Que bonic que és guanyar

No sé si sou dels qui han patit als seus mòbils la intrusió patriòtica d’algunes grans operadores telefòniques en suport de la selecció espanyola de futbol d’hòmens. Doncs bé, quan van rebre els de Movistar –“ConLaSelección”–, jo no vaig dir res perquè no era de Movistar. Quan van rebre els d’Orange –“TodoUnEquipo”–, jo no vaig dir res perquè no era d’Orange. I quan vaig rebre jo, vaig mirar a banda i banda buscant un bat de beisbol, amb la sensació com si m’haguessin entrat a casa. Perquè justament pago la cooperativa de telefonia que pago per a fer-me d’escut de l’influx de les antenes espanyoles, i tot i que finalment em van foragitar els pirates de la pantalla, la sospita queda: no hi ha trinxera segura en aquesta guerra.

Ho vaig pensar aleshores i encara ho penso ara: si no hagués passat el Procés, aquestes mostres de fervor espanyolista haurien estat inconcebibles en qualsevol empresa que es tingués per seriosa. No en tinc cap prova i tampoc cap dubte, del detall particular al general: abans del Procés, el farmacèutic amb qui comparteixo codi postal no hauria gosat penjar una bufanda rojigualda a l’aparador de la botiga; abans del Procés, no hauríem vist mai la torre de la plaça de les Glòries Catalanes il·luminada amb l’estanquera, la més monumental que s’ha plantat en la catalana terra, una imponent erecció patriòtica sobre una capital captiva i desarmada. Perquè si en una cosa és bona Espanya és en la venjança.

Abans del Procés, és clar, tampoc no hauríem vist cap president català hooliganitzat publicant lemes a favor del braç futbolístic de l’estat. Un president que sap molt bé quan ha de dir “Bajo Llobregat” o “Lérida” en terra catalana i quan ha d’articular “Tornem a ser campions del món!” en català per a un públic planetari. Un rei de la filigrana que se’t deixa investir a canvi de promoure les seleccions esportives catalanes i l’endemà torna a la propaganda de la selecció contrària; o que un dia et signa un pacte nacional per la llengua i l’endemà continua compartint destí en l’universal amb el bàndol que la vol exterminada. Naturalment, ningú que es respecti a si mateix no li compraria ni un obrellaunes de segona mà, però els partits catalans l’han convertit en el seu principal proveïdor de motos rovellades. No és màgia: és la repressió –i potser més d’un enregistrament comprometedor.

Més enllà d’aquest present fet de gent del passat, el futur era diumenge davant de les pantalles gegants procurades per batlles i batllets en pre-campanya electoral. Una operació d’estat perpetrada a plena llum de LED, amb la col·laboració del mateix poble que malda per aniquilar, i que al final resulta més barata que no pas badar vint anys i haver d’acabar invertint desenes de milions d’euros per a convènce’l a hòsties de les bondats de l’espanyolitat. Pel que fa als damnificats, parlo per mi: una cosa és viure amb aquesta nosa permanent d’Espanya com pedra a la sabata, i l’altra és veure-la encarnada en aquelles extensions de caps de bròquil calcats com soldats i en aquelles pupil·les il·luminades de fervor envers un estat criminal i guanyador.

I que bonic que és guanyar. I mentre la piloteta entra i vamos españa i yo soy español-español més s’aliena la canalla de la memòria de la terra que trepitgen amb les seues xancles de marca –també literalment, com en el cas de la pantalla de la Ràpita instal·lada en el camp de batalla del Primer d’Octubre, o la multitudinària reflectida en les llistes d’afusellats del Camp de la Bota. Carn de canó de l’assimilació, la idea és que esdevingui inhàbil per adonar-se que el veritable partit es juga a la seua esquena, que com més Espanya els entra, més perden. Que els seus centres escolars desclimatitzats, els seus trens encallats, el seu sistema sanitari destrossat, el seu futur sense futur, fins i tot els futbolistes que els fan vibrar amb “la roja”, són un tribut de la depredació sempiterna d’Espanya. I no és que no puguin lligar caps, és que tant se’ls en donarà: hi haurà un bé superior al seu benestar que, si no el comparteixen amb Vox, el compartiran amb aquesta esquerra que fa mems de la Pasionaria vestida de l’equip del Borbó.

Tot això ho dic amb el cap posat en una figura clau de les xifres del Procés, la del dit independentista de butxaca: aquell ciutadà d’adscripció nacional espanyola que, en un exercici gèlid de racionalitat, acceptava que el futur del país dels seus fills passava per trencar amb l’estat que els comprometia la prosperitat. Més enllà d’això, només quedava l’horitzó que la unitat d’Espanya estigués per damunt de les calculadores, així com ho està de la veritat i dels drets humans. I atès que la demografia del poble català són faves comptades, es tracta de posar tots els esforços a alimentar aquest horitzó, a inocular en els futurs catalans la passió identitària que ha de neutralitzar aquella raó matemàtica. No diem que l’estat no ho hagués intentat abans, però al franquisme li faltava Instagram.

No sé si dic cap bestiesa. Encara estic sota l’efecte de l’expressió cavernària d’aquesta passió als semàfors d’una gran travessera urbana. I maldormida i tot, no em canso d’estar al cas del jovent que defuig la via facilota de l’assimilació i que, sense deixar les biblioteques de banda, agafa el relleu de la nostra memòria per la via digital. Certament, els mitjans de la reconciliació tenen més interès en els trenta mil soldadets d’Espanya reunits diumenge al parc del Fòrum que en els altres trenta mil que cada any emplenen festivals cridant independència, però de ser-hi, hi són, en una mena de miracle que no sé si ens el mereixem, però que ens ha tocat com una loteria. Ni que sigui perquè saben d’on venim, ho faran més bé que naltros.

Penso també en un independentisme més nou i inesperat, que sorgeix d’una consigna festiva entre la jocositat i la ràbia i que es fa sentir en totes les formes del nostre temps: en vídeos, pòdcasts, raps, càntics a la vora del foc i també parets que em fan somriure quan hi passo pel costat. El moviment putaspanyista –n’haurem de dir així per entendre’ns– s’expandeix entre un jovent que no està per romanços, que representa l’herència d’Urquinaona i que té la virtut de fer remoure el cul a la cadira al sobiranisme carcamal, perquè és irreverent, macarra i que s’hi sap tornar –jo us saludo, nanos que vau decorar el Congost de Manresa per deixar-ho clar. Què! A veure si només ens agradaran els esprais per dir “Llibertat, amnistia…” i “Volem bisbes catalans”.