13.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 13.08.2026 - 21:42
Dissabte passat, a les deu del matí, unes 2.500 persones es varen congregar a Sóller, un dels indrets més turistificats de Mallorca, per protestar contra un model turístic que pareix que ha deixat de beneficiar amplis sectors de la societat mallorquina. Com no podia faltar al poble del músic Joan Miquel Oliver, hi havia una pancarta amb un fragment d’una cançó d’Antònia Font, “Cultura silenci”: “Sa vida normal és luxúria assassina.” La banda fa uns vint anys recordava al Comandant Armando Rampas que “un turista és humanista i no un pirata”, mentre que en el darrer disc canten “i què mos deixen? No mos deixen res”. Ja s’ha parlat a bastament de l’evolució de la mirada d’Antònia Font sobre el turisme, que ha anat avançant de forma paral·lela a la forma d’entendre aquest fenomen de la societat balear. Martí Nicolau n’ha escrit extensament i fins i tot Aina Oliver ha gravat un documental sobre el tema, Òrbita col·lapse, que sortirà d’aquí a poc.
El cas és que el vers “sa vida normal és luxúria assassina” és especialment revelador. Des del “boom turístic” dels seixanta, la societat illenca havia acceptat un cert contracte social implícit en què el model turístic no es qüestionava perquè una àmplia part de la societat en treia beneficis, més grans o més petits. A més, els sectors més perjudicats pel sistema, com continua passant ara, no tenien arrelament a les Illes i moltes vegades ni tan sols hi passaven els hiverns. El gran canvi d’aquests darrers anys és que un sector més o manco majoritari de la població ha començat a considerar que aquest model no surt a compte i que allò que abans era normal –“comprar-se una casa, nedar a s’Almúnia”, canta Antònia Font– ara és “fantasia”.
Els beneficis que comporta el model no basten per a sostenir els elevats costs de reproducció social. Tenir feina estable, estudis universitaris o certs ingressos ja no garanteix una vida digna. La crisi de l’habitatge, que té abast pràcticament global, ha generat condicions similars arreu, però aquí la turistificació les ha accentuat. A les Illes els estrangers compren una de cada tres cases venudes durant el segon trimestre d’enguany. A tot això, s’hi ha de sumar que existeixen moltíssims més factors que empitjoren la qualitat de vida dels mallorquins dia a dia. Els visitants col·lapsen els serveis públics: molts de sollerics no poden anar a Palma amb bus perquè habitualment duu el cartell de “complet”. L’arxipèlag pateix estrès hídric constant i molts de pobles viuen limitacions de l’ús d’aigua. Les carreteres, col·lapsades de ciclistes a partir de Setmana Santa. L’ús social del català és proporcionalment més baix als llocs més turistificats, que de cada vegada són més. A sobre, durant l’estiu els illencs poden enumerar incomptables pobles, restaurants, barris, platges, carrers o comerços que es converteixen en autèntiques zones no-go per als residents.
Aquest còctel de malestars, alguns més tangibles que altres, fa que per a àmplies capes de la societat mallorquina aquest model ja no surti a compte: genera moltes més insatisfaccions i traumes que beneficis.
2024-26, dos anys de grans mobilitzacions
El 2024 va començar un nou cicle en les mobilitzacions contra la turistificació. Primer, el 25 de maig, 10.000 persones varen sortir al carrer convocades per l’associació Banc de Temps de Sencelles amb el lema “Mallorca no es ven”. Aquesta petita organització va convocar la manifestació amb poc temps i de manera relativament espontània. Després, a principi de juliol, la plataforma Menys Turisme, Més Vida va dur unes 50.000 persones als carrers de Palma. La consigna era “Canviem el rumb. Posem límits al turisme”.
Dies després de la manifestació, la periodista Nekane Domblás recordava al diari Última Hora una de les primeres accions que assenyalaven directament la turistificació, quan diversos membres d’Arran varen encendre bengales i llançaren paperí en un bar del passeig Marítim de Palma. Va ser el 2017. Amb el nom de “cas Confeti” els fets es varen judicialitzar i la fiscalia va demanar vint-i-nou anys de presó per als dotze acusats. Quasi una dècada després, la societat illenca ha donat la raó a aquells joves. El 26 de juliol d’enguany 70.000 persones varen reclamar pels carrers de Ciutat allò que havien defensat els del cas Confeti: Mallorca està al límit. És la segona manifestació més gran de la història de les Illes Balears, només darrere de la marea verda contra el TIL de José Ramón Bauzá.
“No és turismofòbia, és mallorquicidi” és un dels càntics més cantats en les darreres convocatòries. Expressa dues idees bastant il·lustratives de la situació a Mallorca. La primera és que ja a ningú li fa por que l’acusin de “turismofòbia”. El rebuig al model turístic és de cada vegada més transversal. La segona és que molta gent es veu empesa a sortir al carrer perquè troba en la turistificació una amenaça existencial a la Mallorca que coneix. Tomeu Penya titula el 2018 la seva cançó “Mallorca s’enfonsa”, una metàfora repetida popularment. No és estrany sentir comentar a les padrines durant l’estiu que amb tants de turistes “passarem per ull”. En una entrevista d’aquest estiu, el cantautor vilafranquer ho deixa ben clar: “Estic molt trist. De jove mai m’hauria imaginat que el futur de Mallorca seria com el d’ara, una illa plena de ciment i turistes, amb carreteres saturades i amb residents que no poden accedir a un habitatge”.
Potser aquesta amenaça existencial percebuda és el que ha animat gent que viu directament de les rendes del turisme a participar també en les protestes. A Sóller, el recorregut de la manifestació passava per davant d’un hostel. A fora, dos guiris amb gorra, banyador, calcetins i esportives observaven el pas de la gentada devora uns cartells aferrats a la porta de l’establiment: “El paradís no és infinit” o “vivim del turisme però també volem viure a la nostra vila”.
Hi ha una majoria social. I ara, què?
Més enllà de les impressionants xifres de manifestants, la gran victòria rau en la conquesta de l’hegemonia social. Des del PP a l’esquerra alternativa i des de la gran empresària hotelera Carme Riu als punks de barri, tothom accepta d’una manera o altra qualque crítica al model turístic. Amb el risc que això un dia canviï, el moviment contra el sobreturisme ha guanyat el sentit comú, però té un problema: de l’hegemonia social –com de la petanca–, no se’n viu. Amb el temps caldrà obtenir victòries per tal que, a força de manifestar-se estiu rere estiu, no arribi el dia que els mallorquins sumin un nivell més de nihilisme i s’estimin més quedar a casa.
El govern de les Illes Balears i els consells insulars tenen les competències de turisme i podrien, arribat el cas, reduir el nombre de places disponibles en el tant per cent que més convengui. També s’ha proposat moltes vegades augmentar l’impost de turisme sostenible –l’ecotaxa. L’Informe Fènix parla de la creació d’un fons d’inversió públic orientat als sectors industrials estratègics per a reduir la dependència del turisme. Pel que fa a l’habitatge, el lloguer turístic o la declaració de zones tensionades també són competències del govern, consells i ajuntaments, i referent a llengua i la identitat, els requisits lingüístics, la llei de consum o el model educatiu són temes que es decideixen igualment des d’aquesta banda de la mar.
El moviment contra el sobreturisme ja ha aconseguit una hegemonia social impensable fa uns anys. El següent pas és convèncer aquesta majoria que pensa que Mallorca necessita límits d’algunes mesures concretes. Les convocatòries, fins ara, sempre han servit més per a assenyalar la turistificació que per a posar alternatives damunt la taula. És natural i respon a la ràbia del poble mallorquí, però ara toca pensar horitzons nous que obliguin a moure posicions als poders polític i econòmic.
Durant anys s’ha fet una feina teòrica imprescindible per a entendre la turistificació i el malestar dels mallorquins i proposar mesures que facin possible el lema “Canviem el rumb”. Potser ara és el torn que qualcuna d’aquestes demandes aparegui a la capçalera de les pròximes manifestacions. Dur la feina teòrica als carrers i, per tant, posar algunes mesures al centre del debat públic. Seria possible una convocatòria que reclamàs la davallada d’un tant per cent –el que sigui– de places hoteleres? O de qualque altra proposta?
