candidatura

En un mitjà de comunicació comarcal, un bon amic escrivia sobre la normalització de l’ús de la llengua i la situació actual. Començava la columna al·ludint als articles del nostre estatut d’autonomia que hi fan referència, bàsics i indiscutibles. Per sort, legislació n’hi ha de sobra, encara que no sé de què ens serveix si no s’aplica i els nostres drets lingüístics continuen essent trepitjats una vegada i una altra. Tanmateix, torne a recórrer, com els meus companys, a allò que ens diu la llei, una altra llei orgànica, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), vigent d’ençà del 1983. A l’article 16, diu: ‘Les empreses de caràcter públic, així com els serveis públics directament dependents de l’Administració, han de garantir que els empleats que tenen relació directa amb el públic tinguen el coneixement suficient de valencià per a atendre amb normalitat el servei que els és encomanat.’

Ja han passat trenta-sis anys des que es va publicar aquesta normativa, però, com diu un altre bon amic, ‘de no fer res, no passa res’ i, com sempre deia ma mare, ‘el paper és molt sofert’. Sembla que hi ha lleis que es publiquen per tranquil·litzar consciències. Els responsables de complir-les no les compleixen, sinó que s’hi giren d’esquena –si no hi van directament en contra– i no passa res! La vulneració sistemàtica, les denúncies i les vexacions als qui fem servir la nostra llengua tenen poc ressò. I, pel que sembla, als polítics –passats i actuals– els importa ben poc.

Tot açò té a veure amb l’article 16 de la LUEV i també amb la llei no nada ‘de la Funció Pública Valenciana’. Com es fa perquè els treballadors públics arriben a tenir el coneixement suficient del valencià per a atendre amb normalitat el servei encomanat? Si una metgessa, un infermer, una jutgessa, un auxiliar administratiu… tenen relació directa amb el públic, ha de ser voluntari, eixe coneixement? I si l’empleat, a més de no saber valencià ni entendre’l, no el vol aprendre ni usar? Com puc fer servir el valencià amb la tranquil·litat que m’entendran i m’atendran correctament i respectuosament? M’empara la llei, sí, i què?

Fa aproximadament un any, el novembre del 2018, la senyora Gabriela Bravo, consellera de Justícia, Administracions Públiques, Reformes Democràtiques i Llibertat Públiques, es pronuncià sobre el requisit lingüístic en la Llei de la Funció Pública. I digué: ‘L’exigència del requisit no ha d’entrar mai en col·lisió amb el dret a la salut. Per tant, si aquesta exigència produeix una disfunció en el funcionament del sector públic sanitari, prioritzarem sempre el servei públic sobre l’exigència de la capacitació.’ Com? Açò és ben bé mesclar naps i cols. A la senyora consellera no li semblen suficients trenta-sis anys per a fer efectiva al cent per cent l’aplicació d’una llei aprovada per les Corts Valencianes sense cap vot en contra? Com pot contraposar dos drets fonamentals: el dret d’ús de la llengua pròpia –en l’àmbit privat i en el públic– i el de la protecció de la salut? Aquests drets fonamentals avalats per la Unió Europea sempre seran complementaris, mai contraposats, ni l’un per damunt de l’altre. S’entendria que qualsevol treballador dependent de l’administració Pública Valenciana no sabera parlar en castellà? El contractarien si desconeguera eixa llengua? El valencià és llengua cooficial del País Valencià, juntament amb el castellà. Les nostres lleis autonòmiques ho manen així: per què, doncs, no hi donem el mateix tractament? Senyors i senyores del Botànic, n’esperàvem molt més! Revertir les polítiques de vint anys del PP sense necessitat de fer canvis legislatius era fàcil: només calia aplicar les lleis aprovades, publicar la nova Llei de la Funció Pública Valenciana i així igualar-nos a les altres autonomies amb llengua pròpia: Catalunya, les Illes Balears, Galícia, que tenen el requisit de fa anys. Si ho hagueren fet, haurien complit una de les promeses de l’esperit del Botànic. No ho han fet. Tenim una llei paralitzada per no sabem quins interessos espuris, després d’intenses negociacions polítiques i sindicals.

Espere equivocar-me i que aquesta legislatura siga la de la publicació de la llei. No ens tornen a decebre.

Tudi Torró i Ferrero, pedagoga i filòloga

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb