De segur que heu sentit alguna vegada aquella cançó de la Trinca titulada ‘Coses de l’idioma’, que explica el viatge a Madrid d’un ‘pobre home que fa temps que ha perdut el costum de parlar el castellà’. Aquell ‘senyor petit i eixerit’ deixa anar, posem per cas, que ‘el coche le hace higo’ o bé que ‘le hace un pedo como una bellota’. Doncs ara més aviat ens ha passat a l’inrevés: sembla que hàgim perdut el costum de parlar el català, de manera que traduïm frases fetes del castellà, literalment. I això, en compte de fer riure com aquella cançó, sona d’allò més natural.

La conseqüència principal de la interferència lingüística és justament aquesta: que a còpia de temps les formes de la llengua dominant acaben essent assimilades pels parlants. I això és especialment significatiu en la fraseologia, un àmbit en què l’espontaneïtat i la genuïnitat tenen més pes. Moltes dites, frases fetes i locucions tenen un origen popular i són exclusives de cada idioma. 

Pensem, per exemple, què ho fa que ara les coses velles ja no siguin de l’any de la picor, sinó de l’any de la pera i per quins set sous la gent que anava a la seva ara va per lliure. Abans, quan volíem cridar l’atenció ens fèiem veure i si teníem por tremolàvem com una fulla. Ara, en canvi, donem la nota i tremolem com un flam. Fins i tot el bestiar de les nostres locucions ha canviat: en compte de no veure un bou a tres passes ara no veiem tres en un burro i la memòria de mosquit ha esdevingut memòria de peix.

Aquelles mentides que eren com una casa (de pagès) ara són com una catedral i en lloc de tenir-ne el pap ple n’estem fins als nassos. Quan bescantem algú ja no el deixem com un drap brut, sinó que el posem verd i no en tenim prou de fer sensació, sinó que hem de donar la campanada. Avui ens posem les botes en qualsevol avinentesa: quan ens atipem com lladres, quan ens aprofitem de valent d’alguna cosa i també quan fem l’agost. Les coques acabades de fer ara són recent fetes i molts minyons que tenien fred de peus perquè eren a l’edat de la poca-solta ara tenen gelos perquè són a l’edat del pavo

Les coses que anaven a mal borràs van de mal en pitjor i ja no sabem treure’ns la son de les orelles sinó tan sols posar-nos les piles. Quan ens diuen que a aquestes alçades ja no hi ha ni una rata, hem d’entendre que a hores d’ara ja no hi ha ni una ànima. De segur que us han dit que amb la que està caient val més donar mitja volta, però si parlem com Déu mana hem de dir que amb tot això que passa —quan van mal dades— val més girar en rodó.

Abans, quan no ens enteníem amb algú dèiem que no ens hi fèiem i si ens apoderàvem de les coses les fèiem nostres. En canvi, ara si ens fem amb algú ens n’apoderem i quan no lliguem diem que no ens portem bé, que no vol pas dir que no fem bondat… Són coses que sentim cada dia, o, com diuen ara, tots els dies (o a diari!). N’hi ha que pensen que això és el de menys i que tot va que xuta, però, sincerament, no crec pas que es pugui dir que això rai i que tot rutlla. El fet és que ens ho donen tot mastegat per treure l’aigua clara de les coses, però nosaltres ho volem servit en safata per treure les coses en clar.

Sempre s’ha dit que, ves per on, si fracassem dues voltes, a la tercera vegada no falla, però ara, mira per on, diuen que a la tercera va la vençuda. Les coses que creixien com una carabassera pugen com l’escuma i els qui anaven més perduts que un barb en un rostoll estan més despistats que un gat en un garatge. Us dóna la impressió que no dient paraula ja feu tot el possible per ajudar la llengua? Doncs a mi em fa l’efecte que si no badem boca no fem pas tant com podem

I per acabar: si torna aquell pobre home de la cançó de la Trinca dirà que no ha vist mai res de semblant i que ja n’hi ha prou, d’aquest color. I encara, per últim, algú voldrà ‘traduir’ les seves paraules al català modern: perquè tothom entengui que no ha vist mai una cosa igual i que fins aquí podíem arribar.

[Per elaborar aquest article he consultat a bastament l’obra de Josep Espunyes, especialment el llibre ‘Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall’.]


Teniu dubtes?

Si teniu cap dubte o suggeriment, podeu escriure directament a aquesta adreça de correu: jordi.badia@partal.cat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb