Quan l’estratègia de la rendició no funciona: els casos de Nuet i de Solé

  • "Dir allò que penses que al tribunal li agradarà sentir per evitar la condemna, o per estovar-la, no serveix pas de res"

VilaWeb
Josep Casulleras Nualart
09.04.2021 - 21:50
Actualització: 10.04.2021 - 09:34

Eren les acaballes del judici al Tribunal Suprem. Joan Josep Nuet ja havia deixat clar que la seva estratègia per a estalviar-se la condemna per desobediència, amb la inhabilitació per a càrrec públic i la multa que implica, era desmarcar-se del projecte independentista que el Parlament de Catalunya del 2017 va aprovar. Ell no era independentista, ni ho és, i per això es va deslliurar en un primer moment de la querella de la fiscalia contra els membres d’aquella mesa del parlament que va permetre la tramitació d’iniciatives que tenien a veure amb la independència, l’autodeterminació i el procés constituent. Però la jutgessa el va acabar incloent com a investigat durant la instrucció, i així va acabar, assegut tot sol al banc (la cadira) dels acusats al Tribunal Suprem com a diputat al congrés espanyol per ERC (els seus ex-companys ja van ser jutjats i condemnats pel TSJC la tardor passada). I d’aquesta cadira estant, aquell darrer dia de judici, ara fa un parell de setmanes, va fer una afirmació que impactava: “Us puc assegurar que vaig estar dos anys intentant d’impedir la independència.” I tanmateix, l’han condemnat a vuit mesos d’inhabilitació.

Per què va dir aquesta frase? Nuet mirava de fer entendre al tribunal que els advertiments que el 2017 va rebre com a membre de la mesa per Catalunya Sí que es Pot per part del Tribunal Constitucional tenien un punt de vaguetat i concreció. Perquè els demanaven que no desenvolupessin, que impedissin… Però què havien d’impedir, exactament? Això s’ho demanava Nuet davant del tribunal. “Què s’havia d’impedir? Evidentment, la independència. S’ha d’aturar la independència. Us puc assegurar que vaig estar dos anys intentant d’aturar la independència.”

Vet aquí la seva estratègia. La manera que tenia Nuet d’intentat d’aturar la independència era, segons que va dir durant el judici, “passar pel filtre constitucional” les iniciatives parlamentàries que presentaven els grups independentistes. El diputat pensava que aquest argument seria lloable als ulls dels jutges que l’escrutaven. I perquè quedés clar, va dir que donava tota la legitimitat al Tribunal Constitucional, que no va pretendre mai desobeir-lo, i que si va desobeir-lo, no n’era conscient, i que ell feia de polític, intentant de reconduir les propostes independentistes i adequar-les a la constitució espanyola.

En la sentència que el condemna, el Suprem ja li ho té en compte: “[Nuet] no ha discutit la funció del Tribunal Constitucional en un estat democràtic de dret. S’hi ha referit com l’òrgan jurisdiccional que té ‘la darrera paraula’ sobre allò que era objecte de debat al Parlament de Catalunya. I ell tenia l’ànim d’acatar allò que digués el Tribunal Constitucional, per més que pretengués la modificació de la constitució.”

I doncs, com és que l’han condemnat? Perquè el Suprem no en té prou. De fet, la condemna és bàsicament per haver permès la tramitació de la llei del referèndum. I això que Nuet es va oposar posteriorment a la votació per la via urgent d’aquesta llei, i que es va abstenir en la tramitació de la llei de transitorietat, i que havia aconseguit que la comissió d’estudi del procés constituent fos una comissió d’estudi i no legislativa, i que ell volia permetre el debat parlamentari i la possibilitat de canvis, matisos i modificacions que permet tot sovint en els texts legislatius… I això que ell, en definitiva, va “intentar d’aturar la independència”.

