Quan el català ‘no toca’

  • «No té res a veure amb el fet de ser o no ser independentista, feminista o paracaigudista: una llengua que no serveix per a fer-la servir, no pot sobreviure»

Marta Rojals
11.03.2019 - 21:50
Actualització: 22.03.2022 - 15:04
VilaWeb

Del 8-M fins avui han passat uns quants dies, i no sé fins a quin punt la polseguera de què parlaré ha tingut repercussió fora de les xarxes: em refereixo a la que van aixecar les piulades i els posts d’alguns usuaris –entre els quals m’incloc– que havien trobat a faltar més presència del català en les pancartes del jovent que assistia a les manifestacions.

Perquè, feliçment, la causa feminista mou cada vegada més gent jove, i servidora, tot barrejant-m’hi en la trobada de Barcelona, vaig tenir temps de parar l’orella aquí i allà amb una mica d’intenció. I és en aquest exercici de xafarderia sociològica que em vaig adonar que no poques portadores de pancartes en castellà es comunicaven en català entre elles; o, dit més precisament, perquè no és igual: que moltes manifestants que es comunicaven en català entre elles havien escrit la seua pancarteria en castellà. I com que a les xarxes tot se sap, sembla que Barcelona no n’era cap excepció, si més no enguany.

No farem ara un #notallmen aplicat a les pancartes, perquè és evident que entre la immensitat de missatges en castellà també n’hi havia en català, i en anglès, i en l’idioma que els havia sortit de la figa a les manifestants, només faltaria. La qüestió és una altra, més aviat de fons, i té a veure amb les motivacions que et porten a desestimar una llengua minoritzada (la teua i/o la del país) a l’hora d’expressar-te per escrit, que en una pancarta equival a expressar-te públicament. Unes motivacions directament relacionades, com saben molt bé els qui tenen adolescents a mà, amb les llengües dominants en els seus canals de projecció quotidians (amb Instagram i YouTube al cim), que també fan de proveïdors i distribuïdors de llenguatge informal, comptant-hi les consignes, els lemes i les rimes que triomfen a les manis.

Les disputes sobre els idiomes, les pancartes i si el 8-M és el millor dia per a fixar-s’hi segur que inspiraran molts articles experts, però en aquesta columna, que no som feministes de carrera ni sociolingüistes, voldríem aprofundir en algunes reflexions a nivell d’usuària: com ara que, amb cada ‘això no toca’ referit al català, que és cada vegada més sovint, hem de veure com irromp a la mínima la perillosa equiparació llengua catalana – ideologia. Una equiparació inculcada interessadament des de l’anticatalanisme amb la idea d’estigmatitzar la llengua pròpia del país perquè, al final, siguin els parlants mateixos que l’acabin posant sota sospita. Un objectiu que és a l’extrem oposat de les demandes que van fer néixer l’escola de la normalització, pocs anys abans que sentíssim Vidal-Quadras enraonant en català al parlament, perquè ni ell no s’ho imaginava d’una altra manera. Un cop adobat el camp de la llengua-ideologia, qui dubta en quin idioma s’hi expressaria, ara?

D’aquí ve que escriure una pancarta en castellà sigui escriure una pancarta, simplement, mentre que escriure-la en català és ideologia, endevina quina. Per tant, ja ho tenim: qui pot ser tan mesquí de voler emmerdar les reivindicacions del 8-M amb el nacionalisme, digues-ne independentisme? Però naltros patxof: hi caiem de quatre potes. I des d’aquest marc mental, quan trobem a faltar el català al cine, la qüestió és el cine i no el català. I quan trobem a faltar el català a les botigues, la qüestió és comprar i vendre, i no el català. I quan el trobem a faltar als videojocs, la cosa va de jugar i no del català. I al YouTube i l’Instagram, va de projectar-se al món i no del català. I així ho podem dir de tot fins que res no té a veure amb el català. Tret de la llengua catalana mateix, que acaba reduïda a matèria de reivindicació de si mateixa i para de comptar. Una completa absurditat.

Sigui com vulgui, per poc que un sol piulador hagués fet l’observació de l’idioma, la batussa dialèctica del 8-M no ens l’hauríem estalviat. És allò que passa quan fem competir les reivindicacions legítimes com si fossin excloents: que si dius que trobes a faltar el català en una mani a Catalunya, es pren com un atac a la reivindicació de la mani i no com la cosa tan senzilla que és: una observació sobre l’ús (el no-ús) social d’una llengua minoritzada en ocasió d’una mani. I qui diu català, pot dir occità, que encara ho té més magre.

Si acceptem que les reivindicacions legítimes han de ser excloents, i de cap manera solidàries, ens obliguem a posar unes discriminacions davant les altres, unes sobre les altres, unes contra les altres, com en la llei de la selva. Però, com demostra l’actualitat, igual que res no impedeix de compatibilitzar les lluites contra el feminisme i contra la llengua catalana, res no ens hauria d’impedir, de la mateixa manera i sense sospites malintencionades, que puguem reivindicar el feminisme alhora que l’ús social del català. Ni el 8-M, ni cap altre dia de l’any.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any