Supose que tots coneixeu més o menys aquella frase feta que diu: “Puix parla en català, Déu li’n don glòria.” És el final d’un sonet anònim replegat el 1609 en un llibre que es titulava Crònica universal del Principat de Catalunya. Durant la decadència, la frase va fer fortuna entre autors ben diversos que s’agafaven com un clau roent a qualsevol optimisme possible respecte del futur de la llengua. Perquè era una vindicació acrítica del català, però, en definitiva, era una vindicació.

Amb la seua intel·ligència única, Joan Fuster, el segle passat, va saber capgirar-ho, transformant el vell i tronat eslògan en un de nou, molt més d’acord amb la modernitat i el rigor intel·lectual. Contra el “Puix parla en català, Déu li’n don glòria”, Fuster va proposar: “Puix parla en català… vegem què diu.” L’escriptor de Sueca opinava que el senyor Bertrand Russell era un desinfectant intel·lectual poderós, però ausades que ell ho arribava a ser, també!

La referència literària ve a tomb de la taula de diàleg, que finalment es reunirà avui, ja veurem com i amb qui assegut, al Palau de la Generalitat de Barcelona.

La primera reunió d’aquesta taula es va fer el febrer del 2020 a Madrid i la pandèmia ha estat una excusa perfecta per a no tornar-la a reunir fins ara. D’aquella primera reunió, no se’n va traure pràcticament res. Tan sols va ser significatiu, és cert, que el govern espanyol acceptàs de parlar de la “seguretat jurídica” i no de la constitució espanyola com a límit del diàleg. Però, a efectes pràctics, això no ha servit de res. La delegació catalana, ben nombrosa, va ser formada, en aquella ocasió, per quatre membres del govern, encapçalats pel president Quim Torra, i quatre persones més que no ho eren: Marta Vilalta, Josep Maria Jové, Elsa Artadi i Josep Rius. Dos d’ERC i dos de Junts.

Curiosament, d’ençà d’aquella reunió i fins ara, el debat sobre cap on hauria de portar la taula s’ha oblidat de les qüestions polítiques i s’ha centrat més que res en els aspectes marginals, formals, gairebé anecdòtics. Fins a arribar a ahir, quan la cosa ja va ser apoteòsica. Junts, conscient que d’aquesta manera feia miques l’estratègia d’Esquerra, va proposar que Jordi Turull i Jordi Sánchez fossen dos dels interlocutors. I ho van explicar al president en la reunió de l’executiu, gairebé alhora que ho feien córrer entre la premsa –cosa que aconseguí d’irritar, comprensiblement, els seus socis de govern. Aleshores, el president Aragonès va decidir que no acceptava aquells noms i que solament podien assistir-hi membres de l’executiu, contra allò que havia passat en la primera reunió i contra allò que, de manera textual, diu l’acord de govern. Junts va reaccionar afirmant que la decisió de qui seia a la part catalana no la podia prendre Madrid, en allò que semblava ser, més que cap altra cosa, una picada d’ullet malèvola.

Perquè el maig d’aquest any mateix, la portaveu d’Esquerra, Marta Vilalta, va dir que els agradaria molt que Oriol Junqueras formàs part de la delegació catalana, però Pedro Sánchez va reaccionar de seguida en una entrevista radiofònica dient que de cap manera, que havia de ser una taula de governs. I ací sembla que es va acabar el debat, si més no per a Esquerra. Allò que cerca el govern espanyol canviant les regles de manera que els assistents a la reunió tan sols siguen membres del govern és ben evident: que semble una altra reunió tècnica bilateral, com menys política millor. Per què Esquerra s’hi doblega, fins a l’extrem d’estar a un pas d’originar la pitjor crisi del govern fins ara, és més difícil d’explicar.

Tan difícil que a mi, de fet, tan sols se m’acut, com a possibilitat, que els republicans hagen restat atrapats en la vindicació acrítica del presumpte projecte negociador: “Puix és la taula de diàleg, déu li’n don glòria”, com si diguéssem. Com si reunir la taula, i no el contingut d’allò de què s’hi parlarà, fos un objectiu per si mateix.

Però, en qualsevol cas, Pedro Sánchez haurà de dir alguna cosa, ni que siga de què han parlat o de què està disposat a parlar. O de què no vol parlar. Aleshores, i per més vindicació que s’hi vulga posar, arribarà de manera inevitable el moment Fuster, l’hora de veure què diu exactament aquest senyor. I d’entendre, per tant, si tot plegat té cap solta o és una sobirana ensarronada.

PS. La manifestació de dissabte pesa, i pesa molt. No vaig veure ni un sol cartell, ni un sol crit, no ja a favor de la taula de diàleg, sinó ni tan sols en contra. L’allunyament de la classe política respecte del carrer és immens, com vam tornar a veure amb l’espectacle partidista d’ahir.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.