Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Ho apuntava José Antonio Donaire, vice-rector de la Universitat de Girona i investigador de l’Institut de Recerca en Turisme, en un interessant debat que van organitzar La Conca 5.1 i el Museu de la vida rural de l’Espluga de Francolí, sobre repensar el model turístic. Deia Donaire: ‘Hi ha dos processos que s’han esdevingut durant la covid-19 i que potser tindran efectes a curt i a llarg termini –no tinc clar encara si significaran cap canvi estructural o només seran accidentals, només suposaran una modificació i d’aquí a uns quants anys tornarem al punt de partida. El primer és el qüestionament de la mobilitat […]. I el segon, el paradigma de la metròpoli. La ciutat és un espai meravellós. Però actualment, per primera vegada a la història de la humanitat, hi ha més persones vivint en un espai urbà que no pas en un espai rural. I aquesta tendència creixent era la que ens trobàvem. Abans de la pandèmia anàvem cap a les megalòpolis que transcendien els estats-nació, ciutats que en si mateixes eren creadores d’idees, revolucions, contra-revolucions… i deixaven tot allò que no era la gran ciutat completament desdibuixat.’

Continua Donaire: ‘Però durant la covid-19 hem assistit a la ruralització de les ciutats. Hem començat a sentir coses com ara que cal que hi hagi insectes a les ciutats, deixem que les bardisses floreixin, anem cap a la ciutat dels quinze minuts [on tots els serveis estiguin a l’abast en quinze minuts, recuperant la idea de barri]. Com que és una situació nova que va contra la tendència que imperava, hem de ser molt cauts a l’hora de pensar que aquesta nova situació tindrà efectes a llarg termini. Però penso que tant el qüestionament de la mobilitat com la ruralització de les ciutats poden tenir efectes a llarg termini.’

La ruralització de les ciutats comporta també una revaloració de l’àmbit rural? Toni Massanés, director de la Fundació Alícia, constatava aquest nou fenomen a l’entrevista que li fèiem fa uns dies a VilaWeb: ‘Fa un parell d’anys, un responsable de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) va venir a fer un curs a Mercabarna sobre sostenibilitat i alimentació, i recordo que ens va dir que una de les coses que havíem de fer davant la concentració i expansió de les grans metròpolis i el consegüent despoblament rural era frenar-les. Perquè per tenir menjar hem de tenir gent que visqui en pobles i ciutats mitjanes. I recordo que li vaig preguntar com ho havíem de fer, si el món rural estava tan desprestigiat i les ciutats cada vegada estaven més orgulloses de si mateixes? Entén-me, jo tot i ser de Berga i treballar a Sant Fruitós de Bages, també sóc de Barcelona. És la meva ciutat. Però això no impedeix que el món rural també tingui prestigi. Però, caram, després del confinament per la covid-19 molta gent –encara que proporcionalment és poca– s’ha empadronat fora de Barcelona i alguns pobles han tingut problemes a les escoles perquè hi han anat molts nens nous. S’ha produït un efecte. És curiós. Aquesta crisi sí que diria que ha provocat un canvi en la percepció del món rural. El que hem de fer és aprofitar aquesta oportunitat per tenir una visió més general.’

Continua Massanés: ‘Jo proposo que la motivació no sigui fugir de la ciutat, sinó que ens hi integrem d’una manera harmònica. Posem-nos de cara al país, al territori. Aquesta idea que podem ser més sistèmics, vivint en diferents llocs i fent diferents coses, no només d’alimentació, perquè el retorn a les zones rurals s’ha de fer des de la modernitat, des de l’accés a la cultura, amb condicions tecnològiques, connexions digitals, que hi hagi molt de valor afegit. I després, l’àmbit rural també s’ha de gestionar bé.’

El Penyagolosa (el Maestrat).Però hi ha qui veu amb més pessimisme aquesta percepció canviant entre ruralitat i urbs. És el cas de Martí Domínguez, biòleg, periodista, escriptor i director de la revista Mètode, de divulgació científica: ‘La covid-19 ha mostrat el valor de viure a l’aire lliure i ha rellançat la venda de xalets a les urbanitzacions de la rodalia de les grans urbs. Això no és una bona notícia, perquè aquestes urbanitzacions existeixen sovint d’esquena als municipis, no s’hi integren, i els propietaris fan un ús constant del cotxe –almenys dos per família. És un model insostenible. També és cert que ha animat alguns urbanites a instal·lar-se als pobles d’interior, encara que no estic massa segur de l’abast d’això. A l’interior de Castelló, per exemple, el teletreball resulta ben difícil per la debilitat del senyal d’internet, cosa que fa quasi impossible instal·lar-se a un mas i treballar còmodament des d’allí. Perquè siga possible caldria salvar aquest gran inconvenient, a més de superar-ne d’altres que són del tot conjunturals, com ara l’escolarització. Resulta molt difícil mantenir els mestres d’escola amb una població envellida i sense nens, i tot això fa morir els municipis rurals. Per altra banda, el confinament també pot afectar una localitat rural, com ha passat aquest estiu a Vistabella del Maestrat, on hi hagueren nou casos positius, i va produir la fugida de tots els estiuejants. De colp i volta es va transformar en un poble fantasma. Per tot açò sóc molt escèptic i pense que pot haver-hi una dispersió al voltant de les grans urbs, però sense arribar a solucionar el gran problema de fons: la despoblació de la muntanya valenciana.’

Mireia Vilamala, responsable del Banc de terres del Priorat, des d’un petit poble d’aquesta comarca constata: ‘No puc saber què es respira a les ciutats, perquè de fet no les he trepitjat des de l’inici de la pandèmia. Sí que, als pobles, notem la necessitat de la població urbana de sortir de l’asfalt i venir a respirar a muntanya i a tocar verd. Amb la finalització de l’estat d’alarma, hem viscut una autèntica onada constant de visitants i hem gaudit d’un poble viu, amb totes les cases del poble ocupades. Els estiuejants han omplert les segones residències, no només per passar les seves vacances, sinó que els que han pogut s’han quedat a teletreballar, malgrat les dificultats de connectivitat que tenim.’

‘Ara la gent ha retornat a les seves residències habituals, però cada cap de setmana notem el fenomen de l’escapisme, les ganes de viure i trobar-se amb la natura. Això és molt positiu per als negocis del poble, però no negaré que ho visc amb una mica de basarda, per la pandèmia i perquè costa de trobar el silenci. És difícil de trobar raconets de paisatge idíl·lics, sense centenars de persones que malauradament sovint trenquen la màgia del lloc, sentint-se’n amos més que convidats. Com ha passat a l’estiu als tolls del riu o als camins del Montsant, i em suposo que passarà als boscos quan avanci la tardor. I en aquest cas, parlo de visitants en general, sense fer distinció de la procedència –món urbà i món rural–, la manca de sensibilitat és un repte compartit, en què hauríem de començar a pensar.’

Des del Fòrum Nova Ruralitat fa temps que treballen sobre la revaloració del món rural. Hem preguntat a un dels seus impulsors, Jordi Marín, com valora aquesta tendència, si la contempla com a tal i si creu que quedarà. Ha explicat: ‘La sensació que tenim a la ruralia de ser ciutadans de segona ve de lluny i amb tot el que es troba vinculat a la covid-19 no ha estat diferent. Per exemple, a l’hora de definir les mesures de confinament mai es va tenir en compte la realitat rural, i les mesures sempre han estat preses des d’una òptica urbana. Algunes d’aquestes mesures ratllaven el ridícul, però clar, des d’on es prenen les decisions ni tan sols es contempla que existeix aquesta realitat diferenciada.’

Continua Marín: ‘És cert que hi ha hagut una revaloració de l’estil de vida dels pobles, més pausat però no per això menys actual. Viure de forma més pausada no vol dir viure desconnectat de l’actualitat o de forma aïllada. Vivim amb una escala de valors diferent, ni millor ni pitjor, diferent. La covid-19 ens ha posat davant el mirall a tota la societat, i alguns sectors d’aquesta s’han agradat més que d’altres. L’aturada ens ha deixat temps per a la reflexió, sobretot en l’àmbit urbà, i això ha dut a replantejar-nos molt les coses i a redefinir la nostra escala de valors i prioritats. Fruit d’això hi ha hagut una allau de gent als pobles aquest estiu, també condicionada, no ens enganyem, al fet que la impossibilitat de fer vacances en unes altres destinacions hagi impulsat aquest increment de població estival als pobles. Amb tot, el comentari general de la gent que venia de les ciutats era: ‘Ací estar confinat és molt diferent, açò és vida’.’

‘Hi ha un canvi de perspectiva? Crec que una mica sí. Molta gent se n’ha adonat per primera vegada que viure al poble és una opció real i plausible. Una opció que no és cap utopia ni cap bogeria. Alguns fins i tot han decidit de fer el pas i no n’han marxat, s’han condicionat la casa del poble i s’hi han quedat. Són molts els pobles que han vist com apareixien matrícules a l’escola de famílies que tradicionalment només hi passaven l’estiu. Ara s’hi han establert. Suposarà això un canvi de tendència? Crec que és aviat per a saber-ho, cal que passi almenys un any –un cicle– per veure com evoluciona i si es consoliden aquestes famílies als pobles. Amb tot, cal dir que una situació com aquesta no té precedents, per tant és una oportunitat per a revalorar els pobles i dignificar la ruralitat. Dignificar-la en el sentit de desvincular-la definitivament d’aquells clixés rancis que l’associaven a endarreriment, conservadorisme i baix nivell cultural. La nova ruralitat és justament tot el contrari i sembla que ha calgut una pandèmia perquè a les ciutats s’adonen que és així.’

Agricultura al Baix Maresme, a tocar de Barcelona.

Des de la pagesia d’una zona periurbana, a tocar de Barcelona, les preguntes són moltes i els riscs també. Ens ho explica Cristina Armengol, historiadora i pagesa de Teià (el Maresme): ‘La primera sensació és de felicitat. Eufòria, fins i tot. Resulta que ara tanta gent se’n vol anar a allò tan genèric de ‘el camp’. Una dicotomia, aquesta del camp i la ciutat, que hauríem d’haver superat fa decennis, però que encara arrosseguem sense matisos i que ens retorna una visió pobra del territori, en blanc i negre, desfasada. Bé, posem que estem d’acord que els grisos existeixen. Que un estol de ciutadans decideix que es vol acollir a aquest matís i marxar, convençut que la ‘natura’ els ha de salvar, potser ens donarà un cop de mà. Fugim, fugim on hi hagi verd mentre hi siguem a temps! Ara, no són pas tots. Hi ha els qui volen un jardí. I és ben lícit, no em mal interpreteu. Més natura domesticada; com un gos o un gat, no pas com una feristela. Volen un jardí i no el bosc. La gespa artificial ja els està bé. Una cosa endreçada, una mica d’aire. Suficient.’

Continua Armengol: ‘Durant els mesos de confinament, les herbes van recuperar les voreres, els escocells. La natura va treure el cap. Recordo una senyora a la televisió, indignada, dient que allò no era pas ‘el camp’ i que fessin el favor de posar-hi ordre. On ens aboca, tot plegat? Aquest segon grup, els que es conformen amb una mica de maquillatge, no aniran pas més enllà de la Catalunya Central. I si el primer grup ens podia retornar l’equilibri, el segon farà que se’n vagi en orris, en sotmetre les zones periurbanes, ja devastades en molts casos, a una pressió encara més ferotge.’

‘El que vull dir és que passada la primera alegria, la que ens havia de permetre de recuperar pobles i ciutats en franca decadència, em demano què en sabrem fer de tot plegat a mitjà termini. L’èxode és això: una fugida. Replantejarem les ciutats, les viles grans? Els habitatges segurament, ens hi va la salut mental. Però i els espais públics, els tan necessaris corredors entre municipis, els horts urbans, les zones agrícoles? Cuidarem els nostres camps, o els sotmetrem de nou a una pressió insuportable que abocarà la petita pagesia a la desaparició? Cuidarem i gestionarem els boscos, o seran de nou només una via d’escapament per esbargir-se el cap de setmana?’

I conclou: ‘És evident que caldrà avaluar aquests moviments poblacionals que inevitablement es donaran a mitjà o fins i tot llarg termini. Però la marxa, la fugida, ha estat en aquest cas dictada per la por. I una decisió presa des de l’amenaça, i no pas des de la reflexió o el convenciment, no ens mena necessàriament a bon port. Si volem beneficis reals, cal que aportem vivències tangibles allà on anem, que hi teixim quelcom de durador i respectuós. És el mínim que podem fer si pretenem que la natura ens salvi. És la diferència, ve-t’ho aquí, entre viure al territori i viure el territori.’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.