Un moment dels debats que van inaugurar aquest dilluns Ciutat Oberta, la Biennal del Pensament de Barcelona (fotografia: M.I.)

Acostuma a passar poc: 2.500 persones juntes en un debat de filosofia política, o del que sigui, però de filosofia política era el cas aquest dilluns a la plaça de Joan Coromines, al Raval, la plaça que enllaça el CCCB, el Macba i les artèries xiques del barri. De diverses generacions, amb força presència de joves, noies i nois en abundància, dones i homes. Una gernació bastant impressionant. Però encara em va imposar més, i fins commoure, adonar-me que no sols estaven pensant les ponents –eren totes dones, en les dues sessions d’aquell vespre–, les quals pensaven en veu alta, sinó que també pensava el públic.

Es pot dir que un col·lectiu pensa? Suposo que no, si fem cas de la filòsofa Fina Birulés (jo sempre li’n faig), que assegurava amb fermesa i repetia des de la tarima que no hi ha accions col·lectives, que l’acció sempre és, i només és, individual. Que hi ha aliances i experiències col·lectives de participació i compromisos col·lectius, que n’hi ha d’haver, però res de parlar d’acció col·lectiva. Dedueixo que no es pot parlar tampoc de pensament col·lectiu, que un col·lectiu no pensa. Potser sí que no. Però, ni que sigui com a metàfora, creieu-me si us dic que aquell vespre podies notar que la gent reunida pensava junta. Tant com ho feien les ponents. D’un en un, de dos en dos (mirades còmplices) i, sí, carai, tota aquella gent plegada expirava pensament.

Podies veure globus de paraules i de frases surar per l’aire del vespre, que s’anava fent fosc amb la llum blavosa de la nit. Què volia dir la Birulés? Que actuar, l’acció, és responsabilitat de cada persona, de cadascun de nosaltres.

De sobte, un interrogant: som responsables del món de relacions que hem heretat? De les seves bestieses i animalades produïdes quan nosaltres, els que érem allà, no érem ni tan sols un projecte de vida? Som responsables d’allò que no hem fet? Doncs sí, va respondre’s la filòsofa a ella mateixa i als 2.500 que escoltaven i pensaven a la vegada, mirant d’imaginar-se un món on fos possible dir ‘i a mi, què m’expliques?’ sense sentir el pes de la irresponsabilitat penjada com una llufa. Políticament, va reblar la Fina, sí que ho som, som responsables del món heretat, d’allò que no hem fet.

Ser innocent és perillós, va alertar tot seguit. Els refugiats (els que busquen i esperen i desesperen de trobar el refugi i l’estatut de refugiat que Europa els nega, que els neguem) ens ho poden explicar com ningú. Quina gràcia, ser innocent: t’exclouen de la ciutadania.

No regalem la paraula ‘llibertat’ a la dreta, va concloure. El liberalisme ha anat extremant les seves armes des del segle XIX i ara, que tantes estructures estan sent somogudes per les lluites renovades de les dones arreu (el Me Too, el 8-M), quan per a tantíssimes dones s’ha acabat això de ser una ‘noia com cal’ i alcen arreu el seu rebuig a ser víctimes, a adoptar el paper de víctima, ara, el neoliberalisme planteja la seva equació: poder – llibertat – sexualitat: faci-s’ho vostè mateixa, reinventi’s i sigui emprenedora…

Adrienne Rich deia fa cinquanta anys: ‘Prou de ser la qüestió femenina, volem plantejar nosaltres les qüestions.’ No serem mai prou clàssiques, senyores! Allò que pensàvem que ja estava aconseguit no ho està, ho hem vist aquest any que va des de l’esclat del Me Too, que aquests dies compleix justament el primer anyet de vida. Quantes coses que van passar l’octubre del 2017, caram.

La possibilitat d’un nou marc de normes més inclusives ha aparegut en l’horitzó, deia la també filòsofa Judith Butler, que alertava per això mateix que la reacció és enorme arreu, i per això, continuava la Birulés, des del Vaticà fins a Vox –‘els interruptors, individus que s’han alçat en tant que formes d’interrupció dels debats en marxa com a monòlits, sense deixar cap espai entremig per als individus’– exigeixen ara el retorn a la família natural.

Que ho diguin a la Butler, que va patir fa uns mesos un tremend escarni a l’aeroport de Rio, on acudia per fer un dels seus seminaris que, sense defallir, imparteix arreu del món: una mica més i li donen un batan (una pallissa, en mot de Saidí) de mort, a ella i a la seva parella. Un ensurt descomunal, la por de veure’s a les mans dels grups ultres que la volien piconar pels seus llibres i les seves conferències sobre la transsexualitat i les identitats sexuals en trànsit, sobre les noves famílies, sobre tot això que són formes de la vida que tants volen amagar i tants altres, moltíssims, no estan disposats ni disposades a amagar més.

També es va parlar de la no-violència: com ser no-violent en un món que rebateja la teva acció no-violenta i sense manies en diu violència? Que ho preguntin per aquí, que ho preguntin per allà: als estudiants turcs acusats de violents per haver signat un manifest per la pau, al periodista Jamal Khashoggi esquarterat a les dependències del consolat de l’Aràbia Saudita a Istambul.

Hi torno: potser sí que no hi ha pensament col·lectiu, però us ben asseguro que no era sola, l’altre vespre, a pensar a la plaça de Coromines, en absolut.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb