Carles Puigdemont (Amer, Catalunya, 1962) es va iniciar en el periodisme, va arribar a ser batlle de Girona i va acabar al Palau de la Generalitat. Ara, sense tanta pressió mediàtica com abans, té la seu a la Casa de la República, a la pacífica ciutat de Waterloo. No hi ha cap mitjà de comunicació ni policia, a fora. La porta l’obre un mosso encarregat de la seva seguretat, però aquest periodista és rebut per Josep Maria Matamala, que ha acompanyat Carles Puigdemont en tot moment d’ençà que va arribar a Bèlgica. Els mossos que es comprometen a anar a Bèlgica per protegir-lo són voluntaris que hi destinen els dies de vacances. Els visitants són rebuts en una gran sala, al costat de la cuina, a la planta baixa. Els dormitoris són a dalt. A les parets de la sala d’estar hi ha cartells amb imatges del procés cap a la independència i tot de llibres cobreixen la taula. N’és un Nosaltres els bascos, un atles històric del País Basc. En un altre prestatge s’hi poden veure els mànecs de dues guitarres elèctriques, que parlen d’una de les seves passions. Gairebé no surt mai al carrer; passa setmanes i setmanes sense sortir de casa. Però, de casolà, ho ha estat molt sempre. Comparteixen les tasques domèstiques, però cuinar és la que més li agrada. Té tres col·laboradors treballant amb ell.

Ha passat un any. Com ho veieu, tot allò que va passar, amb perspectiva?
—No ha acabat, encara, som enmig d’una història en curs, i és massa aviat per a fer valoracions històriques.

Però és obligat d’avaluar la situació…
—És clar. Vam cometre errors, igual com també vam fer coses bé, i hem madurat molt en l’últim any. El primer d’octubre i el 27 són dues dates clau, continuen vigents i ens proporcionen un vincle. Ens vàrem embarcar en un procés que no s’havia dut a terme enlloc fins a aquell moment.

Però hi havia grans dubtes.
—Sí, n’hi havia, perquè no ho havia fet mai ningú i no podíem predir-ho tot. I alguns d’aquests dubtes s’aclariran amb el pas del temps.

Què n’heu après?
—Que Espanya enganya.

En quin sentit?
—El govern espanyol no va actuar de manera responsable en la crisi catalana i no la va prendre seriosament; va actuar d’una manera antidemocràtica. Crèiem que, tenint en compte el temps de vigència de la constitució espanyola i el temps de presència d’Espanya a Europa, l’estat es comportaria més democràticament. Vam veure que encara hi ha persones al poder que volen resoldre les crisis constitucionals amb l’autoritarisme i la força. Una altra vegada, sabrem que no ens hem de creure els dirigents espanyols. La solució haurà d’arribar amb la mediació internacional.

Què vàreu fer bé?
—Moltes coses; les bones superen de llarg les dolentes. Avui, Catalunya, és una entitat política, un actor polític, és a l’agenda europea, és coneguda a tot el món. Això no havia passat fins ara.

Què més?
—Hem fet compatible la revolució catalana amb la modernitat, i en el debat en curs sobre l’organització de la societat, ara mateix el nostre model és autòcton, és innovador, és més horitzontal, no es deriva d’aquests nacionalismes del segle XX.

Com s’aconsegueix la participació dels ciutadans?
—El nostre procés ha pertangut en gran mesura als ciutadans. Milers i milers de ciutadans han reflexionat interiorment sobre l’opció per la independència; per a molts, va començar l’estiu del 2010 després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre el nou estatut d’autonomia. Molta gent va ‘ja n’hi ha prou’.

Us heu convertit en un model per a unes altres nacions sense estat?
—Sí, ho hem fet, perquè volem fer-ho pacíficament, i això és nou. I a part això, perquè renovem el concepte del dret s’autodeterminació. No pot ser només per als casos de descolonització, tot i que històricament ha estat així.

Quina institució haurà d’acceptar-ho?
—La formulació feta per les Nacions Unides en aquest moment és adequada; està bé tal com està. La responsabilitat de fer una nova interpretació hauria de ser assumida pel Consell de Drets Humans i hauria de donar prioritat a les nacions que vulguin recórrer aquest camí pacíficament.

No serà més fàcil…
—Per això proposem que es canviï el criteri. Si ets un guerriller i responsable de la mort de milers de persones, tens l’aprovació internacional per a seure en una taula de negociació. Si ets un país pacífic, però al mateix temps amb molta gent, ets menystingut.

Quan us en vau anar?
—El diumenge a la nit i amb cotxe cap a Brussel·les. No pas, com s’ha dit moltes vegades, amb cotxe a Marsella i després amb avió d’allà estant. No ens vam anar il·legalment perquè encara no ens havien citat a testificar.

Quan vàreu anar a Finlàndia, esperàveu que el Tribunal Suprem espanyol emetés l’ordre en contra vostre?
—Abans d’això, vaig anar a Dinamarca, i el dia abans d’anar-me’n, el Tribunal Suprem va anunciar que emetria una ordre de detenció europea, però no ho va fer. Teníem la llista de països on no corríem perill.

Finlàndia era a la llista?
—Sí. Almenys no era en la llista de països perillosos. Quan vaig ser a Finlàndia, vaig saber per la premsa que el Tribunal Suprem era a punt d’emetre una ordre de detenció europea i per això no vam volar de tornada a Brussel·les. Volíem fer el viatge amb cotxe perquè pensàvem que seria més discret; fos com fos, ens permetia de sotmetre’ns a la justícia belga i defensar-nos aquí; no volíem involucrar-hi un altre estat.

