicatura, en la medicina, en l’educació, perquè cap dona i cap criatura no hagi de viure amb por. Que cremin les hores malviscudes i la desesperació acumulada en trens de Rodalia.

Com la Terra que gira al voltant del Sol,
farem lentes rodones encerclant el foc.

I que cremin també les franquícies que fan desaparèixer les botigues del barri, perquè el comerç local és casa, i comunitat, i també vol dir anar tranquil pel carrer. Que cremi la pressió estètica que s’escola per xarxes socials, aparadors i comentaris naturalitzats i que continua essent la causant de trastorns i malalties greus.

Com la Terra que gira al voltant del Sol,
farem lentes rodones encerclant el foc.

I ja posats a fer, que cremin els algorismes i les xarxes que fan addictes, les cerimònies de graduació de criatures, els horòscops i els macrofestivals. I si hi ha res que ha de deixar de cremar, que siguin les aules de tantíssimes escoles on encara avui es fregeixen els nostres fills.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan,
li veureu les banyes, el barret i els guants.

No serà tan fàcil fer foc nou com escriure desigs i encanteris en un paper llençat al foc, però qui sap quantes fogueres han fet cendra dels infortunis i han fet fum amb els somnis. Tot és anhelar. I n’hi ha uns quants, d’anhels compartits, en aquestes fogueres que, com cada Sant Joan, diada nacional, han tornat a dibuixar un mapa ben precís. Com cada vegada que alguns s’entesten a negar-lo i, així, no fan sinó fer-lo més real. Que cremin els mals governs i visquin els Països Catalans!

Bona diada!