Però el Suprem li diu en la sentència que “el mandat [del TC] era clar, precís, i l’acusat va disposar de fonts de coneixement altament qualificades per a encaixar la seva conducta a les exigències. La seva desobediència fou, per tant, conscient i voluntària.” I encara més: “La desobediència fou conscient, reiterada en el vot d’admissió a tràmit i de les negatives a la reconsideració, i l’acusat no podia plantejar, com sí que va fer en altres ocasions a les quals ens referim, alternatives al compliment d’allò disposat en les resolucions del Tribunal Constitucional. O acatava, o desobeïa, no tenia cap altra alternativa, i va optar per desobeir.” El blanc o negre del Suprem. Nuet, pensant que venia del gris, va dir-los que en el fons allò que feia era negre (o blanc), però no l’han cregut.

La posició de Nuet no va ser ben bé la mateixa que la de Lluís Coromines, Lluís Guinó, Anna Simó, Ramona Barrufet ni, és clar, Carme Forcadell. Però tots tenien en comú que van permetre el debat parlamentari. Nuet ha fet una defensa marcadament diferent de la dels seus companys de mesa, perquè ha defensat explícitament l’autoritat del TC i ha remarcat la voluntat d’ajustar-s’hi en tot moment. Però tots han estat condemnats.

El cas del conseller Solé

Dir allò que penses que al tribunal li agradarà sentir per evitar la condemna, o per estovar-la, no serveix pas de res en aquesta causa general de la qual s’han anat derivant tants judicis polítics. Nuet, en el seu, ho ha provat. També ho va provar el conseller Bernat Solé, jutjat i condemnat a començament d’any pel TSJC per desobediència per haver permès la votació del Primer d’Octubre a Agramunt quan n’era batlle.

El cas de Solé és diferent, perquè el seu discurs de fermesa en la defensa del dret de vot i d’haver-lo fet possible com a batlle en el referèndum del 2017 es va dissoldre gairebé fins a desaparèixer en la declaració davant del tribunal.

Solé ha estat condemnat a un any d’inhabilitació i a una multa de 16.800 euros per un delicte de desobediència greu a resolucions judicials. Perquè el tribunal entén que va tenir un paper actiu en l’organització de l’1-O a Agramunt i va desobeir decisions del Tribunal Constitucional que advertien de les conseqüències d’aplicar les lleis de desconnexió aprovades el setembre del 2017 al Parlament de Catalunya.

En el judici, el conseller va defensar-se dient que ell no havia desobeït el Tribunal Constitucional, que ell no es va vincular de cap manera en l’organització de l’1-O com a batlle, que no va donar-hi cap suport logístic el dia del referèndum, que no va avisar els votants del perill que vingués la Guàrdia Civil, que no els va ajudar a amagar les urnes, i que no va fer cap crida directa i sense embuts a anar a votar l’1-O en un acte polític que es va fer uns dies abans al municipi. I això que hi havia una crònica publicada a la revista del poble, Sió, sobre la jornada del referèndum, escrita pel director de la publicació, un home jubilat i apassionat que va relatar l’èpica del moment l’endemà de la votació. La defensa de Solé va consistir a dir que aquella publicació era amateur, que no la feien pas professionals, i que allò que s’hi relatava no era exacte ni s’ajustava del tot a la realitat. I tanmateix, fou condemnat.

Davant l’amenaça i la repressió, tota defensa és legítima, però és clar que és igualment ineficaç quan la maquinària judicial fa temps que ha engegat un càstig polític que ha d’anar executant i que té clar que no s’aturarà. Els membres de la mesa i Mireia Boya es van reafirmar en els actes i decisions que van prendre, i el president Torra també, i el vice-president Oriol Junqueras en la primera sessió del judici al Suprem, i Tamara Carrasco, perseguida encara per la fiscalia fins a les darreres instàncies judicials, també ho va fer en el seu judici. I qui més alt i clar ho va fer fou el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, amb el seu “ho tornarem a fer” davant Marchena. L’estratègia no canvia pas l’actitud del repressor, però sí que marca la dignitat del reprimit, i el missatge que trasllada a la societat.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any