No volíeu barrejar-hi Finlàndia, però al final vàreu involucrar-hi a Alemanya. Teníeu por que Alemanya aprovés l’ordre de detenció europea?
—Això hauria pogut passar, però estic segur que, independentment de la resolució, hauria estat una decisió lliure dels magistrats, no pas una decisió política.

Anireu a França?
—No. Hi ha un acord especial entre França i Espanya, i és millor no arriscar-s’hi.

De manera que heu renunciat a la diplomàcia europea…
—Sí, perquè no van intervenir quan havien d’haver-ho fet. Però durant l’últim any els estats europeus han adquirit una perspectiva diferent de la situació de Catalunya. No tenen en compte què els diu Espanya i prou. Si volem que se’ns reconegui, primer necessiten coneixement, i som en la fase de coneixement per a poder dir què va passar.

És evident que hi ha un enorme desacord entre les dues principals famílies independentistes. Com ho heu experimentat?
—Catalunya no és exempta d’aquest gen del sectarisme. He fet tant com he pogut per arribar a un acord amb tota la família independentista. Dic això: no vaig culpar ningú.

Però encara dura.
—Hem hagut de ser comprensius amb els partits i les persones perquè travessen situacions molt difícils. Els partits tenen els dirigents a la presó i a l’exili, i això condueix a dificultats objectives i també a errors.

Quins errors?
—Abandonar la unitat en un conflicte que continuarà porta a la debilitat. Hem de ser molt prudents, fins que no sapiguem quina és la pena o la sentència, si volem evitar la divisió entre nosaltres. Hi ha unitat al carrer; la gent ens ho exigeix. Qualsevol que trenqui aquesta unitat haurà d’acceptar la responsabilitat del que ha fet.

Però l’objectiu tàctic de l’estat espanyol ha estat i és assegurar que perdeu la majoria parlamentària, oi?
—Absolutament. Van convocar eleccions el 21 de desembre amb aquest objectiu. Però el càlcul va sortir malament, perquè vam mantenir la pressió en una situació molt en contra nostre, i vam obtenir 100.000 vots més.

Però no vau augmentar el percentatge. Continueu amb el 47,5%, tot i el Primer d’Octubre; i després de la presó i l’exili.
—Els resultats del 21 de desembre són molt bons, es miri per on es miri.

Ara hi haurà el judici, determinat en gran mesura per la situació política.
—El judici serà polític. I tothom treballarà sobre la base d’aquesta lògica. La coordinació és difícil mentre alguns són a l’exili i altres empresonats.

L’estat s’ha decidit a utilitzar el judici per trencar la vostra unitat?
—Sí. Aquest ha estat el seu objectiu.

Quan s’acabi el judici, espereu que el fiscal redueixi la petició de la pena?
—Hi ha una estratègia integral perquè la gent cregui que una pena lleu és un regal. S’ha de tenir cura. No acceptarem res que no sigui l’absolució. Hi haurà moltes pastanagues, però no podem confiar-hi. Els que fa només un any aplaudien l’acusació de rebel·lió, ara diran que no hi va haver cap rebel·lió?

Què són les pastanagues?
—Hem vist algunes declaracions, les que han fet no fa gaire tres ministres espanyols, la promesa de molts diners, que si el fiscal canviarà la petició de pena… Només pastanagues per a despertar falses esperances.

No els creieu, oi?
—Les relacions amb Espanya necessiten verificadors. No els podem creure.

La pena allunyaria encara més l’acord?
—Volem arribar a un acord perquè som adults, però si continuen com fins ara…

L’independentisme ha arribat al seu límit màxim amb el 47% de suport?
—No. Encara queda un llarg camí per recórrer.

Creieu que hi ha risc de desafecció entre els nous partidaris de la independència, si l’objectiu no s’aconsegueix amb força rapidesa?
—No, no ho sé. No hi ha alternativa, viuran en un país pitjor si abandonen la independència. La gent treballa molt intensament en les ciutats, organitzant constantment esdeveniments imaginatius. Estic profundament agraït per la feina que fan els nostres ciutadans.

Sánchez, nou president del govern espanyol.
—No té projecte ni per a Catalunya ni per a Espanya. És sant tornem-hi pel que fa als temes profunds.

El Consell per la República és la nova eina, no?
—És un compromís que es va fer fa molt de temps, retardat pel que va passar a Alemanya. No serà una institució pública, i les coses que no es poden fer i dir a Catalunya, es faran i es diran a fora per aconseguir la independència. En la primera fase només serà composta per parlamentaris, i presentarem i concretarem la segona fase el 8 de desembre en una gran assemblea que els representants electes celebraran a Bèlgica.

Qui en formarà l’estructura permanent?
—Es posarà en funcionament quan hagi aconseguit un milió de suports i serà composta per cent ciutadans. Una quarta part serà formada per parlamentaris, una altra quarta part per representants municipals, una altra quarta part per organitzacions socials i les últimes vint-i-cinc per ciutadans de tot el món.

No cal que siguin catalans?
—De tot arreu del món. Molta gent ha expressat el seu interès a conèixer el procés per a promoure el nostre nou model democràtic, que volem que sigui de baix a dalt…

Eleccions municipals. Com es guanyarà Barcelona?
—Anant junts, encara hi ha temps.

ERC presentarà Ernest Maragall; el PDECat Neus Munté. Els candidats han estat nominats.
—És cert, però hem de tenir una sola llista, i això és possible. Si ens mantenim units, podem guanyar.

Aquests són els diaris en els quals s’ha publicat l’entrevista feta per l’Associació Midas:

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb